"Ni el Poder ni la Gloria". Blog de Josep Esteve Rico Sogorb

Artículos de opinión e investigación sobre Historia, Lengua, Literatura, Arte, Cultura, Política, Sociedad, etcétera. La mayoría publicados en medios de comunicación en papel y digitales de todo ámbito territorial tanto en España como en el extranjero

lunes, 24 de julio de 2023

Gracias al diario Información y a su director, por publicarme hoy 24 de julio este artículo mío titulado:

 "Por una línea de buses urbanos entre Elche y Parque Empresarial de Torrellano"

https://www.informacion.es/opinion/2023/07/24/linea-buses-urbanos-elche-parque-90261711.html




*******

VERSIÓN ORIGINAL AMPLIADA:

Por una línea de buses urbanos Elche-Parque Industrial

Elche y Parque Industrial de Torrellano se merecen con urgencia una línea de bus específica y única entre ambos puntos.  Ha quedado obsoleta e insuficiente para atender a los usuarios (en su mayoría trabajadores de las empresas del polígono) la actual ruta Elche-Parque Industrial-Torrellano-IFA-Aeropuerto-El Altet-Arenales del Sol. Este trayecto contiene 4 paradas de ida en el polígono industrial.

El buzón de reclamaciones de la empresa concesionaria del servicio está a tope de quejas. Las principales denuncias de los usuarios se refieren a que, el autobús, ya llega tarde, con retraso de unos 20 o más minutos, a cada parada. Si bien los usuarios reconocen que tan solo uno de los conductores se salva de las críticas. A este chófer, el único que no provoca retraso, que de inicio parte puntual cada día y arriba puntual a cada parada, le llueven los elogios y agradecimientos. Los viajeros aseguran que es hasta simpático, atento, cumplidor y respetuoso. De él se cuentan anécdotas que demuestran que rebosa generosidad, bondad y buen hacer. Por ejemplo, perdonó el pago a una usuaria asidua a quien no le funcionaba el bono y no llevaba moneda, conminando a la chica a que el día siguiente le pagara lo debido. Otros conductores compañeros de aquel han obrado al contrario: dejando en tierra a la persona afectada, trabajadora de una empresa del polígono. Entiendo que a un viajero eventual o casual se le deba aplicar esta norma pero a un usuario fijo que utiliza varios autobuses de esta línea al día dándose un conocimiento mutuo entre conductor y pasajero, pues resulta un poco inhumano.

La última parada del casco urbano de la ciudad es la de Mercadona-McDonalds (frente Porcelanosa y Mesalina) y en esta ya va con retraso el bus que en su mayoría lleva trabajadores de las empresas del polígono que han de estar puntuales en su puesto y se incorporan con demora. La línea empieza su recorrido o itinerario en el tanatorio de Carrús. Continúa hasta el Bar Mallorca en la avenida de Novelda, para proseguir hasta el ambulatorio de San Fermín, y de este hacia Altabix. La hora oficial es a las 20 h de la mañana pero siempre sale o llega a la parada unos 20 minutos más tarde de lo normal.

Existen pocas paradas, los usuarios exigen más, llevan tiempo reclamando a la empresa que instale nuevas paradas en el polígono Elche Parque Industrial de Torrellano. Denuncian o se quejan de que siempre se llega tarde cada día al trabajo. Se preguntan ¿por qué esa línea y sus autobuses han de ir obligadamente al Aeropuerto de El Altet para acabar en las playas de Arenales de Sol?  ¿Por qué no se crea una ruta específica y única de forma directa entre Elche (ciudad) y el Parque Industrial de Torrellano y viceversa a cargo de autobuses urbanos como los que van a los barrios y no inter o extraurbanos como hasta ahora? Porque la actual línea Elche-Parque Industrial-Torrellano-IFA-Aeropuerto- El Altet-Arenales del Sol además de antigua, obsoleta y saturada;  es inter o extraurbana, resulta demasiado extensa combinando mal o erróneamente núcleos urbanos con centros industriales y zonas de playa. Esto provoca que los autobuses estén a rebosar tanto de trabajadores del polígono como de viajeros que van al aeropuerto y de turistas y bañistas playeros. Las necesidades de los trabajadores del polígono industrial son diferentes a las del resto de usuarios. Los primeros son profesionales y han de estar a su hora incorporados a su puesto de trabajo y por ello llevan prisa. Los demás, sobre todo los que van a la playa con sus neveras portátiles y sombrillas (que masifican la línea y provocan que el porcentaje de los usuarios trabajadores disminuya), no tienen celeridad alguna ni horario que cumplir.

