"Ni el Poder ni la Gloria". Blog de Josep Esteve Rico Sogorb

Artículos de opinión e investigación sobre Historia, Lengua, Literatura, Arte, Cultura, Política, Sociedad, etcétera. La mayoría publicados en medios de comunicación en papel y digitales de todo ámbito territorial tanto en España como en el extranjero
Mostrando entradas con la etiqueta historia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta historia. Mostrar todas las entradas

domingo, 9 de julio de 2023

 Artículo de opinión publicado en la revista de las fiestas del Patrón de Elche, San Agatángelo, el 2 de febrero de 2023, por encargo del pregonero, J. Payà.  Extracto del libro "El Fondo, el rec i atres aigües",  ensayo de investigación histórica que obtuvo el primer premio del concurso "Historia de Elche" del PHACE. 


EL REC I ELS TRANSVASOS EN EL CAMP ILICITÀ

El problema de l’escassea d’aigua, especialment per al rec, es una qüestio d’interes comu i public que ve de sigles arrere i que encara hui està per resoldre definitivament, lo qual pareix un impossible. Que hi haja que dependre de les poques i irregulars plujes, de les reduides capacitats dels embassaments, de les dessaladores i dels transvasos, es una situacio que en el fondo no satisfà a cap, a ningu: ni agricultors, ni tecnics, ni autoritats ni poblacio en general.

Existixen consols importants, solucions parcials com els transvasos pero que no estan exentes de polemiques per interesos politics-partidistes, interesos territorials-administratius i discrepancies de tota classe fins i tot entre tecnics especialistes en recursos hidrics, climatologia i agronomia.

Moltes d’estes iniciatives porten retardament, queden aplaçades o detingudes caramullant la paciencia dels llauradors que veuen com les seues reclamacions s’ esfumen i aumenten les seues problematiques i necessitats. Encara hui, quan el canvi climatic i els seus efectes negatius sobre el camp son evidents i la ciencia ademes de demostrar-los insistix en prendre medides per a revertir el deterior de la Naturalea, tenim la necessitat i l’exigencia de buscar i trobar aigües en prou quantitat i que puguen remediar o allaugerar les carencies i la problematica agricoles.

Els recs dels horts del terme municipal ilicità depenien i depenen historicament des de la Prehistoria fins hui de les fonts naturals que se nutrixen de la pluja (riu Vinalopó, riu Segura, Fondo, Riu Tarrafa d’Asp, aigües de Barrenas i Romero, manals, aqüifers, embassaments del Pantà i de Villena, entre atres) i de la distribucio de les seues aigües que arriben aci mijant un sistema d’expansio de cabal hidric integrat per canalisacions, assarpes, assuts, preses, trencadors, partidors, basses, i elevadors (estacions elevadores).

La major part del cabal d’ aigua per al rec de les terres agricoles del terme municipal ilicità provenia antigament (i encara prove actualment) del riu Vinalopó. El nostre riu va ser cabalos, ample i navegable en barca ad lo llarc de l’ historia fins al sigle XIX. El nostre riu, conegut pels romans com “Sonoro y caudaloso Alebus” durant la seua existencia no sempre ha contengut ni ha soportat ni ha portat el mateix cabal.

La necessitat de tindre suficient aigua per al rec de les terres agricoles ilicitanes va obligar a crear l’ embassament o presa de la llacuna del Pantà i aprofitar la llacuna del Fondo (despuix de conseguir noves terres agricoles mijant el drenage de gran part de la seua zona humeda)  per ad acumular prou cabal d’ aigua i destinar-lo a regar horts.  Aço va provocar la transformacio morfologica del riu Vinalopo (que abans ocupava els margens del caixer en tota la seua amplaria) a l’actual filet que ademes va ser canalisat per mig del formigonat o cimentat en el seu pas per la ciutat.

Els ilicitans, historicament, quan hem patit escassea hidrica propia i preocupant sequetat, sense dispondre dels nostres propis recursos, hem tengut que portar l’aigua d’ atres llocs lluntans. Eixemples en tenim suficients: la proposta d’En Joan Coloma, comte d’Elda i Cocentaina en 1535 de “portar aigues del riu Xuquer i beneficiar aixi a l’ horta i camp d’ Elig”. En 1668 es va construir un prenedor d’aigua en el Xuquer que per mig d’assarpes va regar el sur del llavors Regne de Valencia. En el cas nostre, les aigües del Xuquer baixaren mesclant-se en les aigües del Vinalopó, tal i com assegurava que era possible el veï d’ Elda Tomás Bernabeu en eixe any de 1668.

En 1803, per mig de la Real Orde del 23 d’ abril Sa Magestat el Rei Carles IV de Borbò manà que es procedira immediatament al desgotament, al buidat de la llacuna de Villena en favor d’Elig per a que eixe cabal puguera regar degudament el terme ilicità i paliar la greu sequetat que amenaçava els nostres cultius.  De tant “alimentar” a les terres del sur, la llacuna de Villena es va secar, desaparegue i no existix actualment. Un historic recurs menys, en el que no contem.

Pero de nou, els ilicitans necessitarem portar per al rec de les nostres terres aigua de fora, de llunt, d’ atres llocs i en 1847 es va aprovar un transvas i una canalisacio des del Xuquer que portà els sobrants d’ allà fins el camp d’Elig. Els costs de financiacio foren sufragats per recolecta popular per uns 1114 subscriptors (majorment hortolans, agricultors). L’ arquitecte Peyronet va ser el dissenyador d’este transvas. I en 1860 el Govern de Madrit, davant de les reclamacions dels ilicitans per la greu sequetat que patien, va aprovar la desviacio de cabal sobrant del Xuquer que va regar el camp d’ Elig consolant la situacio i evitant la perdua de cultius i de collites.

Els nostres historics recursos hidrics (Villena, Xuquer i atres…)  varen desapareixer uns i varen patir perdua de cabal uns atres, per lo qual els ilicitans tinguerem que, davant l’escassea hidrica (poques pluges i forta sequetat) buscar noves fonts, nous recursos mes allà, molt mes llunt. I es quan en 1906 el personage ilicità Joachim Santo Boix presenta un proyecte per a portar aigua sobrant del riu Ebre  obtenint-la en les localitats de Pina i Escatrón (Saragossa) i derivant-la per mig de canalisacio o transvas a les terres de Terol, Valencia i Alacant dividida en tres parts.  Es la primera vegada historicament que es plantejà un transvas d’ aigua de l’Ebre per a rec de la regio valenciana i per tant del camp d’Elig. Hui en dia encara es reivindica esta solucio, es mante activa la seua peticio,  i en son moltes les vegades que el tema s’ ha tractat i debatut per tecnics i politics sense solucio final perque es donen conflictes interterritorials i interesos entre les autonomies (sense solidaritat interregional) per a on passa el riu Ebre i que s’apropien de la titularitat o propietat del riu i del seu cabal oblidant-se de que l’ aigua es un be comu i public, un be de tots i no d’uns ni d’ atres.  En tot cas es propietat del planeta, de la Naturalea.

Tambe hi hague en 1912 un proyecte per a portar aigües sobrants de la llacuna de Ruidera en Ciutat Real al caixer del Vinalopó per a regar el camp d’ Elig presentat per l’ ingenier Mira de la Cambra Agricola d’Alacant a expenses del personage ilicità  Ramos Bascuñana, entusiasta ideolec i promotor del proyecte.

