Dumenge de Rams en Elig: palmes dorades com art universal

(en valencià)

Escrit en valencià autocton: Normes d'El Puig o de la RACV (sense accents)

Estem en Semana Santa. El dumenge 10 d’abril va ser el Dia de Rams, jornada en la que començà en el mon catolic la tradicional i sagrada semana de Passio, Crucifixio, Mort i Ressurreccio de JesuCrist. Per orde cronologic el Dumenge de Rams es la primera escena o inici de la Semana Santa i es commemora, recorda o celebra segons els fets que narra el Nou Testament de la Biblia, l’entrada triumfant en Jerusalem de JesuCrist al llom d’una burreta. Els evangelistes descriuen el passeig o recorregut com multitudinari, festiu, de goig, de lloades i abarrotat de rams o ramells de fulles de palmera (llavors eren verdals no grogues com ara) i rames d’olivera que eren sacsades en la ma per la gent alli congregada que aclamava al seu rabi mentres caminava i entrava en la ciutat.

Esta entrada triumfant del Dumenge de Rams de JesuCrist junt al restant de dies de Passio, Crucifixio, Mort i Resurreccio configuraren la Semana Santa que el Vaticà instaurà fa sigles i que hui nos ha arribat per transmisio generacional. La forma de celebrar en el mon catolic el Dumenge de Rams ha segut durant sigles en rames d’olivera i fulles de palmera pero verdals i no grogues o dorades com ara. El color natural del fullam de la palmera es el vert. Eixe groc o dorat actual es conseqüencia d’un proces de maduracio-coloracio (‘encaperusament’) que no es fa en cap lloc del mon, nomes en Elig. Per aixo totes les palmes que ixen en processo el Dumenge de Rams en tot els països del mon catolic son de color groc o dorat i no vert: perque estan madurades, dorades o “colorades” en Elig i des d’aci s’exporten afora al restant de Valencia, Espanya, Europa (Vaticà tambe), America…en definitiva, a tot lo mon.

Este sistema de maduracio o doracio es unic, exclusiu, autocton, de la ciutat i camp d’Elig. Es propietat dels ilicitans des de fa sigles i ha segut trasmes en les families hortolanes del terme municipal ilicità de pares a fills, de generacio en generacio fins a l’actualitat. Es un proces nostre, genuï, localiste i supon un simbol d’ilicitanisme i una senya d’identitat, un fet diferencial, una caracteristica cultural propia que solament es fa aci en la ciutat i camp d’Elig. El motiu d’esta exclusivitat es l’existencia mes que milenaria d’un extens bosc de palmeres en Elig tan frondos (en temps de Jaume I en 1265 les croniques asseguraven que hi havien mes d’un millo de palmeres en Elig) originari dels fenicis i punics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels musulmans que el distribuiren a base d’horts de forma rectangular i quadrada i que hui en dia es mante tal i com els araps nos varen deixar com a llegat agrari, ecologic i païsagistic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc de palmeres no existiria l’actual. I sense el palmerar de hui en dia no existiria la palma dorada o groga i el Dumenge de Rams es celebraria sense palmes (ni de color vert ni de color dorat).

El color dorat o groc de la fulla de la palmera es conseguix mijant el proces de maduracio-coloracio conegut en el valencià autocton local que es parla en el camp d’Elig (autentica llengua vernacula materna dels hortolans i palmerers ilicitans) com ‘encaperusament’ i que es desenrolla des de finals de juny a finals d’agost. Paraula que deriva de “caperusa, capucha”.

