Dumenge de Rams en Elig: palmes dorades com art universal

(en valencià)

Escrit en valencià autocton: Normes d'El Puig o de la RACV (sense accents)

Estem en Semana Santa. El dumenge 10 d’abril va ser el Dia de Rams, jornada en la que començà en el mon catolic la tradicional i sagrada semana de Passio, Crucifixio, Mort i Ressurreccio de JesuCrist. Per orde cronologic el Dumenge de Rams es la primera escena o inici de la Semana Santa i es commemora, recorda o celebra segons els fets que narra el Nou Testament de la Biblia, l’entrada triumfant en Jerusalem de JesuCrist al llom d’una burreta. Els evangelistes descriuen el passeig o recorregut com multitudinari, festiu, de goig, de lloades i abarrotat de rams o ramells de fulles de palmera (llavors eren verdals no grogues com ara) i rames d’olivera que eren sacsades en la ma per la gent alli congregada que aclamava al seu rabi mentres caminava i entrava en la ciutat.

Esta entrada triumfant del Dumenge de Rams de JesuCrist junt al restant de dies de Passio, Crucifixio, Mort i Resurreccio configuraren la Semana Santa que el Vaticà instaurà fa sigles i que hui nos ha arribat per transmisio generacional. La forma de celebrar en el mon catolic el Dumenge de Rams ha segut durant sigles en rames d’olivera i fulles de palmera pero verdals i no grogues o dorades com ara. El color natural del fullam de la palmera es el vert. Eixe groc o dorat actual es conseqüencia d’un proces de maduracio-coloracio (‘encaperusament’) que no es fa en cap lloc del mon, nomes en Elig. Per aixo totes les palmes que ixen en processo el Dumenge de Rams en tot els països del mon catolic son de color groc o dorat i no vert: perque estan madurades, dorades o “colorades” en Elig i des d’aci s’exporten afora al restant de Valencia, Espanya, Europa (Vaticà tambe), America…en definitiva, a tot lo mon.

Este sistema de maduracio o doracio es unic, exclusiu, autocton, de la ciutat i camp d’Elig. Es propietat dels ilicitans des de fa sigles i ha segut trasmes en les families hortolanes del terme municipal ilicità de pares a fills, de generacio en generacio fins a l’actualitat. Es un proces nostre, genuï, localiste i supon un simbol d’ilicitanisme i una senya d’identitat, un fet diferencial, una caracteristica cultural propia que solament es fa aci en la ciutat i camp d’Elig. El motiu d’esta exclusivitat es l’existencia mes que milenaria d’un extens bosc de palmeres en Elig tan frondos (en temps de Jaume I en 1265 les croniques asseguraven que hi havien mes d’un millo de palmeres en Elig) originari dels fenicis i punics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels musulmans que el distribuiren a base d’horts de forma rectangular i quadrada i que hui en dia es mante tal i com els araps nos varen deixar com a llegat agrari, ecologic i païsagistic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc de palmeres no existiria l’actual. I sense el palmerar de hui en dia no existiria la palma dorada o groga i el Dumenge de Rams es celebraria sense palmes (ni de color vert ni de color dorat).

El color dorat o groc de la fulla de la palmera es conseguix mijant el proces de maduracio-coloracio conegut en el valencià autocton local que es parla en el camp d’Elig (autentica llengua vernacula materna dels hortolans i palmerers ilicitans) com ‘encaperusament’ i que es desenrolla des de finals de juny a finals d’agost. Paraula que deriva de “caperusa, capucha”.