I de l’Ebre passarem a buscar aigües en un nou recurs tambe llunt: el riu Tall. En 1932 l’ ingenier de la Confederacio Hidrografica de l’Ebre Manuel Lorenzo Pardo presentà un proyecte per a portar aigues sobrants del riu Tall regulant-les en els regadius del caixer del riu Segura i poder abastir les hortes i camps de Lorca, Cartagena i les terres d’Elig i Alacant. Este proyecte de transvas “Tajo-Segura” va ser actualisat varies vegades per a ser afegit a varis expedients sobre portades i transvasos d’ aigua de rius per al rec agrari de les terres del sur del Llevant. De fet es hui en dia el recurs principal nostre i el seu cabal, autorisat pel Govern de Madrit, es el que rega majorment els horts ilicitans.

Es pot comprovar com Elig ad lo llarc de la seua historia ha anat patint canvis en els seus recursos hidrics. De dispondre de recursos propis locals i proxims per al rec (com un llavors cabalos riu Vinalopó, un immens Pantà, una llacuna com el Fondo i l’antiga albufera) a passar a dependre de recursos de les rodalies (Asp, Monfort, Elda, Villena…) fins a utilisar  finalment recursos de fora cronologicament cada vegada mes lluntans  (Segura, Xuquer, Ebre i Tall).  Cada vegada necessitem obtindre aigua mes llunt, lo qual es prova de que no en tenim recursos propis i de la clara dessecacio del nostre terreny i de les anormals altes temperatures  que causen una preocupant sequetat. Tot provocat pel canvi climatic majorment produit per l’accio negativa del ser humà.

Actualment, i no es cosa d’ara sino que ve de llunt, de molts anys arrere, tenim la polemica entre autonomies, entre Castella-La Mancha i la Comunitat Valenciana. Les dos administracions no arriben a un acort satisfactori per a regular el cabal del transvas del Tall-Segura. I esta discriminacio hidrica des de Castella-La Mancha cap a la Comunitat Valenciana fa molts anys que existix. S’ha donat en tots els governs autonomics de les dos regions tant de dretes com d’esquerres i continua donant-se. Les dos principals formacions politiques del bipartidisme quan han estat en l’ oposicio en abdos regions han fet seues les reclamacions de transvas de sobrant a les zones mes necessitades d’aigua. Quan han arribat a governar han defes lo contrari. Pareix que el riu Tall siga propietat dels castellamanchecs que es neguen a donar-nos  per al rec als valencians, murcians i almerienses molt mes cabal sobrant d’este riu del que fins ara se nos ha estat donant en contagotes pero a preu desorbitat, carissim, com denuncien els agricultors de les zones necessitades, entre ells els hortolans ilicitans.

Els llauradors valencians, ilicitans inclosos (i tambe els de Murcia i Almeria) demanen al Govern que “obriga l’aixeta”, que obriga la comporta per a fer varis recs de salvacio entre temporades i collites pero no sempre l’Eixecutiu acepta i aprova totes les reclamacions. De totes, que en son varies a l’ any, es materialisa una per temporada habitualment com a rec de socors quan la situacio de sequetat es molt extrema i greu, de risc o perill de subsistencia per als cultius. Lo qual per als nostres llauradors es insuficient i es prova d’un deficitari regadiu.

Tal volta fa falta, cal, es necessari un autentic i efectiu Pla Nacional Hidric pactat entre Govern Central i administracions autonomiques que basat en el principi de solidaritat interregional regule que les autonomies riques en aigua donen els seus sobrants a les autonomies pobres.  No volem furtar cabal a ningu, nomes volem el sobrant, eixe sobrant que sol perdre’s i que per citar un clar eixemple en el cas de l’Ebre es pert anant a parar a la mar i no s’ aprofita.

 

Per Josep Esteve Rico Sogorb

President del Grup Cultural Ilicità “Tonico Sansano”

Membre corresponent de l’ Institut d’Estudis Valencians

(Escrit en valencià autocton en les Normes de la RACV o d’ El Puig. Extracte de l’ obra “El Fondo, el rec i atres aigües” del mateix autor, primer premi del Concurs “Historia de Elche” del PHACE  en 1998 i publicada en 1990) 


****************************************************************************



lunes, 11 de abril de 2022


 

Domingo de Ramos en Elche: palmas doradas como arte universal

Estamos en Semana Santa. El domingo 10 de abril fue el Dia de Ramos, jornada en la que comienza en el mundo católico la tradicional y sagrada semana de Pasión, Crucifixión, Muerte y Resurrección de Jesucristo. Por orden cronológico el Domingo de Ramos es la primera escena o inicio de la Semana Santa y se conmemora, recuerda o celebra según los hechos que narra el Nuevo Testamento de la Biblia, la entrada triunfal en Jerusalén de Jesucristo a lomos de una burrita. Los evangelistas describen el recorrido como multitudinario, festivo, de gozo, de alabanzas y abarrotado de ramos de hojas de palmera (entonces eren verdes no amarillas como ahora) i ramas de olivo que eren agitadas en las manos por la gente allí congregada que aclamaba a su rabino mientras caminaba y entraba en la ciudad.

Esta entrada triunfante del Domingo de Ramos de Jesucristo junto al resto de días de Pasión, Crucifixión, Muerte y Resurrección configuraron la Semana Santa que el Vaticano instauró hace siglos y que hoy nos ha llegado por transmisión generacional. La forma de celebrar en el mundo católico el Domingo de Ramos ha sido durante siglos con ramas de olivo y hojas de palmera pero verdes y no amarillas o doradas como ahora. El color natural de las hojas de la palmera es el verde. El amarillo o dorado actual es consecuencia de un proceso de maduración-coloración (‘encaperusament’) que no se realiza en ningún otro sitio, solo en Elche. Por esto todas las palmas que salen en procesión el Domingo de Ramos en todos los países del mundo católico son de color amarillo o dorado y no verde: porque están maduradas, doradas en Elche y desde aquí se exportan al resto de Valencia, España, Europa (al Vaticano también), América…en definitiva, a todo el mundo.

Este sistema de maduración es único, exclusivo, autóctono, de la ciudad y campo de Elche. Es propiedad de los ilicitanos desde hace siglos y ha sido transmitido en les familias huertanas del término municipal ilicitano de padres a hijos, de generación en generación hasta la actualidad. Es un proceso nuestro, genuino, local y supone un símbolo de ilicitanismo y una seña de identidad, un hecho diferencial, una característica cultural propia que solo se hace aquí en la ciudad y campo de Elche. El motivo de esta exclusividad es la existencia más que milenaria de un extenso bosque de palmeras en Elche tan frondoso (en tiempos de Jaume I en 1265 las crónicas aseguraban que habían más de un millón de palmeras en Elche) originario de los fenicios y púnicos, conservado por los romanos y visigodo y potenciado, incrementado y conservado por los musulmanes que lo distribuyeron a base de huertos de forma rectangular y cuadrada y que hoy en día se mantiene tal y como los árabes nos lo dejaron como legado agrario, ecológico y paisajístico. Sin aquel palmeral, sin aquel bosque de palmeras no existiría el actual. Y sin el palmeral de hoy en día no existiría la palma dorada o amarilla y el Domingo de Ramos se celebraría sin palmas.