Los pasajeros de esta línea son usuarios por trabajo o negocios y diversión, ocio o tiempo libre pero se mueven por intereses distintos, tienen necesidades diferentes, sus horarios son dispares y sus sectores sociales son opuestos. Tal desbordante avalancha de pasajeros playeros, especialmente en verano, hace que el retraso de los autobuses sea mayor de lo normal y que por ello los usuarios trabajadores, hartos, prescindan de subir al autobús. Los bañistas tienen derecho a ir y volver de la playa en autobús pero para ello hay que poner a su disposición una ruta específica. Los trabajadores necesitan estar en su puesto a la hora punta o antes y también necesitan una línea propia. Es difícil y complejo conciliar en un mismo autobús a estos dos tipos de usuarios tan distintos con circunstancias tan diferentes de manera que se influyen negativamente entre sí.

Lo ideal sería segmentar y agrupar los usuarios por sector, características y necesidades creando recorridos específicos: una línea para los trabajadores y personas de negocios del polígono y otra para los viajeros aeroportuarios + turistas-bañistas playeros.

Esa nueva ruta Elche-Parque Industrial de Torrellano-Elche tendría más nuevas paradas de ida en el interior del polígono y no pasaría de este. Al final del área del parque industrial se regresaría en dirección a Elche pasando por las demás paradas de vuelta del polígono. Dicho trayecto tardaría muchísimo menos que el actual, no soportaría tanto retraso como ahora. Porque, sobre todo en verano, a la vuelta de regreso a Elche, el retardo que lleva el autobús procedente de Arenales del Sol cuando arriba al polígono es alarmante “por culpa” de los turistas-bañistas playeros y de los viajeros aeroportuarios.

Así pues, con este nuevo recorrido, en media hora, como tardan muchos de los autobuses que recorren los barrios de la ciudad, se completaría la distancia entre el Parque Industrial y Elche. En tan solo 30 minutos y no en la sufrida hora y media o más que hoy hemos de soportar.

El Parque Industrial de Torrellano es ya toda una gran “ciudad”, una enorme área empresarial repleta de fábricas, tiendas, almacenes, guardería, gimnasio, bancos, hospital, hotel, bares, restaurantes, gasolineras, etcétera. De manera que lo tiene todo, o casi todo lo necesario para permanecer todo el día sin abandonar el polígono. Más de nueve mil personas trabajan, habitan y conviven cada jornada en el Parque Industrial. La mayoría de ellas son de Elche y en menor porcentaje de Alicante y otros municipios cercanos. Trabajan, van de visita de negocios o de visita comercial, compran, etcétera. Es un potencial considerable de usuarios que bien se merece una línea propia de autobús entre Elche y el polígono. Ya va siendo hora, es necesario resulta urgente una única ruta directa entre el Parque Industrial y nuestra ciudad. La actual línea ha de transformarse en un trayecto que solo interconecte Torrellano (núcleo urbano) con IFA, el aeropuerto, El Altet (localidad) y los Arenales del Sol (playas).

Lo lamentable y triste en el asunto es que, a pesar de la evidente importancia social del tema y lo necesario que es para Elche y sus habitantes, todos los ayuntamientos ilicitanos desde que existe el Parque Industrial de Torrellano se han “olvidado” de crear una línea de bus propia solo entre la ciudad y este centro empresarial.