La doracio de l’espigolada palma o fulla de palmera es logra per l'amagament al sol de les unitats que formen el fullam de la palmera que s'introduixen dins d’una capucha o funda de rames de palma que es diu “vellet” o tambe en una funda de plastic. Esta ‘capucha’ es nugada en fils o cordells de canem o espart. I aixina es mante la palmera (l’absencia de llum solar impedix la fotosintesis fent que les palmes perguen el color vert, es doren i es mantinguen rectes) durant els mesos d’estiu fins a la primavera dies abans de Semana Santa en que es destapa la ‘capucha’ veent-se que la fulla està groga o dorada, i llavors es talla i es baixa de la palmera. Cal recordar que no totes les palmeres servixen per a ser “encaperusades”, i que no totes les palmeres produixen palmes grogues o dorades. Com tampoc totes les palmeres donen datils. Els hortolans i palmerers ilicitans seleccionen les millors i mes adequades palmeres per a ser “encaperusades” per a que donen despuix les millors i mes boniques palmes dorades o grogues per al lluïment del Dumenge de Rams de la Semana Santa. El criteri de seleccio es que primer es nugaran les palmeres mascles, a continuacio les femelles que no donen datils o els donen de mala calitat, i per ultim totes aquelles palmeres (mascles o femelles indistintament) que mai han segut nugades, “encaperusades”. Esta faena de pujar a la palmera per a nugar-la es la mes perillosa de les tasques del palmerer. Es de greu risc per possibles caigudes des de lo alt, ya que el palmerer a soles es soste per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.

El Dumenge de Rams, en la processo, la gent mes be adulta porta espigolades o allargades palmes grogues o dorades que tenen dins una vara recta i llarga (els castellaparlants les nomenen erroneament “palmas blancas” i no ho son, no son blanques sino de color groc o dorat, d’un groc un poc mes fosc que el dels llimons) i els chiquets i les dones porten artesanals i ornamentals rams o ramells grocs o dorats trençats a ma. Per aço hi ha dos modalitats de palmes de Dumenge de Rams: les planes i les rulles. Les planes son les de vara, rectes, de pal que porten els adults (majorment homens) i les rulles son les que porten les dones i chiquets i que son les mes artistiques puix en elles es formen ornaments, figures, simbols, imagens, etcetera.

Elig posseix en torn a la palma dorada o groga de Dumenge de Rams una artesania i una industria agraria-turistica-comercial uniques en lo mon i per tant ‘sui generis’ i que son simbols d’ilicitanisme i signes d’identitat a modo de ‘denominacio d’orige’.

El ram o ramell artesanal rull o trençat es confecciona trençant, enllaçant, encadenant a ma les fulletes de palma (com si se fera corda d’espart o canem) i donant-les formes geometriques, ornamentals, simboliques, grafiques, com estreles, creus, llunes, sols o la figura de la Patrona d’Elig la Verge de l’Assuncio. Es fan verdaderes obres d’art.

   

Mencio destacada mereixen els espectaculars rams trençats-rulls que competixen en concurs i aquells que s’envien a personalitats de tot lo mon com presidents de governs, primers ministres, monarques, caps d’estats (el Papa en el Vaticà porta una palma dorada ilicitana el Dumenge de Rams).

Per tant, el Dumenge de Rams ilicità –processo religiosa i artesania junt a la celebracio popular- es unic en lo mon: mes de cent mil ilicitans omplim els carrers de la ciutat oferint una estora tupida de color dorat o groc degut a la numerosa quantitat de palmes.

Els turistes –sobre tot els estrangers- es farten a fer fotos, s’ameren d’ilicitanisme, es maravellen de les excelencies de la ciutat i de la seua bellea –gracies a la promocio publicitaria desenrrollada per l’Oficina Municipal de Turisme – i gracies a la Declaracio Internacional de Festa d’Interes Turistic que ostenta el nostre Dumenge de Rams cent per cent ilicità. Prengam el ram o la palma i demostrem en lo carrer el nostre ilicitanisme.

¡¡Vixca la Palma Dorada Ilicitana!!

¡¡Vixca el Dumenge de Rams Ilicità!!

¡¡Vixca Elig!!

 

Josep Esteve Rico i Sogorb

Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Valencians per Elig i Comarca

Investigador de l'historia ilicitana.