El color dorado o amarillo de la hoja de la palmera se consigue con el proceso de maduración-coloración conocido en el valenciano autóctono local que se habla en el campo de Elche (autentica lengua vernácula materna de los huertanos y palmeros ilicitanos) como ‘encaperusament’ y que se desarrolla desde finales de junio a finales de agosto. Palabra que deriva de “caperusa, capucha”.

El dorado de la palma o hoja de palmera se logra por el ocultamiento al sol de las unidades que forman las hojas de la palmera que se introducen dentro de una capucha o funda de ramas de palma llamado “vellet” o también en una funda de plástico. Esta ‘capucha’ es atada en hilos o cuerdas de cáñamo o esparto. I así se mantiene la palmera (la ausencia de luz solar impide la fotosíntesis haciendo que las palmas pierdan el color verde, se doren y se mantengan rectas) durante los meses de verano hasta la primavera, días antes de Semana Santa en que es destapa la ‘capucha’ viéndose que la hoja esta amarilla o dorada, y entonces se corta y se baja de la palmera. Hay que recordar que no todas las palmeras sirven para ser “encaperusades”, y que no todas las palmeras producen palmas amarillas o doradas. Como tampoco todas las palmeras dan dátiles. Los huertanos y palmeros ilicitanos seleccionan las mejores y más adecuadas palmeras para ser “encaperusades” para que den después las mejores y más bonitas palmas doradas o amarillas para el lucimiento del Domingo de Ramos de la Semana Santa. El criterio de selección es que primer se atarán las palmeras macho, a continuación las hembras que no dan dátiles o los dan de mala calidad, y por último todas aquellas palmeras (macho o hembra indistintamente) que nunca han sido atadas, “encaperusades”. Esta labor de subir a la palmera para atarla es la más peligrosa de las tareas del palmero. Es de grave riesgo por posibles caídas desde lo alto, ya que el palmero solo se sostiene por una cuerda a la cintura y los pies sobre el tronco.

El Domingo de Ramos, en la procesión, la gente más bien adulta lleva alargadas palmas amarillas o doradas que tienen dentro una vara recta y larga (los castellanohablantes les llaman erróneamente “palmas blancas” y no lo son, no son blancas sino de color amarillo o dorado, de un amarillo un poco más oscuro que el de los limones) y los niños y las mujeres llevan artesanales y ornamentales ramas o ramos trenzados a mano. Por esto hay dos modalidades de palmas de Domingo de Ramos: las planas y las rizadas. Las planas son las de vara, rectas, de palo que llevan los adultos (mayormente hombres) y las rizadas son las que llevan las mujeres y niñas y que son las más artísticas pues con ellas se forman ornamentos, figuras, símbolos, imágenes, etcétera.

Elche posee en torno a la palma de Domingo de Ramos una artesanía y una industria agraria-turística-comercial únicas en el mundo y por tanto ‘sui generis’, que son símbolo de ilicitanismo y signos de identidad a modo de ‘denominación de origen’.

El ramo artesanal rizado se confecciona trenzando, enlazando, encadenando a mano las hojas de palma (como si se hiciera cuerda de esparto o cáñamo) y dándoles formas geométricas, ornamentales, simbólicas, como estrellas, cruces, lunas, soles o la figura de la Patrona de Elche la Virgen de la Asunción. Se hacen verdaderas obras de arte.

   

Mención destacada merecen los espectaculares ramos trenzados que compiten en concurso y aquellos que se envían a personalidades de todo el mundo como presidentes de gobierno, primeros ministros, monarcas, jefes de estado (el Papa en el Vaticano lleva una palma dorada ilicitana el Domingo de Ramos).

Por tanto, el Domingo de Ramos ilicitano –procesión religiosa y artesanía junto a la celebración popular- es único en el mundo: más de cien mil ilicitanos llenan las calles de la ciudad ofreciendo una alfombra tupida de color debido a la numerosa cantidad de palmas.

Los turistas –sobre todo los extranjeros- se hartan a hacer fotos, se empapan de ilicitanismo, se maravillan de las excelencias de la ciudad y de su belleza –gracias a la promoción publicitaria desarrollada por la Oficina Municipal de Turismo – y gracias a la Declaración Internacional de Fiesta de Interés Turístico que ostenta nuestro Domingo de Ramos cien por cien ilicitano. Tomemos el ramo o la palma y demostremos en la calle nuestro ilicitanismo.

¡¡Viva la Palma Dorada Ilicitana!!

¡¡Viva el Domingo de Ramos Ilicitano!!

¡¡Viva Elche!!

 

Josep Esteve Rico Sogorb

Miembro correspondiente de l’Institut d’Estudis Valencians por Elche y Comarca

Investigador de la historia ilicitana


Publicado previamente en la web del Instituto de Estudios Valencianos INEV https://www.inev.org/es/es/domingo-de-ramos-en-elche-palmas-hechas-arte-universal  

martes, 17 de agosto de 2021

LO MISTERI D'ELIG

El Misteri d'Elig, tambe nomenat Festa d'Elig o simplement 'La Festa', es una representacio sacro lirica i teatral, cantada i escenificada, que te una partitura musical en un llibret narratiu dels seus directors o mestres de capella (“Consueta”) que tracta sobre la Mort o ´Dormicio´, Assuncio i Coronacio de la Verge Maria basada en els texts o arguments d´alguns evangelis apocrifs, especialment i majorment en el del pseudo Josep d´Arimatea. La representacio està dividida en dos actes, ´La Vespra´ i ´La Festa´, per lo que l´obra s´escenifica de bades cada 14 i 15 d´ agost -dia de la festivitat de l´Assuncio- en l´interior de la Basilica de Santa Maria, en la valenciana ciutat d´Elig. Els dies anteriors, 11,12 i 13, el ´Misteri´ es representa, cobrant entrada, condensat o resumit en un unic acte que servix com a previ ensaig general. S’ha de recordar que estes representacions es celebren dins de la semana de festes ilicitanes en honor a la Verge de l’Assuncio, Patrona i Alcaldesa Honoraria Perpetua d´Elig. Prova de la relacio entre el ´Misteri´ i les festes, es la gran palmera de focs artificials que es llança des de la torre de la Basilica als sons del ‘Gloria et Patri et Filio’ (fragment del moment mes emotiu i clau del ´Misteri´: la Coronacio) a les 12 de la matinada del 13 al 14 d´agost en la tradicional, multicolor i sonora ´Nit de l´Albà´ de trons, coets i ´carretilles´ (coets borrachos o sense canya), similar hui a la tradicional ‘Cordà’ de Paterna.


Descens de l´angel en la "Mangrana"

Descens de l'angel en la "Mangrana"


Varies investigacions recents situen cronologicament l´orige del ´Misteri d´Elig´ al voltant de la segon mitat del sigle XV entrant en contradiccio aixina en les tradicions i llegendes locals que el relacionen per una banda, en la conquista per Jaume I de la musulmana vila ilicitana ´ILDJ´ o ‘Madinat Ils’ en 1265, o en atre sentit, en la vinguda del rei castellà Alfons X el Sabi en 1242 i en la seua obra ´Las Cantigas´ en la que apareixen referencies al cult assuncioniste i al descobriment d´una image mariana a la vora de la mar, i per atra, en la trobada de l’image de la Verge dins d´un arca de fusta en la plaja de les Assusenes, El Tamarit, Santa Pola, el 29 de decembre de 1370, en temps de Pere el Cerimonios. Crec que hi ha suficients indicis que demostren un orige anterior al sigle XV, molts investigadors serios defenen un orige primitiu, arcaic, al voltant del sigle XIII, coincidint contemporaneament en les dates ades senyalades (1242 i 1265). Ademes, hi ha cert vincul entre la trobada de l’arca en l’image de la Verge i la “Consueta” i la representacio del "Misteri”. Les dos celebracions estan interconectades de forma “misteriosa”, sense saber els motius, pero estan vinculades.