La doracio de l’espigolada palma o fulla de palmera es logra per l'amagament al sol de les unitats que formen el fullam de la palmera que s'introduixen dins d’una capucha o funda de rames de palma que es diu “vellet” o tambe en una funda de plastic. Esta ‘capucha’ es nugada en fils o cordells de canem o espart. I aixina es mante la palmera (l’absencia de llum solar impedix la fotosintesis fent que les palmes perguen el color vert, es doren i es mantinguen rectes) durant els mesos d’estiu fins a la primavera dies abans de Semana Santa en que es destapa la ‘capucha’ veent-se que la fulla està groga o dorada, i llavors es talla i es baixa de la palmera. Cal recordar que no totes les palmeres servixen per a ser “encaperusades”, i que no totes les palmeres produixen palmes grogues o dorades. Com tampoc totes les palmeres donen datils. Els hortolans i palmerers ilicitans seleccionen les millors i mes adequades palmeres per a ser “encaperusades” per a que donen despuix les millors i mes boniques palmes dorades o grogues per al lluïment del Dumenge de Rams de la Semana Santa. El criteri de seleccio es que primer es nugaran les palmeres mascles, a continuacio les femelles que no donen datils o els donen de mala calitat, i per ultim totes aquelles palmeres (mascles o femelles indistintament) que mai han segut nugades, “encaperusades”. Esta faena de pujar a la palmera per a nugar-la es la mes perillosa de les tasques del palmerer. Es de greu risc per possibles caigudes des de lo alt, ya que el palmerer a soles es soste per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.

El Dumenge de Rams, en la processo, la gent mes be adulta porta espigolades o allargades palmes grogues o dorades que tenen dins una vara recta i llarga (els castellaparlants les nomenen erroneament “palmas blancas” i no ho son, no son blanques sino de color groc o dorat, d’un groc un poc mes fosc que el dels llimons) i els chiquets i les dones porten artesanals i ornamentals rams o ramells grocs o dorats trençats a ma. Per aço hi ha dos modalitats de palmes de Dumenge de Rams: les planes i les rulles. Les planes son les de vara, rectes, de pal que porten els adults (majorment homens) i les rulles son les que porten les dones i chiquets i que son les mes artistiques puix en elles es formen ornaments, figures, simbols, imagens, etcetera.

Elig posseix en torn a la palma dorada o groga de Dumenge de Rams una artesania i una industria agraria-turistica-comercial uniques en lo mon i per tant ‘sui generis’ i que son simbols d’ilicitanisme i signes d’identitat a modo de ‘denominacio d’orige’.

El ram o ramell artesanal rull o trençat es confecciona trençant, enllaçant, encadenant a ma les fulletes de palma (com si se fera corda d’espart o canem) i donant-les formes geometriques, ornamentals, simboliques, grafiques, com estreles, creus, llunes, sols o la figura de la Patrona d’Elig la Verge de l’Assuncio. Es fan verdaderes obres d’art.

   

Mencio destacada mereixen els espectaculars rams trençats-rulls que competixen en concurs i aquells que s’envien a personalitats de tot lo mon com presidents de governs, primers ministres, monarques, caps d’estats (el Papa en el Vaticà porta una palma dorada ilicitana el Dumenge de Rams).

Per tant, el Dumenge de Rams ilicità –processo religiosa i artesania junt a la celebracio popular- es unic en lo mon: mes de cent mil ilicitans omplim els carrers de la ciutat oferint una estora tupida de color dorat o groc degut a la numerosa quantitat de palmes.

Els turistes –sobre tot els estrangers- es farten a fer fotos, s’ameren d’ilicitanisme, es maravellen de les excelencies de la ciutat i de la seua bellea –gracies a la promocio publicitaria desenrrollada per l’Oficina Municipal de Turisme – i gracies a la Declaracio Internacional de Festa d’Interes Turistic que ostenta el nostre Dumenge de Rams cent per cent ilicità. Prengam el ram o la palma i demostrem en lo carrer el nostre ilicitanisme.

¡¡Vixca la Palma Dorada Ilicitana!!

¡¡Vixca el Dumenge de Rams Ilicità!!

¡¡Vixca Elig!!

 

Josep Esteve Rico i Sogorb

Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Valencians per Elig i Comarca

Investigador de l'historia ilicitana.

Publicat previament en la pagina de l' Institut d'Estudis Valencians  https://www.inev.org/va/contingut/dumenge-de-rams-en-elig-palmes-fetes-art-universal

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Dumenge de Rams en Elig: palmes dorades com art universal 

(en valencià)

Escrit en valencià autocton: Normes d'El Puig o de la RACV én accents

Estém en Semana Santa. El dumenge 10 d’abril va ser el Dia de Rams, jornada en la que començà en el món catòlic la tradicional i sagrada Semana de Passió, Crucifixió, Mort i Ressurrecció de JesuCrist. Per orde cronològic el Dumenge de Rams és la primera escena o inici de la Semana Santa i es commemora, recorda o celebra segons els fets que narra el Nou Testament de la Biblia, l’entrada triumfant en Jerusalem de JesuCrist al llom d’una burreta. Els evangelistes descriuen el passeig o recorregut com multitudinari, festiu, de goig, de lloades i abarrotat de rams o ramells de fulles de palmera (llavors eren verdals no grogues com ara) i rames d’olivera que eren sacsades én la ma per la gent alli congregada que aclamava al seu rabi mentres caminava i entrava en la ciutat.