Publicat previament en la pagina de l' Institut d'Estudis Valencians  https://www.inev.org/va/contingut/dumenge-de-rams-en-elig-palmes-fetes-art-universal

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Dumenge de Rams en Elig: palmes dorades com art universal 

(en valencià)

Escrit en valencià autocton: Normes d'El Puig o de la RACV én accents

Estém en Semana Santa. El dumenge 10 d’abril va ser el Dia de Rams, jornada en la que començà en el món catòlic la tradicional i sagrada Semana de Passió, Crucifixió, Mort i Ressurrecció de JesuCrist. Per orde cronològic el Dumenge de Rams és la primera escena o inici de la Semana Santa i es commemora, recorda o celebra segons els fets que narra el Nou Testament de la Biblia, l’entrada triumfant en Jerusalem de JesuCrist al llom d’una burreta. Els evangelistes descriuen el passeig o recorregut com multitudinari, festiu, de goig, de lloades i abarrotat de rams o ramells de fulles de palmera (llavors eren verdals no grogues com ara) i rames d’olivera que eren sacsades én la ma per la gent alli congregada que aclamava al seu rabi mentres caminava i entrava en la ciutat.

Esta entrada triumfant del Dumenge de Rams de JesuCrist junt al restant de dies de Passió, Crucifixió, Mort i Resurrecció configuraren la Semana Santa que el Vaticà instaurà fa sigles i que hui nos ha arribat per transmisió generacional. La forma de celebrar en el món catòlic el Dumenge de Rams ha segut durant sigles én rames d’olivera i fulles de palmera pero verdals i no grogues o dorades com ara. El color natural del fullam de la palmera és el vert. Eixe groc o dorat actual és conseqüència d’un procés de maduració-coloració (‘encaperusament’) que no es fa en cap lloc del món, només en Elig. Per això totes les palmes que ixen en processó el Dumenge de Rams en tot els països del món catòlic son de color groc o dorat i no vert: perque estàn madurades, dorades o “colorades” en Elig i des d’aci s’exporten afora al restant de Valéncia, Espanya, Europa (Vaticà tambe), Amèrica…en definitiva, a tot lo món.

Este sistema de maduració o doració és únic, exclusiu, autòcton, de la ciutat i camp d’Elig. És propietat dels ilicitans des de fa sigles i ha segut trasmés en les families hortolanes del terme municipal ilicità de pares a fills, de generació en generació fins a l’actualitat. És un procés nostre, genuï, localiste i supón un simbol d’ilicitanisme i una senya d’identitat, un fet diferencial, una caracteristica cultural pròpia que solament es fa aci en la ciutat i camp d’Elig. El motiu d’esta exclusivitat és l’existència més que milenaria d’un extens bosc de palmeres en Elig tan frondós (en temps de Jaume I en 1265 les cròniques asseguraven que hi havien més d’un milló de palmeres en Elig) originari dels fenicis i púnics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels musulmans que el distribuiren a base d’horts de forma rectangular i quadrada i que hui en dia es manté tal i com els áraps nos varen deixar com a llegat agrari, ecològic i païsagistic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc de palmeres no existiria l’actual. I sense el palmerar de hui en dia no existiria la palma dorada o groga i el Dumenge de Rams es celebraria sense palmes (ni de color vert ni de color dorat).

El color dorat o groc de la fulla de la palmera es conseguix mijant el procés de maduració-coloració conegut en el valencià autòcton local que es parla en el camp d’Elig (autèntica llengua vernàcula materna dels hortolans i palmerers ilicitans) com ‘encaperusament’ i que es desenrolla des de finals de juny a finals d’agost. Paraula que deriva de “caperusa, capucha”.

La doració de l’espigolada palma o fulla de palmera es logra per l'amagament al sol de les unitats que formen el fullam de la palmera que s'introduixen dins d’una capucha o funda de rames de palma que es diu “vellet” o també en una funda de plàstic. Esta ‘capucha’ es nugada en fils o cordells de cànem o espart. I aixina es manté la palmera (l’absència de llum solar impedix la fotosintesis fent que les palmes perguen el color vert, es doren i es mantinguen rectes) durant els mesos d’estiu fins a la primavera dies abans de Semana Santa en que es destapa la ‘capucha’ veent-se que la fulla està groga o dorada, i llavors es talla i es baixa de la palmera. Cal recordar que no totes les palmeres servixen per a ser “encaperusades”, i que no totes les palmeres produixen palmes grogues o dorades. Com tampoc totes les palmeres donen dàtils. Els hortolans i palmerers ilicitans seleccionen les millors i més adequades palmeres per a ser “encaperusades” per a que donen despuix les millors i mes boniques palmes dorades o grogues per al lluïment del Dumenge de Rams de la Semana Santa. El criteri de selecció és que primer es nugaran les palmeres mascles, a continuació les femelles que no donen dàtils o els donen de mala calitat, i per últim totes aquelles palmeres (mascles o femelles indistintament) que mai han segut nugades, “encaperusades”. Esta faena de pujar a la palmera per a nugar-la es la més perillosa de les tasques del palmerer. Es de greu risc per possibles caigudes des de lo alt, ya que el palmerer a soles es sosté per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.