El Misteri porta mes de cinc sigles representant-se (provablement siga mes antic, tal volta set sigles) i es u d’aquells actes sacramentals migevals teatrals, l’unic supervivent hui en dia que es celebra en l’interior d’un temple religios, dels llavors denominats “misteris” migevals (del llati “mysterium” que a la seua volta deriva del grec “mysterion” ) i tambe “sacramentals” (atre significat de la paraula “misteri”: “sacramentum”) que en tota l’area mediterranea es prodigaven molt, realisant-se dins de les iglesies, basiliques i catedrals i que estaven dedicats a la Vida i Mort de Crist, de la Verge i dels Apostols, Sants i atres personages biblics i que es representaven cantats en les diferents llengues de cada territori, provençal, mallorqui, algueres, català, llemosi, valencià… i que eren coneguts com els “mystères”. Prova de que el Misteri no va ser l’unic “misteri” i que existiren molts mes, es la supervivencia d’atres actes com el mallorqui “Cant de la Sibila” o el valencià “Cant de la Carchofa d’Alaquas”; dos representacions supervivents d’orige migeval, cantades una en mallorqui i l’atra en valencià, que mantenen segons els estudiosos, certes relacions, pareguts, similituts o influencies en el Misteri d’Elig, sobre tot respecte dels simbolismes utilisats. Com es el cas de “la Carchofa” en que al concloure les processons, un chiquet vestit d’angel va dins d’un artefacte en forma de carchofa a l’aire lliure que es elevat dos metros del paviment mentres canta un vers musicat. O quan en el Misteri d’Elig es un chiquet vestit d’angel qui va dins d’un atre artefacte pero en forma de magrana o ‘mangrana’ (localisme ilicità). Curiosament la carchofa d’Alaquas i la Magrana d’Elig s’obrin les dos de la mateixa forma, en gallons corvats que pengen cap avall. I els dos chiquets angels canten versos o coples en valencià acompanyats de musica. Les dos representacions son Festes d’Interes Turistic. La diferencia es que el Misteri d’Elig es l’unic que hui es fa en l’interior, dins d’una basilica i la “Carchofa” es representa en l’exterior. Atra diferencia important entre abdos es que, en el Misteri la “Mangrana” baixa des de la cupula de la basílica, a 30 metros d’altura, i la “Carchofa” solament s’eleva uns pocs metros. En el Misteri, tant la “Mangrana” com “L’Araceli” i la “Coronacio” (aparells, artefactes, maquinaries aerees) baixen des de la cupula utilisant una grossa maroma d’espart que es moguda a ma per mig d’un sistema estructural de corrioles, taulers, cordes, manecs, manilles i torns denominat tramoya, concretament “Tramoya Barroca”, puix es va incorporar a la representacio este sistema precisament durant el Barroc, a partir del sigle XVI. El Misteri, des del seu inici fins al Barroc, es desenrollava integrament de forma horisontal. Tots els personages entraven en escena per les portes principal i laterals de la basilica. I segurament els artefactes (“Mangrana”, “Araceli”, “Coronacio”…) en cas d’existir en els inicis de la representacio, es desplaçarien horisontalment tambe. Pero no nos ha arribat cap indici, prova o document de l’existencia d’estes maquinaries en els sigles previs al Barroc, per lo que creem que anteriorment i des de l’orige no existien i que es varen incorporar per primera vegada durant el Barroc.


Tenim documentades representacions diferents del ‘Cant de la Sibila’ de distintes localitats de tota l’area mediterranea com les de Limoges (Lemòtges en llemosi), Alguer, ademes de les de Ripoll, Barcelona, Mallorca…cantades en varies llengües com el català, el valencià, el llemosi o provençal, el mallorqui, l’algueres. Recentment s’han fet intents de recuperar el ‘Cant de la Sibila’ en la catedral de Barcelona en 2009, en la Basilica de Santa Maria del Mar (Barcelona), en la catedral de Valencia i atres poblacions del Regne de Valencia com XeracoGandia, Ontinyent, on s’interpreta en llati des de l’any 2000, i Sueca que la recuperà en Nadal de 1991 i ha continuat representant-la sense interrupcio des de llavors. Cal matiçar que el Cant de la Sibila de Mallorca es patrimoni immaterial de l’Unesco a l’igual que el Misteri d’Elig.

Carchofa d’Alaquas (Font: Ajuntament d'Alaquas)           Coronacio o Stma. Trinitat del Misteri d’Elig

                                              Carchofa d’Alaquas             Coronacio o Stma. Trinitat del Misteri d’Elig


El nexe que interrelaciona al Misteri d’Elig en el Cant de la Sibila, es l’existencia del cant gregorià present en abdos representacions. En el cas del Misteri d’Elig la part gregoriana es troba junt a reminiscencies de la lliturgia hispanovisigotica i mossarap, en els primers cants que apareixen: els cants del chiquet que interpreta a la Verge Maria, els cants dels chiquets que interpreten a les atres Maries (Iacobé i Salomé, donzelles seues) i als angels de coixi com acompanyants i el cant del chiquet angel de la ’Mangrana’. Estos tres cants, primers de la partitura no son migevals sino mes primitius i molt anteriors i les seues declamacions en les vocals de finals de paraula cantades son gregorianes en reminiscencies hispanovisigotiques i mossaraps que recorden a l’antiga lliturgia de la catedral de Toledo. A partir del cant de l’angel de la ‘Mangrana’, la partitura del Misteri d’Elig experimenta un canvi i els apostols, a excepcio de la magistral peça el “Ternari” que mante una influencia gregoriana en la seua tonalitat, canten ya en polifonía migeval i barroca, lo que supon una “modernisacio” musical respecte a les primeres coples de l’inici cantades pels primers personages de la trama i demostra que el Misteri ha patit a lo llarc dels sigles diverses modificacions, afegits, i retocs per part dels diferents directors o mestres de capella. Podem dir que el Misteri està estructurat en varies parts: una part inicial gregoriana a la que seguixen les parts romanica-migeval, gotica, renaixentista, barroca i ya les ultimes que corresponen als sigles XVIII i XIX. Tot aço sense contar les millores afegides en el sigle XX, que mes avant expliquem.


En quant al Misteri d’Elig, es tracta de l´unica obra en son genero sacro-liric-teatral que ha segut representada sense interrupcio fins l´actualitat, superant la prohibicio de representar obres teatrals en l´interior de les iglesies per part del Concili de Trento. Fon el Papa Urbà VIII qui, en 1632, concedi al poble d´Elig, a traves d'una bula, i com a excepcio dins del mon catolic, el permis oficial per a seguir fent la representacio (quan els demes “misteris” es varen prohibir), despuix de la ferma defensa que el seu ajuntament va fer traslladant una delegacio de les autoritats ilicitanes al mateix Vaticà per a demanar l´autorisacio papal.