Esta entrada triumfant del Dumenge de Rams de JesuCrist junt al restant de dies de Passió, Crucifixió, Mort i Resurrecció configuraren la Semana Santa que el Vaticà instaurà fa sigles i que hui nos ha arribat per transmisió generacional. La forma de celebrar en el món catòlic el Dumenge de Rams ha segut durant sigles én rames d’olivera i fulles de palmera pero verdals i no grogues o dorades com ara. El color natural del fullam de la palmera és el vert. Eixe groc o dorat actual és conseqüència d’un procés de maduració-coloració (‘encaperusament’) que no es fa en cap lloc del món, només en Elig. Per això totes les palmes que ixen en processó el Dumenge de Rams en tot els països del món catòlic son de color groc o dorat i no vert: perque estàn madurades, dorades o “colorades” en Elig i des d’aci s’exporten afora al restant de Valéncia, Espanya, Europa (Vaticà tambe), Amèrica…en definitiva, a tot lo món.

Este sistema de maduració o doració és únic, exclusiu, autòcton, de la ciutat i camp d’Elig. És propietat dels ilicitans des de fa sigles i ha segut trasmés en les families hortolanes del terme municipal ilicità de pares a fills, de generació en generació fins a l’actualitat. És un procés nostre, genuï, localiste i supón un simbol d’ilicitanisme i una senya d’identitat, un fet diferencial, una caracteristica cultural pròpia que solament es fa aci en la ciutat i camp d’Elig. El motiu d’esta exclusivitat és l’existència més que milenaria d’un extens bosc de palmeres en Elig tan frondós (en temps de Jaume I en 1265 les cròniques asseguraven que hi havien més d’un milló de palmeres en Elig) originari dels fenicis i púnics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels musulmans que el distribuiren a base d’horts de forma rectangular i quadrada i que hui en dia es manté tal i com els áraps nos varen deixar com a llegat agrari, ecològic i païsagistic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc de palmeres no existiria l’actual. I sense el palmerar de hui en dia no existiria la palma dorada o groga i el Dumenge de Rams es celebraria sense palmes (ni de color vert ni de color dorat).

El color dorat o groc de la fulla de la palmera es conseguix mijant el procés de maduració-coloració conegut en el valencià autòcton local que es parla en el camp d’Elig (autèntica llengua vernàcula materna dels hortolans i palmerers ilicitans) com ‘encaperusament’ i que es desenrolla des de finals de juny a finals d’agost. Paraula que deriva de “caperusa, capucha”.

La doració de l’espigolada palma o fulla de palmera es logra per l'amagament al sol de les unitats que formen el fullam de la palmera que s'introduixen dins d’una capucha o funda de rames de palma que es diu “vellet” o també en una funda de plàstic. Esta ‘capucha’ es nugada en fils o cordells de cànem o espart. I aixina es manté la palmera (l’absència de llum solar impedix la fotosintesis fent que les palmes perguen el color vert, es doren i es mantinguen rectes) durant els mesos d’estiu fins a la primavera dies abans de Semana Santa en que es destapa la ‘capucha’ veent-se que la fulla està groga o dorada, i llavors es talla i es baixa de la palmera. Cal recordar que no totes les palmeres servixen per a ser “encaperusades”, i que no totes les palmeres produixen palmes grogues o dorades. Com tampoc totes les palmeres donen dàtils. Els hortolans i palmerers ilicitans seleccionen les millors i més adequades palmeres per a ser “encaperusades” per a que donen despuix les millors i mes boniques palmes dorades o grogues per al lluïment del Dumenge de Rams de la Semana Santa. El criteri de selecció és que primer es nugaran les palmeres mascles, a continuació les femelles que no donen dàtils o els donen de mala calitat, i per últim totes aquelles palmeres (mascles o femelles indistintament) que mai han segut nugades, “encaperusades”. Esta faena de pujar a la palmera per a nugar-la es la més perillosa de les tasques del palmerer. Es de greu risc per possibles caigudes des de lo alt, ya que el palmerer a soles es sosté per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.