El Dumenge de Rams, en la processó, la gent més bé adulta porta espigolades o allargades palmes grogues o dorades que tenen dins una vara recta i llarga (els castellàparlants les nomenen erròneament “palmas blancas” i no ho son, no son blanques sino de color groc o dorat, d’un groc un poc més fosc que el dels llimons) i els chiquets i les dones porten artesanals i ornamentals rams o ramells grocs o dorats trençats a mà. Per açò hi ha dos modalitats de palmes de Dumenge de Rams: les planes i les rulles. Les planes son les de vara, rectes, de pal que porten els adults (majorment homens) i les rulles son les que porten les dones i chiquets i que son les més artistiques puix en elles es formen ornaments, figures, simbols, imagens, etcètera.

Elig posseix en torn a la palma dorada o groga de Dumenge de Rams una artesania i una indústria agrària-turistica-comercial úniques en lo món i per tant ‘sui generis’ i que son simbols d’ilicitanisme i signes d’identitat a modo de ‘denominació d’orige’.

El ram o ramell artesanal rull o trençat es confecciona trençant, enllaçant, encadenant a mà les fulletes de palma (com si se fera corda d’espart o cànem) i donant-les formes geomètriques, ornamentals, simbòliques, gràfiques, com estreles, creus, llunes, sols o la figura de la Patrona d’Elig la Verge de l’Assunció. Es fan verdaderes obres d’art.

   

Menció destacada mereixen els espectaculars rams trençats-rulls que competixen en concurs i aquells que s’envien a personalitats de tot lo món com presidents de governs, primers ministres, monarques, caps d’estats (el Papa en el Vaticà porta una palma dorada ilicitana el Dumenge de Rams).

Per tant, el Dumenge de Rams ilicità –processó religiosa i artesania junt a la celebració popular- és úunic en lo món: més de cent mil ilicitans omplim els carrers de la ciutat oferint una estora tupida de color dorat o groc degut a la numerosa quantitat de palmes.

Els turistes –sobre tot els estrangers- es farten a fer fotos, s’ameren d’ilicitanisme, es maravellen de les excelències de la ciutat i de la seua bellea –gràcies a la promoció publicitària desenrrollada per l’Oficina Municipal de Turisme – i gràcies a la Declaració Internacional de Festa d’Interés Turistic que ostenta el nostre Dumenge de Rams cent per cent ilicità. Cada any prenim el ram o la palma i demostrém en lo carrer el nostre ilicitanisme.

¡¡Vixca la Palma Dorada Ilicitana!!

¡¡Vixca el Dumenge de Rams Ilicità!!

¡¡Vixca Elig!!

 

Josep Esteve Rico i Sogorb

Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Valencians per Elig i Comarca

Investigador de l'història ilicitana.

Publicat previament en la pàgina de l' Institut d'Estudis Valencians  https://www.inev.org/va/contingut/dumenge-de-rams-en-elig-palmes-fetes-art-universal  

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Diumenge de Rams a Elx: palmells daurats com a art universal    (en català)
(traduït al català de les Normes de l' Institut d'Estudis Catalans IEC per a comparar en les traduccions valencianes anteriors
 i comprovar les diferencies entre elles) 

Som-hi a la Setmana Santa. El diumenge 10 d'abril va ser el Dia de Rams, jornada en què començà al món 
catòlic la tradicional i sagrada Setmana de Passió, Crucifixió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Per ordre cronològic 
el Diumenge de Rams és la primera escena o inici de la Setmana Santa i es commemora, recorda o celebra
 segons els fets que narra el Nou Testament de la Bíblia, l'entrada triomfal a Jerusalem de Jesucrist a lloms 
d'un ruc o una burreta. Els evangelistes descriuen el recorregut com a multitudinari, festiu, de goig, de lloances
 i curullat o vessat de rams de fulles de palmera (aleshores eren verdes i no grogues com ara) i branques
d'olivera que eren agitades a les mans per la gent allí congregada que aclamava al seu rabí mentre caminava
 i entrava a la ciutat.
 