Tots i cadascu dels personages son escenificats per homens (adults, jovens i chiquets) tractant de respectar aixi l´orige i la tradicio lliturgica que prohibien l´aparicio de dones en este tipo de representacions per qüestions morals, i costums religioses, lliturgiques; propies de l´epoca d’un sistema dominat per l’home que tenía somesa a la dona i com a impura i al marge de lo religios per lo que no podia dir missa ni tocar els objectes sants ni participar en actes sagrats.


El text del ´Misteri´, a excepcio d´algunes coples en llati, es troba escrit i es canta en valencià antic migeval, en el nostre primitiu i arcaic romanç pla valencià, en el nostre idioma autocton, que està ple dels arcaismes propis d’aquell temps.


La musica es una mescla i successio d´estils de diferents epoques que han anat afegint-se a la partitura inicial original i que inclou diversos motius de l´Edat Mija, del Renaiximent i del Barroc, sense contar les reformes, millores, recuperacions i inclusions fetes en el sigle XX com les del music Oscar Esplà que rescatà de l´oblit i reincorporà la part coneguda com la ´Judiada´ que en el sigle XIX ya no es representava al ser eliminada anteriorment de la trama.


El 18 de maig de 2001, l’UNESCO declarà al ´Misteri o Festa d´Elig´, Obra Mestra del Patrimoni Oral, Intangible i Immaterial de l'Humanitat. Alguns dels reconeiximents al Misteri son: Monument Nacional pel Govern de la II Republica Espanyola en 1931; Festa d´Interes Turístic Internacional pel Ministeri d´Informacio i Turisme en 1980; Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; Corbata de l´Orde d´Alfons X el Savi del Ministeri d´Educacio i Ciencia en 1988; i la Corbata de l´Orde d´Isabel la Catolica del Ministeri d´Assunts Exteriors en 1990; entre atres.


El primer testimoni que tenim del text o argument (llibre del mestre de cerimonies o de capella, ´Consueta´) es, una copia feta en el sigle XVII ya que el manuscrit original es va perdre. La copia es conserva, encara que no es fácil saber la seua data exacta. En l´actualitat la copia mes antiga que posseix l´ajuntament es de 1709, que era usada pels directors o mestres de capella. ´Consueta´ es el nom antic migeval que es donava a un quadern d´apunts, en el que s´anotava el ritual a seguir en qualsevol celebracio.


El text, que es curt, està format per 139 versos en la primera part o acte (´La Vespra´) i 119 en la segona (´La Festa´). Els versos son, en sa majoria, curts i senzills. A l´escomençar tot el text no es canta, pero poc a poc es va ampliant la musica fins que alcança tot el text. Es desconeix l´autor (o els autors) pero s´intuix que es molt antic. Alguns investigadors han cregut que podria ser de l´Infant En Joan Manuel de Castella, senyor d´Elig (1282-1348). Atres sostenen que podria ser del mateix rei Alfons X El Sabi (1221-1284), pero cap d´estes opinions es segura.


En quant a la musica, la part musicada del text va ser estudiada pel music alacanti Oscar Esplá qui manifestà que la partitura contenia fragments afegits, de diferents epoques, i que per tant no era homogenea. La part mes antiga podria derivar de la lliturgia mossarap migeval puix ad esta pertanyen els cants de Maria i de l´Angel de la Magrana, d´orige desconegut. Per contra es coneixen autors musicals dels demes fragments o parts mes modernes, com Mossen Gines Perez (1548, autor de la copla ´A vosaltres venim a pregar que s´ens anem a soterrar´), Antoni de Ribera (1548, autor dels motets ´Flor de Virginal Bellesa´ i ´Aquesta gran novetat nos procura deshonor´), Mossen Lluis Vich (1594, autor del fragment ´Ans d´entrar en la sepultura´). L´autor de la part coneguda com ´Ternari´ (cantada a 3 veus i a 3 temps, en tonalitats tenor, baix i bariton, la part mes perfecta, harmoniosa i liricament mes bella del ´Misteri´) es desconegut, pero per les seues caracteristiques podria ser tambe del sigle XVI encara que mantenint una minima base primitiva de la polifonia gregoriana, a l’estil gregorià. Tambe hi ha aportacions posteriors perque el ´Misteri´ sempre ha segut a lo llarc de la seua historia, una cosa viva en permanent evolucio.


Sobre l´orige de la representacio en si, no està datat en exactitut, pero es sap que ya en 1266 existi un document real (any despuix de conquistar Jaume I la musulmana vila ilicitana de ´ILDJ´, es a dir ‘Madinat Ils’) autorisant la celebracio d´una representacio mariana i assuncionista, sacrolirica i teatral, en honor a la Mort, Assuncio i Coronacio de la Verge donada la forta devocio del rei aragones pel dogma de l´Assuncio, de manera que, tan sols 24 anys despuix de ser expulsats els musulmans de la centrica vila murada i obligats a viure en un atre barri en les afores –extramurs-, ya es celebrava en Elig una representacio assuncionista pero distinta a l´actual, mes primitiva i de desenroll escenic horisontal. No es fins el sigle XVII quan la representacio pren la forma definitiva, que persistix en l´actualitat, en l´introduccio del vertical sistema aereu ´tramoya barroca´ en l´aportacio de varis artefactes que en la ´Consueta´ de 1625 es nomenen: ´el Cadafal´, ´el Llit´, ´el Nuvol´ o ´Mangrana´, ´l´Araceli´, ´la Coronacio o Santissima Trinitat´ i l´aparicio de dispars de coets, repicar de campanes, processons d´entrada i eixida, lluita contra els judeus, etcetera.

 

ELEMENTS DE VALENCIANITAT. SIGNES D’AUTOCTONIA I D’IDENTITAT.


El Misteri o Festa posseix una serie d´elements, signes o detalls de demostrada valencianitat, autoctonia i identitat. Per eixemple, l´aparicio del toponim local en valencià ´Elig´ per a denominar a la ciutat. En el ´Llibre de la Festa de Nostra Senyora de la asumptió dita vulgarment la festa de la Vila de Elig´, en la “Consueta”, com es veu, apareix el valencianissim i autocton nom ´Elig´. En el text d’este llibre de Mestres de Capella es troba la carta que en 1625 Gaspar Soler Chacón, mestre de capella del Misteri (que en eixe any fa una copia de la “Consueta” original), li dirigix a Honorat Martí de Monssi, familiar seu i cavaller del Sant Ofici de la Santa Inquisicio de la ciutat de Murcia i son districte i capità de Sa Magestat. En el text de la carta i en l’argument i en la partitura de la “Consueta”, escrits en valencià antic, es repetix varies vegades la paraula ´Elig´ i apareixen formes autoctones com ´lloch´ (sent muda la h), ´señor´ (en ñ), l´articul neutre ´lo´, la preposicio ´ab´, la conjuncio ´y´, l’adverbi “ans”, les terminacions llatines ´atio´ (com en ´contemplatio´, ‘consolatio’, ´asumptio´), els pronoms “nos” i “vos”, la modalitat ´serviçy´ (en ç i y) o la variant “servey” en y grega (reminiscencia migeval provençal) i una mencio a la llengua valenciana: ´En cas que devot lector li semble esta nostra llengua valentiana per ser ella en si breu y tan mal llimada no repare en lo que ella es si en lo que significa...´ Per tant, l’autor, Soler Chacón, demostra tindre consciencia del nom de la parla del Misteri i de sa categoria de llengua. I el text de la ´Consueta´ s´inicia en l´introduccio ´Consueta de la Festa de la Assumtio de la gloriossisima Mare de Deu dita vulgarment la Festa de la Vila de Elig ques celebra a catorze y a quinze de agost perpetuament´. Aixina mateix l’erudit ilicità Claudiano Felipe Perpiñán va fer una copia o traduccio en castellà de la ‘Consueta’ en l’any 1700.