El Dumenge de Rams, en la processó, la gent més bé adulta porta espigolades o allargades palmes grogues o dorades que tenen dins una vara recta i llarga (els castellàparlants les nomenen erròneament “palmas blancas” i no ho son, no son blanques sino de color groc o dorat, d’un groc un poc més fosc que el dels llimons) i els chiquets i les dones porten artesanals i ornamentals rams o ramells grocs o dorats trençats a mà. Per açò hi ha dos modalitats de palmes de Dumenge de Rams: les planes i les rulles. Les planes son les de vara, rectes, de pal que porten els adults (majorment homens) i les rulles son les que porten les dones i chiquets i que son les més artistiques puix en elles es formen ornaments, figures, simbols, imagens, etcètera.

Elig posseix en torn a la palma dorada o groga de Dumenge de Rams una artesania i una indústria agrària-turistica-comercial úniques en lo món i per tant ‘sui generis’ i que son simbols d’ilicitanisme i signes d’identitat a modo de ‘denominació d’orige’.

El ram o ramell artesanal rull o trençat es confecciona trençant, enllaçant, encadenant a mà les fulletes de palma (com si se fera corda d’espart o cànem) i donant-les formes geomètriques, ornamentals, simbòliques, gràfiques, com estreles, creus, llunes, sols o la figura de la Patrona d’Elig la Verge de l’Assunció. Es fan verdaderes obres d’art.

   

Menció destacada mereixen els espectaculars rams trençats-rulls que competixen en concurs i aquells que s’envien a personalitats de tot lo món com presidents de governs, primers ministres, monarques, caps d’estats (el Papa en el Vaticà porta una palma dorada ilicitana el Dumenge de Rams).

Per tant, el Dumenge de Rams ilicità –processó religiosa i artesania junt a la celebració popular- és úunic en lo món: més de cent mil ilicitans omplim els carrers de la ciutat oferint una estora tupida de color dorat o groc degut a la numerosa quantitat de palmes.

Els turistes –sobre tot els estrangers- es farten a fer fotos, s’ameren d’ilicitanisme, es maravellen de les excelències de la ciutat i de la seua bellea –gràcies a la promoció publicitària desenrrollada per l’Oficina Municipal de Turisme – i gràcies a la Declaració Internacional de Festa d’Interés Turistic que ostenta el nostre Dumenge de Rams cent per cent ilicità. Cada any prenim el ram o la palma i demostrém en lo carrer el nostre ilicitanisme.

¡¡Vixca la Palma Dorada Ilicitana!!

¡¡Vixca el Dumenge de Rams Ilicità!!

¡¡Vixca Elig!!

 

Josep Esteve Rico i Sogorb

Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Valencians per Elig i Comarca

Investigador de l'història ilicitana.

Publicat previament en la pàgina de l' Institut d'Estudis Valencians  https://www.inev.org/va/contingut/dumenge-de-rams-en-elig-palmes-fetes-art-universal  

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Diumenge de Rams a Elx: palmells daurats com a art universal    (en català)
(traduït al català de les Normes de l' Institut d'Estudis Catalans IEC per a comparar en les traduccions valencianes anteriors
 i comprovar les diferencies entre elles) 

Som-hi a la Setmana Santa. El diumenge 10 d'abril va ser el Dia de Rams, jornada en què començà al món 
catòlic la tradicional i sagrada Setmana de Passió, Crucifixió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Per ordre cronològic 
el Diumenge de Rams és la primera escena o inici de la Setmana Santa i es commemora, recorda o celebra
 segons els fets que narra el Nou Testament de la Bíblia, l'entrada triomfal a Jerusalem de Jesucrist a lloms 
d'un ruc o una burreta. Els evangelistes descriuen el recorregut com a multitudinari, festiu, de goig, de lloances
 i curullat o vessat de rams de fulles de palmera (aleshores eren verdes i no grogues com ara) i branques
d'olivera que eren agitades a les mans per la gent allí congregada que aclamava al seu rabí mentre caminava
 i entrava a la ciutat.
 