Aquesta entrada triomfant del Diumenge de Rams de Jesucrist juntament amb la resta de dies de Passió,
 Crucifixió, Mort i Resurrecció van configurar la Setmana Santa que el Vaticà va instaurar fa segles i que avui
 ens ha arribat per transmissió generacional. La forma de celebrar al món catòlic el Diumenge de Rams ha 
estat durant segles amb branques d'olivera i fulles de palmera però verdes i no grogues o daurades com ara. 
El color natural de les fulles de la palmera és el verd. El groc o daurat actual és conseqüència d'un procés de 
maduració-coloració (‘encaperutxament’) que no es realitza a cap altre lloc, només a Elx. Per això tots els palmells
 que surtin en processó el Diumenge de Rams a tots els països del món catòlic són de color groc o daurat
 i no verd: perquè estàn madurats, daurats a Elx i des d'aquí s'exporten a la resta de València, Espanya, Europa
 (al Vaticà també), Amèrica…en definitiva, a tothom.
 
Aquest sistema de maduració és únic, exclusiu, autòcton, de la ciutat i el camp d'Elx. És propietat dels il·licitans 
des de fa segles i ha estat transmès a les famílies camperòles del terme municipal il·licità de pares a fills, de
 generació en generació fins a l'actualitat. És un procés nostre, genuí, local i suposa un símbol d'il·licitanisme i
 un senyal d'identitat, un fet diferencial, una característica cultural pròpia que només es fa aquí a la ciutat i al 
camp d'Elx. El motiu d'aquesta exclusivitat és l'existència més que mil·lenària d'un extens bosc de palmeres a 
Elx tan frondós (en temps de Jaume I en 1265 les cròniques asseguraven que hi havia més d'un milió de palmeres
 a Elx) originari dels fenicis i púnics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels
 musulmans que el van distribuir a base d'horts de forma rectangular i quadrada i que avui dia es manté tal com 
els àrabs ens ho van deixar com a llegat agrari, ecològic i paisatgístic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc
 de palmeres no existiria l'actual. I sense el palmerar d'avui dia no existiria el palmell daurat o groc i el Diumenge 
de Rams se celebraria sense palmells.
 
El color daurat o groc de la fulla de la palmera s'aconsegueix amb el procés de maduració-coloració conegut 
al valencià autòcton local que es parla al camp d'Elx (autèntica llengua vernacla materna dels camperòls i 
palmers il·licitans) com a 'encaperutxament' i que es desenvolupa des de finals de juny fins a finals d'agost. 
Paraula que deriva de “caperutxa, caputxa”.
 
El daurat del palmell o fulla de palmera s'aconsegueix per l'ocultació al sol de les unitats que formen les fulles
 de la palmera que s'introdueixen dins d'una caputxa o funda de branques de palmell anomenat ‘vellet’ o també
 en una funda de plàstic . Aquesta caputxa és lligada amb fils o cordes de cànem o espart. I així es manté la 
palmera (l'absència de llum solar impedeix la fotosíntesi fent que els palmells perdin el color verd, es daurin 
i es mantinguin rectes) durant els mesos d'estiu fins a la primavera, dies abans de Setmana Santa en què es 
destapa la 'caputxa' veient-se que la fulla aquesta groga o daurada, i aleshores es talla i es baixa de la palmera.
 Cal recordar que no totes les palmeres serveixen per ser “encaperutxades”, i que no totes les palmeres
 produeixen palmells grocs o daurats. Com tampoc totes les palmeres donen dàtils. Els camperòls i palmers
 il·licitans seleccionen les millors i més adequades palmeres per ser “encaperutxades” perquè donin després 
els millors i més bonics palmells daurats o grocs per al lluïment del Diumenge de Rams de la Setmana Santa. 
El criteri de selecció és que primer es lligaràn les palmeres mascle, a continuació les femelles que no donen
 dàtils o els donen de mala qualitat, i finalment totes aquelles palmeres (mascle o femella indistintament) que
 mai no han estat lligades, “encaperutxades”. Aquesta feina de pujar a la palmera per lligar-la és la més perillosa
 de les feines del palmer. És de greu risc per possibles caigudes des de dalt, ja que el palmer només se sosté 
per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.
 