Tambe son elements de valencianitat la figura del ´Nuvol o Mangrana´ (localisme ilicità) representat per un artefacte aereu en forma de la fruita del magraner, tipica autoctona ilicitana. No es va poder trobar millor signe d’identitat que la fruita ilicitana “Mangrana”. Tambe podia haver segut triat un datil, fruit tambe autocton ilicità, pero els que incorporaren este artefacte i la tramoya en el Barroc optaren primer per un nuvol de color blau (inicialment) i posteriorment canviaren de nuvol blau a la roja “Mangrana”. I seguint en els elements de valencianitat, auctotonia i identitat, previament al començament d´abdos parts del ´Misteri´, en les Salves o Vespres (entre les 5 i les 6 de la vesprada del 14 i 15 d´ agost, abans d´iniciar-se cada acte), es reciten uns goigs o gojos trets d´un antic llibret barroc d´oracions a la Patrona el qual mante un grafic o gravat a ploma de l´epoca en el que es veu l´image de la Verge en el titul ´Goigs de la Vila de Elig a la Verge de la Assumptió´. Estes oracions varen ser impreses i editades en la ciutat de Valencia en l’imprenta de José Estevan ubicada enfront del forn dels Salicofres.


Josep Esteve Rico i Sogorb

Academic corresponent en l'Institut d'Estudis Valencians per la vila d'Elig


Publicat en la web i bolleti de l'Institut d'Estudis Valecians: https://inev.org/va/contingut/el-misteri-delig


***************

LO MISTERI D´ELIG, PRIMERA PARt:  “LA VESPRA”

Acabades les solemnes vespres de l´Assuncio de la Verge, cantades sobre el mateix escenari de la Festa o Misteri d´Elig pel clero de la Bassilica de Santa María, s´inicia el primer acte de la representacio sacra ilicitana el dia 14 d’ agost, el qual es conegut com ´La Vespra´ (en castellà ´víspera´, dia anterior) diferenciant-se del segon acte, ´La Festa´ que tindrà lloc el dia següent, el 15, festivitat de la Patrona i celebracio del Dogma Universal de l’ Assuncio de la Verge Maria.


                                                             Misteri d´Elig. L´Ascensio i coronacio

A les 6 de la vesprada ix la comitiva que des de la propenca ermita de Sant Sebastià conduix als actors del drama assuncioniste fins la basilica. Encapçalen la comitiva l´ Arciprest de Santa Maria i els Cavallers Electes i Portaestandart que vestixen de frac o chaqué i porten els dos primers una vara dorada en senyal d´ autoritat i este ultim el peno o estandart de la Confraria de la Verge. Darrere van els personages de l´ obra seguits per membres del Patronat del Misteri, organisme encarregat de l´ organisacio i custodia del drama assuncioniste. La breu marcha fins la bassilica l´obri la Banda Municipal de Musica que interpreta un pasodoble compost pel mestre Alfredo Javaloyes, music ilicità, titulat ´El Abanico´.

L´escenificacio escomença quan apareix la Verge i ses donzelles acompanyants en la porta principal del temple. La Verge es representada per un chiquet de curta edat vestit en una tunica blanca i un mant blau, portant sobre el cap una corona o diadema dorada. Son acompanyament està format per Maria Salome i Maria Jacobe, tambe chiquets, que vestixen similar a la Verge i porten escrits els noms en les corresponents corones. Igualment formen part de l´acompanyament dos angels de coixi -aixi nomenats per portar en ses mans coixins de vellut roig- i quatre angels de mant que van agarrant el mant de la Verge. Tots estos personages son representats per chiquets, ya que l´orige liturgic del teatre religios migeval no permitia la participacio de dones.

En quant els chiquets actors entren per la porta de la basilica, sona l´orgue. Tant la Verge Maria (´la Maria´, com es coneguda popularment pels ilicitans) com el seu acompanyament queden molt a prop de la porta principal, a l´inici del ´andador´ o corredor (`pasillo´) en forma de pla inclinat que conduix des d´ este lloc fins l´escenari o ´Cadafal´ (´catafalco´), estructura quadrada de madera construida entre el crucer i el presbiteri. Mentres tant, l´ Arciprest i els Cavallers Portaestadart i Electes pugen per l´andador i ocupen ses cadires instalades en dos zones amples del corredor, justament al costat de la porta del taulat. El chiquet que representa a la Verge, mirant cap a l´ altar major de la basilica, canta a ses companyeres, les Maries Iacobe i Salome, demanant-les ajuda en dia tan important per ad ella. Els components de l´ acompanyament marià li responen en atre cant en el que manifesten sa absoluta fidelitat.

La Maria alvança uns passos i, agenollada damunt dels dos coixins rojos que porten els angels que l´acompanyen, expresa son desig de reunir-se en son Fill, JesuCrist. Maria, sempre envoltada pel seu acompanyament, escomença l´ascens per l´ andador. En son cami es dete en tres ocasions. En cadascuna d´ elles s´agenolla damunt dels coixins i girada cap a uns menuts grups escultorics colocats en els pilars del temple i que representen escenes del patiment i mort de Crist, realisa una especie de Via Crucis rememorant la Passio del Senyor. El primer d´ estos chicotets altars representa l´Hort de Getsemani i la Verge entona una copla davant mateixa. Uns passos mes avant es dete front a la representacio del Mont Calvari proseguint el cant i finalment s´ agenolla junt al Sant Sepulcre on conclou la dita copla.

Acabats estos cants, l´acompanyament continua son ascens cap al Cadafal. Este, de forma quadrangular i cobert en una grossa estora dels mateixos colors blaus (atre signe de valencianitat i d´ espiritualitat) que la de l´ andador, està envoltat per un menut passamans de barrots salomonics. Sobre esta baranda lluïxen dotze ciris que allumenen l´escena. A l´esquerra, podem contemplar un llit cobert de vels blancs. A la dreta, huit cadires destinades als personages de l´acompanyament marià. La Verge s´ agenolla sobre el llit, de cara a la porta major del temple, i les dos Maries i els angels de coixi i de mant es situen a peu al seu voltant. Des d´este lloc torna a manifestar son incontenible desig de trobar-se en companyia de son Fill.

Finalisada la peticio de Maria, s´ obri la porta del ´Cel´ que, per al ´Misteri´, es simula en la cupula de la basilica. Este cel es una llona, llançol o llenç pintat en nuvols i angels i tapa completament l´ anell toral de la cupula. Solament una obertura quadrada, que coincidix en el centre del Cadafal, pot obrir-se i tancar-se mijant unes portes deslisables, les Portes del Cel. Pel buit que deixen estes portes escomença a baixar un aparell conegut com a ´Núvol o Mangrana´ (´nube o granada´) que realisa la seua aparicio en forma d´ esfera i suspes per una forta i grossa maroma de cordes d´ espart. Es de color grana, roig fort o vermell i son exterior es troba adornat en dibuixos geometrics o peçes metaliques de color dorat. De son inferior extrem penja una cua d´ or.