Aquesta entrada triomfant del Diumenge de Rams de Jesucrist juntament amb la resta de dies de Passió,
 Crucifixió, Mort i Resurrecció van configurar la Setmana Santa que el Vaticà va instaurar fa segles i que avui
 ens ha arribat per transmissió generacional. La forma de celebrar al món catòlic el Diumenge de Rams ha 
estat durant segles amb branques d'olivera i fulles de palmera però verdes i no grogues o daurades com ara. 
El color natural de les fulles de la palmera és el verd. El groc o daurat actual és conseqüència d'un procés de 
maduració-coloració (‘encaperutxament’) que no es realitza a cap altre lloc, només a Elx. Per això tots els palmells
 que surtin en processó el Diumenge de Rams a tots els països del món catòlic són de color groc o daurat
 i no verd: perquè estàn madurats, daurats a Elx i des d'aquí s'exporten a la resta de València, Espanya, Europa
 (al Vaticà també), Amèrica…en definitiva, a tothom.
 
Aquest sistema de maduració és únic, exclusiu, autòcton, de la ciutat i el camp d'Elx. És propietat dels il·licitans 
des de fa segles i ha estat transmès a les famílies camperòles del terme municipal il·licità de pares a fills, de
 generació en generació fins a l'actualitat. És un procés nostre, genuí, local i suposa un símbol d'il·licitanisme i
 un senyal d'identitat, un fet diferencial, una característica cultural pròpia que només es fa aquí a la ciutat i al 
camp d'Elx. El motiu d'aquesta exclusivitat és l'existència més que mil·lenària d'un extens bosc de palmeres a 
Elx tan frondós (en temps de Jaume I en 1265 les cròniques asseguraven que hi havia més d'un milió de palmeres
 a Elx) originari dels fenicis i púnics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels
 musulmans que el van distribuir a base d'horts de forma rectangular i quadrada i que avui dia es manté tal com 
els àrabs ens ho van deixar com a llegat agrari, ecològic i paisatgístic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc
 de palmeres no existiria l'actual. I sense el palmerar d'avui dia no existiria el palmell daurat o groc i el Diumenge 
de Rams se celebraria sense palmells.
 
El color daurat o groc de la fulla de la palmera s'aconsegueix amb el procés de maduració-coloració conegut 
al valencià autòcton local que es parla al camp d'Elx (autèntica llengua vernacla materna dels camperòls i 
palmers il·licitans) com a 'encaperutxament' i que es desenvolupa des de finals de juny fins a finals d'agost. 
Paraula que deriva de “caperutxa, caputxa”.
 
El daurat del palmell o fulla de palmera s'aconsegueix per l'ocultació al sol de les unitats que formen les fulles
 de la palmera que s'introdueixen dins d'una caputxa o funda de branques de palmell anomenat ‘vellet’ o també
 en una funda de plàstic . Aquesta caputxa és lligada amb fils o cordes de cànem o espart. I així es manté la 
palmera (l'absència de llum solar impedeix la fotosíntesi fent que els palmells perdin el color verd, es daurin 
i es mantinguin rectes) durant els mesos d'estiu fins a la primavera, dies abans de Setmana Santa en què es 
destapa la 'caputxa' veient-se que la fulla aquesta groga o daurada, i aleshores es talla i es baixa de la palmera.
 Cal recordar que no totes les palmeres serveixen per ser “encaperutxades”, i que no totes les palmeres
 produeixen palmells grocs o daurats. Com tampoc totes les palmeres donen dàtils. Els camperòls i palmers
 il·licitans seleccionen les millors i més adequades palmeres per ser “encaperutxades” perquè donin després 
els millors i més bonics palmells daurats o grocs per al lluïment del Diumenge de Rams de la Setmana Santa. 
El criteri de selecció és que primer es lligaràn les palmeres mascle, a continuació les femelles que no donen
 dàtils o els donen de mala qualitat, i finalment totes aquelles palmeres (mascle o femella indistintament) que
 mai no han estat lligades, “encaperutxades”. Aquesta feina de pujar a la palmera per lligar-la és la més perillosa
 de les feines del palmer. És de greu risc per possibles caigudes des de dalt, ja que el palmer només se sosté 
per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.
 