Si el Ayuntamiento de Elche estrenó hace meses un exclusivo servicio propio de limpieza en el polígono del Parque Industrial de Torrellano, también puede estrenar nueva ruta: puede dividir en dos la actual línea de autobuses creando un recorrido específico solo entre Elche y Parque Industrial y viceversa. No es imposible. Se puede hacer. Es importante, necesario, urgente.  Menos mal que el 1 de julio se inauguró una línea circular de buses urbanos, la nueva P1, entre la ciudad y Arenales del Sol, para descongestionar, sobre todo en verano, la actual masificada línea Elche-Parque Industrial-Torrellano-IFA-Aeropuerto-El Altet-Arenales del Sol. Esta nueva ruta P1 será un alivio ya que hará que quienes deseen ir a Arenales no usen la tradicional ruta yendo directamente a las playas de esta pedanía ilicitana costera. De todas formas, sigue haciendo falta una línea exclusiva entre Elche y Parque Industrial, porque si se ha inaugurado una ruta única entre Arenales y Elche, igualmente se puede instaurar un recorrido directo entre el polígono empresarial y la ciudad.

El centro industrial de Torrellano seguirá creciendo tanto en superficie como en naves industriales y trabajadores. Cuando Tempe inaugure su nueva ampliación (con capacidad para miles de personas más) superaremos los doce mil “habitantes” en el parque industrial con lo cual se convertirá en el mayor centro empresarial de la UE.  Por ello, si continuamos con la actual línea de autobuses la masificación aumentará. Los retrasos se incrementarán. Si queremos evitar todo esto, siendo “mejor prevenir que curar”, ¿cuándo tendremos una línea de autobuses urbanos solo entre Elche y Parque Industrial?

Por Josep Esteve Rico Sogorb     


*****************





domingo, 9 de julio de 2023

 Artículo de opinión publicado en la revista de las fiestas del Patrón de Elche, San Agatángelo, el 2 de febrero de 2023, por encargo del pregonero, J. Payà.  Extracto del libro "El Fondo, el rec i atres aigües",  ensayo de investigación histórica que obtuvo el primer premio del concurso "Historia de Elche" del PHACE. 


EL REC I ELS TRANSVASOS EN EL CAMP ILICITÀ

El problema de l’escassea d’aigua, especialment per al rec, es una qüestio d’interes comu i public que ve de sigles arrere i que encara hui està per resoldre definitivament, lo qual pareix un impossible. Que hi haja que dependre de les poques i irregulars plujes, de les reduides capacitats dels embassaments, de les dessaladores i dels transvasos, es una situacio que en el fondo no satisfà a cap, a ningu: ni agricultors, ni tecnics, ni autoritats ni poblacio en general.

Existixen consols importants, solucions parcials com els transvasos pero que no estan exentes de polemiques per interesos politics-partidistes, interesos territorials-administratius i discrepancies de tota classe fins i tot entre tecnics especialistes en recursos hidrics, climatologia i agronomia.

Moltes d’estes iniciatives porten retardament, queden aplaçades o detingudes caramullant la paciencia dels llauradors que veuen com les seues reclamacions s’ esfumen i aumenten les seues problematiques i necessitats. Encara hui, quan el canvi climatic i els seus efectes negatius sobre el camp son evidents i la ciencia ademes de demostrar-los insistix en prendre medides per a revertir el deterior de la Naturalea, tenim la necessitat i l’exigencia de buscar i trobar aigües en prou quantitat i que puguen remediar o allaugerar les carencies i la problematica agricoles.

Els recs dels horts del terme municipal ilicità depenien i depenen historicament des de la Prehistoria fins hui de les fonts naturals que se nutrixen de la pluja (riu Vinalopó, riu Segura, Fondo, Riu Tarrafa d’Asp, aigües de Barrenas i Romero, manals, aqüifers, embassaments del Pantà i de Villena, entre atres) i de la distribucio de les seues aigües que arriben aci mijant un sistema d’expansio de cabal hidric integrat per canalisacions, assarpes, assuts, preses, trencadors, partidors, basses, i elevadors (estacions elevadores).

La major part del cabal d’ aigua per al rec de les terres agricoles del terme municipal ilicità provenia antigament (i encara prove actualment) del riu Vinalopó. El nostre riu va ser cabalos, ample i navegable en barca ad lo llarc de l’ historia fins al sigle XIX. El nostre riu, conegut pels romans com “Sonoro y caudaloso Alebus” durant la seua existencia no sempre ha contengut ni ha soportat ni ha portat el mateix cabal.