Una vegada traspassada la porta del cel i mijant tirants de corda, la magrana escomença a obrir-se en huit ales, branques, gallons o gajos. En son interior, totalment recobert d´ or i pell, es descobrix un chiquet que, vestit en tunica i en ales de plomes en la seua esquena, figura ser un angel. En ses mans porta una Palma Dorada. Esta obertura del cel i eixida de l´ aparell aereu es realisada en musica de l´ orgue, volteig de campanes i dispars de coets de tro. Quan el nuvol ha baixat alguns metros, acaben les citades mostres d´ alegria i l´angel, despuix de deixar caure un mocador ple d´ or i pell tallat en fragments en els que es figura una finissima pluja d´or, inicia son cant en el que saluda a Maria i li anuncia que Crist ha escoltat sos precs i accedix a sos desijos.

Quan la ´Mangrana´ arriba al Cadafal, els components de l´acompanyament de la Verge s´ apresuren a acostar-se a l´ aparell i desnyugar els lligaments que asseguren al chiquet actor en la seua baixada. Una volta lliurat, l´ angel s´ acosta al llit de Maria i agenollat davant d´ ella, li entrega la simbolica Palma Dorada despuix de tocar-la en els llavis i la front com a gest reverencial i salutacio, gest tradicional en les religions semitiques. La Verge, en el mateix ceremonial, pren el singular obsequi i expressa al mensager de Crist un nou desig: que els apostols es troben presents en el moment de la seua mort. Escoltada la seua peticio, l´ angel puja de nou a la Mangrana on, despuix de ser nyugat atra volta en una forta correja per ad evitar qualsevol accident, inicia l´ ascens cap al cel mentres manifesta la confirmacio dels anhels de la Verge. A l´ arribar l´ aparell a les portes del cel, s´obrin en les mateixes mostres d´ alegria que en la primera ocasio. I una volta tancades les ales de la Mangrana, començarà esta ad entrar per les dites portes.

En el Cadafal, quan la magrana o nuvol es troba a pocs metros del cel, els angels i les Maries saluden a la Verge realisant una genuflexio davant d´ ella i passen despuix a les cadires preparades en la part oposta de l´escenari. Tambe s´ alçaran dels seus llocs els dos Cavallers Electes, els quals ixen per l´ andador al carrer. Tal accio, que hui unicament te un valor simbolic, nos recorda l´ epoca en que estos cavallers eren els que organisaven el Misteri per encarrec del Consell Municipal de la Vila o ajuntament antic. Ademes, dirigits per l´arciprest de la basilica, que actuava com a mestre de cerimonies, eixien en busca dels diferents actors que, preparats en la propenca ermita de Sant Sebastià, necessitaven ser introduits en escena en el moment adequat. Estos cavallers tambe realisaven, per tant, la funcio d´ autentics traspunts teatrals.

Instants despuix d´ haver-se tancat el cel darrere de la magrana, tornaran a ocupar sos sillons els Electes que simulen, d´esta manera, haver anat fins la capella de Sant Sebastià per ad indicar a l´actor que interpreta el paper de l´ apostol Sant Joan, un tenor liric, que ha arribat la hora o moment de la seua intervencio o entrada en escena. Apareix, puix, dit apostol al peu de l´andador. Vestix una tunica de color blanc com a simbol de purea. En sa ma esquerra porta un vell llibre de pergami que simbolisa son propi evangeli. A mida que puja pel corredor central, va fent gests i ademans d´extranyea davant la incomprensible força que l´impulsa a recorrer tal cami. Cap la mitat de l´andador, quan descobrix a la Verge agenollada en son llit, Sant Joan camina mes rapit i la saluda en un abraç de germanor. Tambe li manifesta sa alegria per tan inesperat encontre. Maria indica al discipul predilecte de Jesus tot quant li digue l´ angel de la magrana, es a dir, la proximitat de sa mort. Ademes, a l´acabar son cant, entrega a Sant Joan la palma qui rep l´obsequi besant-lo i tocant-lo en la front a manera oriental i entona un cant trist i ple de sentiment. Seguidament es traslada cap a l´ entrada a l´escenari o cadafal i mirant a la porta major de la basilica crida a sos companyons en l´apostolat. Despuix torna a cantar-li a la Verge, expresant-li una volta mes la seua tristor i el seu desconcert.

Mentres Sant Joan dedica a Maria est ultim cant, comença a pujar per l´ andador l´ apostol Sant Pere. En ses mans porta, com a representacio simbolica unes grans claus dorades en recort d´ aquelles que Crist li donà de les portes del cel. Cal senyalar que este personage, com atres dos mes que indicarem mes avant en son moment, ha de ser representat a la força i per tradicio religiosa, per un sacerdot donat el seu caracter sagrat.


                                                            La "Mangrana" a punt d’ entrar en el cel


Sant Pere, un baix liric, efectuant els mateixos ademans de sorpresa que Sant Joan, puja a poc a poc per l´ andador. Una volta davant del llit de la Verge, la saluda posant-li les mans sobre els muscles, i posteriorment, abraça a Sant Joan, i immediatament es dirigix a Maria cantant en greu i fonda veu. Al temps que resonen les notes d´ este cant, ascendixen per l´ andador sis apostols que igualment simulen extranyea. Despuix d´ entrar en el cadafal, s´acosten al llit i saluden a la Verge besant-li les mans i fent una genuflexio. Tambe saluden a Sant Pere i a Sant Joan en abraços d´ amistat i germanor. U d´ estos sis apostols es el Mestre de Capella o Director Musical del Misteri que, caracterisat com un personage mes, podra dirigir els cantics de manera discreta i sense que el public note sa presencia.

En l´ andador i en el mateix moment, comença atra escena coneguda com a 'Ternari'. A l´inici del corredor inclinat coincidixen tres apostols, un tenor, un bariton i un baix. Cadascu entra per una de les tres ultimes portes de la basilica: Porta Major, de Sant Agatangel (Patrò d´ Elig) i de la Resurreccio (erroneament coneguda com a Porta de Sant Joan). U d´estos apostols es el peregri Sant Jaume vestit en tunica adornada en conches marines, capell a l´ esquena i bacul o vara en carabassa per a l´ aigua. Esta entrada simultanea per tres accesos diferents simbolisa l´ encontre dels discipuls de Crist en un crucer de tres camins. Els apostols es saluden entre si i asombrats davant del fet de vore´s reunits, canten a tres veus i a tres temps. Finalisat el cant, els tres apostols s´encaminen cap al cadafal. Entren en el mateix i, com els discipuls que els precediren, saluden a Maria, a Sant Pere i a Sant Joan. D´esta manera es reunixen els apostols, tal i com manifestà l´ angel del nuvol, al voltant del llit de la Verge. Unicament, es dona una excepcio, Sant Tomas no apareixerà fins el final del segon acte o ´La Festa´ a l´estar molt llunt, predicant en les Indies, com es menciona en diferents evangelis canonics i apocrifs i segons la tradicio cristiana.

Els apostols entonen un singular cant que apareix escrit ademes de en valencià, tambe en llati. Es tracta d´una Salve dedicada a la Verge que es iniciada pels apostols agenollats. Despuix del primer vers, es posen en peu i, a partir d´ este moment, van fent fondes inclinacions per grups de veus (tenors, baritons i baixos) a mida que es desenrolla el cant. L´ultim vers de la Salve coincidix en la caiguda de genolls de tots els apostols excepte Sant Joan que, portant la palma dorada, es l´unic personage que sempre roman de peu a lo llarc de l´ obra. Instants despuix s´ alça Sant Pere i, canta dirigint-se a Maria. Torna a agenollar-se Sant Pere. Les Maries i els angels abandonen ses cadires i es coloquen en la capçalera del llit. El chiquet que interpreta a la Verge arreplega un ciri ences en ses mans. Es el preludi de sa mort. En veu entretallada i trista recomana a sos fills, els apostols, que soterren son cos en la Vall de Josafat. Despuix de les ultimes notes del cant, cau Maria com a morta sobre el llit. Els apostols i les Maries acompanyant s´acosten ad ajudar-la.