El Diumenge de Rams, a la processó, la gent més aviat adulta porta allargades palmes grogues o daurades 
que tenen dins una vara recta i llarga (els castellàparlants les anomenen erròniament “palmes blanques” i no
 ho són, no són blanques sinó de color groc o daurat, d'un groc una mica més fosc que el de les llimones) i 
els nens i les dones porten branques artesanals i ornamentals o rams trenats a mà. Per això hi ha dues modalitats
 de palmells de Diumenge de Rams: les planes i les arrissades. Les planes són les de vara, rectes, de pal que
 porten els adults (majorment homes) i les arrissades són les que porten les dones i nens i que són les més
 artístiques ja que amb elles es formen ornaments, figures, símbols, imatges, etcètera .
 
Elx posseeix al voltant del palmell de Diumenge de Rams una artesania i una indústria agrària-turística-comercial 
úniques al món i per tant 'sui generis', que són símbol d'il·licitanisme i signes d'identitat a manera de 'denominació
 d'origen' .
 
El ram artesanal arrissat es confecciona trenant, enllaçant, encadenant a mà les fulles de palmell (com si es fes 
corda d'espart o cànem) i donant-les formes geomètriques, ornamentals, simbòliques, com estels, creus, llunes, 
sols o la figura de la Patrona d'Elx la Verge de l'Assumpció. Es fan veritables obres d’art.
 
Menció destacada mereixen els espectaculars rams trenats que competeixen en concurs i aquells que s'envien
 a personalitats de tothom com a presidents de govern, primers ministres, monarques, caps d'estat (el Papa al 
Vaticà porta una palma daurada il·licitana el Diumenge de Rams ).
 
Per tant, el Diumenge de Rams il·licità –processó religiosa i artesania al costat de la celebració popular- és únic
 al món: més de cent mil il·licitans omplen els carrers de la ciutat oferint una catifa espessa de color a causa
 de la nombrosa quantitat de palmells.
 
Els turistes -sobretot els estrangers- s'atipen a fer fotos, s'empapen d'il·licitanisme, es meravellen de les
 excel·lències de la ciutat i de la seva bellesa –gràcies a la promoció publicitària desenvolupada per l'Oficina
 Municipal de Turisme – i gràcies a la Declaració Internacional de Festa d'Interès Turístic que ostenta el nostre
 Diumenge de Rams cent per cent il·licità. Cada any agafém el ram o el palmell i demostrém al carrer el nostre
 il·licitanisme.
 
Visca la Palma Daurada Il·licitana!!
 
Visca el Diumenge de Rams Il·licità!!
 
Visca Elx!!
 
 
Josep Esteve Rico Sogorb
Investigador de la història il·licitana

 

 ¡¡Qué paguen más quienes más ganen!! 

(No a la subida de la cotización mínima al pequeño y sufrido autónomo)

José Luis Escrivá, ministro de Seguridad Social, ha vuelto a liarla. Este tecnócrata y burócrata del Gobierno viene actuando sin principios ideológicos desde el primer día que ocupó la cartera ministerial, lo que choca con los comportamientos más o menos socializadores del resto de compañeros ministros de un Ejecutivo que se supone progresista, socialdemócrata y moderado. Uno no sabe cómo encasillar a Escrivá a tenor de algunas de sus polémicas propuestas, si en la izquierda, en el liberalismo centrista o en la derecha conservadora debido a sus constantes idas y venidas, a sus contradicciones, a desdecirse, a eso tan español que llamamos "recular".  Muchas de sus propuestas son más propias del conservadurismo que del progresismo socializador presumiblemente sensible con quienes menos tienen.  Por ello, no han sido de extrañar los encontronazos y la disparidad de criterios o posiciones con otros ministerios y sus titulares, sobre todo con los que ostenta Podemos, partido socio de la coalición gubernamental situado más a la izquierda que el PSOE.  Si Escrivá tensaba la soga al cuello de los autónomos con propuestas endurecedoras, Yolanda Díaz, ministra de Trabajo, intentaba suavizar y aliviar el ahogo sobre el colectivo autónomo (el más castigado fiscalmente y desamparado de todos los grupos laborales) oponiéndose a ellas y manifestándose a favor de que los que menos ganan, paguen menos, y de que quienes más ingresos tienen, coticen mucho más a la Seguridad Social. 