La necessitat de tindre suficient aigua per al rec de les terres agricoles ilicitanes va obligar a crear l’ embassament o presa de la llacuna del Pantà i aprofitar la llacuna del Fondo (despuix de conseguir noves terres agricoles mijant el drenage de gran part de la seua zona humeda)  per ad acumular prou cabal d’ aigua i destinar-lo a regar horts.  Aço va provocar la transformacio morfologica del riu Vinalopo (que abans ocupava els margens del caixer en tota la seua amplaria) a l’actual filet que ademes va ser canalisat per mig del formigonat o cimentat en el seu pas per la ciutat.

Els ilicitans, historicament, quan hem patit escassea hidrica propia i preocupant sequetat, sense dispondre dels nostres propis recursos, hem tengut que portar l’aigua d’ atres llocs lluntans. Eixemples en tenim suficients: la proposta d’En Joan Coloma, comte d’Elda i Cocentaina en 1535 de “portar aigues del riu Xuquer i beneficiar aixi a l’ horta i camp d’ Elig”. En 1668 es va construir un prenedor d’aigua en el Xuquer que per mig d’assarpes va regar el sur del llavors Regne de Valencia. En el cas nostre, les aigües del Xuquer baixaren mesclant-se en les aigües del Vinalopó, tal i com assegurava que era possible el veï d’ Elda Tomás Bernabeu en eixe any de 1668.

En 1803, per mig de la Real Orde del 23 d’ abril Sa Magestat el Rei Carles IV de Borbò manà que es procedira immediatament al desgotament, al buidat de la llacuna de Villena en favor d’Elig per a que eixe cabal puguera regar degudament el terme ilicità i paliar la greu sequetat que amenaçava els nostres cultius.  De tant “alimentar” a les terres del sur, la llacuna de Villena es va secar, desaparegue i no existix actualment. Un historic recurs menys, en el que no contem.

Pero de nou, els ilicitans necessitarem portar per al rec de les nostres terres aigua de fora, de llunt, d’ atres llocs i en 1847 es va aprovar un transvas i una canalisacio des del Xuquer que portà els sobrants d’ allà fins el camp d’Elig. Els costs de financiacio foren sufragats per recolecta popular per uns 1114 subscriptors (majorment hortolans, agricultors). L’ arquitecte Peyronet va ser el dissenyador d’este transvas. I en 1860 el Govern de Madrit, davant de les reclamacions dels ilicitans per la greu sequetat que patien, va aprovar la desviacio de cabal sobrant del Xuquer que va regar el camp d’ Elig consolant la situacio i evitant la perdua de cultius i de collites.

Els nostres historics recursos hidrics (Villena, Xuquer i atres…)  varen desapareixer uns i varen patir perdua de cabal uns atres, per lo qual els ilicitans tinguerem que, davant l’escassea hidrica (poques pluges i forta sequetat) buscar noves fonts, nous recursos mes allà, molt mes llunt. I es quan en 1906 el personage ilicità Joachim Santo Boix presenta un proyecte per a portar aigua sobrant del riu Ebre  obtenint-la en les localitats de Pina i Escatrón (Saragossa) i derivant-la per mig de canalisacio o transvas a les terres de Terol, Valencia i Alacant dividida en tres parts.  Es la primera vegada historicament que es plantejà un transvas d’ aigua de l’Ebre per a rec de la regio valenciana i per tant del camp d’Elig. Hui en dia encara es reivindica esta solucio, es mante activa la seua peticio,  i en son moltes les vegades que el tema s’ ha tractat i debatut per tecnics i politics sense solucio final perque es donen conflictes interterritorials i interesos entre les autonomies (sense solidaritat interregional) per a on passa el riu Ebre i que s’apropien de la titularitat o propietat del riu i del seu cabal oblidant-se de que l’ aigua es un be comu i public, un be de tots i no d’uns ni d’ atres.  En tot cas es propietat del planeta, de la Naturalea.

Tambe hi hague en 1912 un proyecte per a portar aigües sobrants de la llacuna de Ruidera en Ciutat Real al caixer del Vinalopó per a regar el camp d’ Elig presentat per l’ ingenier Mira de la Cambra Agricola d’Alacant a expenses del personage ilicità  Ramos Bascuñana, entusiasta ideolec i promotor del proyecte.