Tots els personages existents en l´escenari entaulat, ademes de simular un intent d´ auxili a la Verge, en sa actitut intenten amagar a la vista del public una interessant part de la tramoya del drama sacro que te lloc en eixos moments. L´actor que figurava ser la Mare de Crist, despuix de desplomar-se, es fet desapareixer en l´interior del cadafal mijant un escotilló situat baix el mateix llit. A continuacio, ascen a la superficie del llit una menuda plataforma en l´image de la Verge de l´ Assuncio, Patrona d´ Elig, en actitut jacent. Aixi queda incorporada a l´escena la figura de Maria venerada en la basilica ilicitana. Presenta el rostre cobert en una maixquera, en la que els ulls apareixen tancats en el fi de representar sa mort en major fidelitat. Davant del cos de la Verge reclinat ad lo llarc del llit, els apostols, que porten veles enceses en ses mans, entonen un bell cantic funebre en el que expressen l´esperança de la futura resurreccio.

Expirat el cant emocionat dels apostols, s´obrin de nou les portes del cel i inicia el descens un aparell aereu denominat ´Araceli o Resselica´. Es tracta d´ un artefacte en forma de retaule, construit de ferro i forrat totalment d´ or i pell. Està compost de quatre repises colocades simetricament al voltant d´un buit central. En les plataformes apareixen agenollats dos angels adults que toquen una guitarra i un arpa. Les repises inferiors les ocupen dos angels chiquets en guitarres menudes. El buit central està destinat al ´Angel Major´, que apareix de peu i revestit en ornaments sacerdotals puix este personage tambe ha de ser inpretetat per un religios. En quant la Resselica ha traspassat les portes del cel, una pluja d´or i pell, cau sobre l´ escenari. El cor angelic inicia son cant comunicant a Maria ses proximes Resurreccio i Assuncio.

A l´arribar l´Araceli al cadafal, sense detindre son cant, l´Angel Major arreplega una chicoteta image de la Verge vestida en vels blancs que li oferix u dels chiquets de l´ acompanyament de Maria. Esta minuscula talla representa l´anima de la Verge. En aço es simbolisa de forma visual la separacio de l´esperit i del cos, es a dir, la mort efectiva de la Mare de Crist. En son ascens, els angels entonen les mateixes estrofes que cantaren en sa baixada. I en l´arribada de l´Araceli al cel conclou el primer acte del ´Misteri´.

Finalment, l´arciprest de la basilica i els Cavallers Portaestandart i Electes, entren en el cadafal, besen els peus de l´image difunta. Igualment procedixen les Maries, els angels de l´acompanyament i els apostols. D´estos, l´ultim en fer-ho serà Sant Joan, qui, ademes, deixa sobre la figura de la Verge, creuada sobre son pit, la palma dorada. Seguidament ixen els actors cap a l´ermita de Sant Sebastià, on es desprendiran de ses vestidures fins el dia següent en que tindrà lloc la segona i ultima part del ´Misteri´, coneguda com ´La Festa´, acte que te el seu moment culminant en la coronacio de la Verge despuix de sa resurreccio i assuncio als cels. 


Per Josep Esteve Rico Sogorb

(Publicat en la web de l' Institut d' Estudis Valencians) 







viernes, 9 de abril de 2021

 DÍAS DE JULIO



Esta reciente semana de julio se cumplieron varios aniversarios de acontecimientos históricos. La mayoría de los medios de comunicación recordaron que hace 40 años, el 16 de aquel mes de julio de 1969, el Hombre pisó la Luna por primera vez, según la versión oficial mayormente aceptada y difundida públicamente. Quizá, este recordatorio de la carrera del espacio haya oscurecido un tanto otras efemérides también importantes aunque dolorosas sobre todo para los españoles.

Julio, además de ser el séptimo mes del calendario, aparte de ser el mes de la llegada al satélite lunar y de los encierros sangrientos de los sanfermines pamploneses -este año sumamente trágicos y cuestionados- es el mes del cruel comienzo de la guerra civil española. Los días 16, 17 y 18 de julio de hace 73 años, resultaron cruciales y determinantes para la Historia, aquí en la ’piel de toro’.

Curiosamente, siete décadas y pico después, coinciden los numerales de esas fechas con los días. Aquel genérico y extensivo 18 de julio de 1936 en España cuando las tropas golpistas se sublevaron en la zona peninsular -instaurado posteriormente como fiesta nacional por la dictadura franquista- cayó sábado, igual que ahora. Aquel 16, inicio en Melilla de la rebelión o golpe militar que sus partidarios llamaron ’alzamiento’, fue jueves, como el de este año 2009. El día 17, cuando fue tomada Ceuta por los rebeldes, resultó viernes, como hoy.

Tres fechas históricas, dolorosas para muchos españoles defensores del régimen entonces establecido o ’vencidos’ y enaltecemente ’gloriosas’ para otros que después fueron los vencedores en el poder más de 40 años si bien de éstos, cada vez van quedando menos protagonistas y nostálgicos partidarios.

Analizar los por qué de la conspiración de una parte de la oficialidad militar en 1936 y de este golpe-alzamiento, resultaría largo y complejo, necesitando gran extensión de páginas.

No obstante, ello no es óbice para que dejemos de recordar la huella de Armstrong en la superficie lunar y nos acordemos -honrando eso si- de esos tres fatídicos días de julio, de aquellos 16,17 y 18 de 1936 con la intención de extraer la lección moral, cívico-social e histórica que nos permita superar el trauma que aquellos hechos aún encierran, curando viejas heridas y haciendo voto promesa o juramento de que jamás se repita algo similar en el futuro de España.

Pero la seria investigación, libre de prejuicios partidistas y el recuerdo de cómo se sucedieron los acontecimientos durante esos días de julio deberían servir para desmitificar aspectos, levantar falsedades y ajustar verdades como las creencias impuestas por el franquismo de que en las zonas protagonistas en aquellos 16, 17 y 18 de julio -Canarias, Melilla, Tetuán, Ceuta- no hubo reacción militar ni contraataque popular -cuando sí que se dieron intentos de rechazo y hasta una intentona fallida de atentado a Franco- contra los sublevados y mucho menos que no existieron represalias.

La quietud en las calles ceutíes, por ejemplo, demuestra que la población estaba atemorizada. Y esas más de 296 víctimas desde julio de 1936 hasta 1944 son la prueba de que las torturas, encarcelamientos, asesinatos, y fusilamientos por los rebeldes contra quienes no secundaron el golpe siendo leales al gobierno legal y legítimo del momento, fueron reales y verdaderas.

Julio me trae el recuerdo de unos días que nunca se han de repetir. Recordar para olvidar después. Recordar para perdonar y cerrar página para siempre. 

No más 16, 17 y 18 de julio. No más militares golpes de estado.

JOSEP ESTEVE RICO SOGORB

Escritor, poeta, blogger, columnista.