Recientemente, el ministro Escrivá se ha empeñado en convertir a los pequeños trabajadores autónomos que menos ingresan, en carne de cañón, para que paguen el pato del déficit presupuestario de la Seguridad Social,  ofreciendo subir la cotización mínima de 183,6 euros (que quedó fijada con esta cifra en la anterior propuesta de reforma) a 214,2 euros en esta nueva oferta. Si ya produjo malestar, rechazo y oposición de las asociaciones profesionales de autónomos muy beligerantes con el ministro la anterior propuesta inicial de 183,6 euros, la reciente de 214, 2 euros ha provocado todavía mayores críticas contrarias a tal incremento en la cotización mínima de los autónomos que menos ganan. 

Según el ministerio, este incremento sería para mejorar la protección social del colectivo. ¿A costa de qué?  La protección social, es decir, ampliar las coberturas sanitarias, las prestaciones por desempleo y las pensiones de jubilación; está bien en teoría. Pero si para lograrlo hay que penalizar y gravar fiscalmente al porcentaje de pequeños autónomos (artesanos, manufactureros, profesionales...) que ganan menos de 900 o 1000 euros al mes (entre 700 y 1.500 dice el ministerio) y que apenas pueden llegar a final de mes (algunos reciben asistencia de Cáritas), que casi no les llega para abonar las facturas de luz ahora que está tan cara, que sufren falta de abastecimiento y suministro de materias primas, que padecen exageradas subidas de precio de coste de las materias primas,  que han de soportar largas demoras en el transporte que también se ha encarecido enormemente (asunto contenedores que vienen del extranjero), que no pueden contratar empleados ni pagar sueldos a pesar de las mejoras contractuales de la nueva reforma laboral, que tienen que estar solos, que los alquileres tan caros de los locales de sus negocios se comen la mayor parte de los ingresos, que apenas pueden mantener vehículo de empresa y abonar la gasolina que está por las nubes, que incluso no pueden acceder a varios tipos de ayudas y subvenciones gubernamentales por falta de liquidez o carencia de requisitos que se les exige para solicitar tales ayudas, que no pueden deducirse del IRPF un montón de gastos que sobrecargan sus economías, que no pueden invertir en ampliar y mejorar sus negocios, etcétera...pues NO. Blanco y en botella. Más claro que el agua. A costa de estos precarios pequeños autónomos, NO.

Siempre se ha dicho que paguen más impuestos y coticen más aquellos que ganen, ingresen y facturen más. Es de cajón. Cuadrado. De sentido común. Es lógico. Lo contrario, que es lo que el ministro Escrivá propone es, ahogar al débil. Y esto no es una política socialista sino todo lo contrario. 

Llevan razón ATA (asociación de trabajadores autónomos de España) y su federación estatal en señalar que aunque el incremento inicial de la cotización ya era injusto y elevado para los autónomos pequeños, la nueva propuesta cotizadora es aún más injusta y abusiva, pero que el quid de la cuestión no está en la cuota mínima ni en sus incrementos y tampoco en los tramos de rendimientos de los autónomos que el ministerio ha fijado proponiendo pasar de 13 a 11 (podrían ser menos o más)  sino en la matización concreta, real y exacta de los verdaderos ingresos a la hora de fijar dichos tramos. Vamos, que esto es entendible para cualquiera. Que el problema está en los ingresos reales: en cómo controlarlos, regularlos, detectarlos, registrarlos sin que haya fraude alguno o manipulación (es muy español eso "hecha la ley hecha la trampa" para pagar lo menos posible a Hacienda y a la Seguridad Social).

Asimismo, el ministro parece olvidar que no todos los autónomos ganan igual. En este colectivo hay quienes apenas pueden comer para sobrevivir manteniendo con mucho esfuerzo sus negocios e ingresan entre 500 y 900 euros. Este porcentaje de pequeños autónomos son mayoría en el colectivo y son mayoría dentro de la sufrida clase media. Luego, en minoría están quienes ingresan mucho, ganando incluso miles de euros y llevando un tren de vida más propio de una PYME que de un trabajador autónomo unipersonal.  No es justo que aquellos paguen más con la excusa de que es para mejorar su protección social. Si el afán es recaudatorio para la Seguridad Social y esta necesita hacer caja y salir del déficit presupuestario; que no sea a costa de los pequeños autónomos sino de los grandes que "haberlos haylos". Subiéndoles las cotizaciones a estos, la Seguridad Social recaudaría muchísimo más. A los grandes y "gordos" autónomos que facturan miles y millones, no les importará aumentar su aportación a mantener el sistema, estoy seguro. 