I de l’Ebre passarem a buscar aigües en un nou recurs tambe llunt: el riu Tall. En 1932 l’ ingenier de la Confederacio Hidrografica de l’Ebre Manuel Lorenzo Pardo presentà un proyecte per a portar aigues sobrants del riu Tall regulant-les en els regadius del caixer del riu Segura i poder abastir les hortes i camps de Lorca, Cartagena i les terres d’Elig i Alacant. Este proyecte de transvas “Tajo-Segura” va ser actualisat varies vegades per a ser afegit a varis expedients sobre portades i transvasos d’ aigua de rius per al rec agrari de les terres del sur del Llevant. De fet es hui en dia el recurs principal nostre i el seu cabal, autorisat pel Govern de Madrit, es el que rega majorment els horts ilicitans.

Es pot comprovar com Elig ad lo llarc de la seua historia ha anat patint canvis en els seus recursos hidrics. De dispondre de recursos propis locals i proxims per al rec (com un llavors cabalos riu Vinalopó, un immens Pantà, una llacuna com el Fondo i l’antiga albufera) a passar a dependre de recursos de les rodalies (Asp, Monfort, Elda, Villena…) fins a utilisar  finalment recursos de fora cronologicament cada vegada mes lluntans  (Segura, Xuquer, Ebre i Tall).  Cada vegada necessitem obtindre aigua mes llunt, lo qual es prova de que no en tenim recursos propis i de la clara dessecacio del nostre terreny i de les anormals altes temperatures  que causen una preocupant sequetat. Tot provocat pel canvi climatic majorment produit per l’accio negativa del ser humà.

Actualment, i no es cosa d’ara sino que ve de llunt, de molts anys arrere, tenim la polemica entre autonomies, entre Castella-La Mancha i la Comunitat Valenciana. Les dos administracions no arriben a un acort satisfactori per a regular el cabal del transvas del Tall-Segura. I esta discriminacio hidrica des de Castella-La Mancha cap a la Comunitat Valenciana fa molts anys que existix. S’ha donat en tots els governs autonomics de les dos regions tant de dretes com d’esquerres i continua donant-se. Les dos principals formacions politiques del bipartidisme quan han estat en l’ oposicio en abdos regions han fet seues les reclamacions de transvas de sobrant a les zones mes necessitades d’aigua. Quan han arribat a governar han defes lo contrari. Pareix que el riu Tall siga propietat dels castellamanchecs que es neguen a donar-nos  per al rec als valencians, murcians i almerienses molt mes cabal sobrant d’este riu del que fins ara se nos ha estat donant en contagotes pero a preu desorbitat, carissim, com denuncien els agricultors de les zones necessitades, entre ells els hortolans ilicitans.

Els llauradors valencians, ilicitans inclosos (i tambe els de Murcia i Almeria) demanen al Govern que “obriga l’aixeta”, que obriga la comporta per a fer varis recs de salvacio entre temporades i collites pero no sempre l’Eixecutiu acepta i aprova totes les reclamacions. De totes, que en son varies a l’ any, es materialisa una per temporada habitualment com a rec de socors quan la situacio de sequetat es molt extrema i greu, de risc o perill de subsistencia per als cultius. Lo qual per als nostres llauradors es insuficient i es prova d’un deficitari regadiu.

Tal volta fa falta, cal, es necessari un autentic i efectiu Pla Nacional Hidric pactat entre Govern Central i administracions autonomiques que basat en el principi de solidaritat interregional regule que les autonomies riques en aigua donen els seus sobrants a les autonomies pobres.  No volem furtar cabal a ningu, nomes volem el sobrant, eixe sobrant que sol perdre’s i que per citar un clar eixemple en el cas de l’Ebre es pert anant a parar a la mar i no s’ aprofita.

 

Per Josep Esteve Rico Sogorb

President del Grup Cultural Ilicità “Tonico Sansano”

Membre corresponent de l’ Institut d’Estudis Valencians

(Escrit en valencià autocton en les Normes de la RACV o d’ El Puig. Extracte de l’ obra “El Fondo, el rec i atres aigües” del mateix autor, primer premi del Concurs “Historia de Elche” del PHACE  en 1998 i publicada en 1990) 


****************************************************************************