ATA revela que muchos autónomos tienen gastos que les ahogan económicamente y que Hacienda no les permite deducir del IRPF.  Esto les hace vulnerables siendo del colectivo los más afectados y perjudicados ya que se quedarían fuera del nuevo cálculo de cotización y de tramos que el ministerio propone. Y se trata de los pequeños autónomos, de aquellos que apenas llegan a final de mes. Es injusto. ATA asegura que la oferta o propuesta ministerial está basada en datos fiscales de Hacienda, del IRPF, datos que no recogen información real de la totalidad de autónomos sino solo de una mínima parte: el 40 %. Así pues, no están todos los que son, ni son todos los que están. 

Cuando las sucesivas propuestas ministeriales causaron y provocan tantos rechazos, oposición y críticas, por algo será. Precisamente, el anterior sistema de cuotas propuesto por Escrivá se topó con el rechazo de la mayor parte de los autónomos. Para ATA, el sistema de cotizaciones por ingresos reales acabaría con la voluntaria elección personal del autónomo de la base de cotización al sustituir el modelo ya tradicional por uno novedoso de 13 tramos o franjas de ingresos cada uno de ellos con una cuota mensual asignada. Pero ello no es como una tarifa plana con una cuantía fija al margen del ingreso de cada mes. Hay que tener en cuenta que la inmensa mayoría de los autónomos y concretamente de los pequeños, cada mes tiene una cifra diferente de ingreso, que todos los meses del año no ganan lo mismo, que los ingresos son variables: unos meses se gana más y otros meses se gana menos. Por ejemplo, agosto y enero son meses flojos de pocos ingresos para la mayoría de los autónomos: bajo consumo por la típica “cuesta de enero” y las vacaciones que les obligan al cierre o a la caída de ingresos si deciden permanecer abiertos en plena canícula agosteña. Y en estos precarios meses de bajos ingresos los impuestos son los mismos cuando lo ideal sería que los pequeños autónomos pagaran en enero y agosto menos impuestos, en proporción a sus menores ingresos. Después está la realidad de la multipluralidad y heterogeneidad del autónomo por zonas y por temporadas o estaciones anuales: como aquel que tiene una tienda en una ciudad turística de verano, que en invierno cierra el negocio. O de aquellos que solo tienen dos o meses al año fuertes de ingresos.  Es un colectivo diverso y muy complejo de variada casuística al que no se le puede medir con un mismo rasero genérico y al que se le ha de estudiar al detalle y de forma pormenorizada estableciendo diferentes clases, clasificaciones o modalidades según las casuísticas.

La propuesta de Escrivá de 11 tramos y de 214,2 euros de cotización mínima hace aguas en el Ejecutivo. Ha causado división y rechazo. Para el socio de gobierno del PSOE, Unidas Podemos, si la anterior propuesta inicial ya fue inaceptable e injusta y discriminatoria hacia quienes menos tienen, la actual todavía lo es más. "¿Ahora se propone, encima, bajar la cuota a los grandes autónomos que más ganan y subírsela a los más precarios?" - se preguntaba el portavoz parlamentario Pablo Echenique. "Nosotros no podemos, ni queremos, ni vamos a apoyar semejante cosa. Que quede claro"-sentenció tajante. Ni yo tampoco. Algunos, los gordos empresarios unipersonales, los grandes autónomos que ganan miles, millones; estarán dando botes de alegría y frotándose las manos. Nunca un ministro socialista ha favorecido tanto y tan claro a "peces gordos" bajándoles la cuota. Nunca un ministro socialista ha perjudicado tanto, tan claro y tan grave a "peces chicos" que menos ganan.  Todo un desatino más propio del legendario Sheriff de Nottingham que de un ministro socialista con desmedido afán recaudatorio.

Sr. Escrivá, deje de comportarse como un funcionario tecnócrata y burócrata y actúe como socialista ayudando a los  pequeños, modestos, sufridos y humildes autónomos precarios aliviándoles sus economías. No les ahogue. 

Por Josep Esteve Rico i Sogorb