El Diumenge de Rams, a la processó, la gent més aviat adulta porta allargades palmes grogues o daurades 
que tenen dins una vara recta i llarga (els castellàparlants les anomenen erròniament “palmes blanques” i no
 ho són, no són blanques sinó de color groc o daurat, d'un groc una mica més fosc que el de les llimones) i 
els nens i les dones porten branques artesanals i ornamentals o rams trenats a mà. Per això hi ha dues modalitats
 de palmells de Diumenge de Rams: les planes i les arrissades. Les planes són les de vara, rectes, de pal que
 porten els adults (majorment homes) i les arrissades són les que porten les dones i nens i que són les més
 artístiques ja que amb elles es formen ornaments, figures, símbols, imatges, etcètera .
 
Elx posseeix al voltant del palmell de Diumenge de Rams una artesania i una indústria agrària-turística-comercial 
úniques al món i per tant 'sui generis', que són símbol d'il·licitanisme i signes d'identitat a manera de 'denominació
 d'origen' .
 
El ram artesanal arrissat es confecciona trenant, enllaçant, encadenant a mà les fulles de palmell (com si es fes 
corda d'espart o cànem) i donant-les formes geomètriques, ornamentals, simbòliques, com estels, creus, llunes, 
sols o la figura de la Patrona d'Elx la Verge de l'Assumpció. Es fan veritables obres d’art.
 
Menció destacada mereixen els espectaculars rams trenats que competeixen en concurs i aquells que s'envien
 a personalitats de tothom com a presidents de govern, primers ministres, monarques, caps d'estat (el Papa al 
Vaticà porta una palma daurada il·licitana el Diumenge de Rams ).
 
Per tant, el Diumenge de Rams il·licità –processó religiosa i artesania al costat de la celebració popular- és únic
 al món: més de cent mil il·licitans omplen els carrers de la ciutat oferint una catifa espessa de color a causa
 de la nombrosa quantitat de palmells.
 
Els turistes -sobretot els estrangers- s'atipen a fer fotos, s'empapen d'il·licitanisme, es meravellen de les
 excel·lències de la ciutat i de la seva bellesa –gràcies a la promoció publicitària desenvolupada per l'Oficina
 Municipal de Turisme – i gràcies a la Declaració Internacional de Festa d'Interès Turístic que ostenta el nostre
 Diumenge de Rams cent per cent il·licità. Cada any agafém el ram o el palmell i demostrém al carrer el nostre
 il·licitanisme.
 
Visca la Palma Daurada Il·licitana!!
 
Visca el Diumenge de Rams Il·licità!!
 
Visca Elx!!
 
 
Josep Esteve Rico Sogorb
Investigador de la història il·licitana

20 DE NOVIEMBRE, EL 9 DE OCTUBRE DE LOS ILICITANOS

Hoy, día 20 de noviembre, hace 756 años que la ciudad ilicitana islámica de Madinat Ils (Ildj) pasó de ser musulmana a ser cristiana y…valenciana. El rey aragonés Jaime I conquistó tal día como hoy, en 1265, la villa ilicitana y entró en ella triunfalmente. Se abrió entonces una nueva página de la nuestra historia local inaugurándose la nueva era de la Edad Media en que el tiempo dejó de medirse por el cómputo mahometano de la Hégira y por tanto se inició el proceso de cristiandad de la villa ilicitana y empezó la integración de la ciudad en la Corona de Aragón y por tanto en el Reino de Valencia. 

Resumidamente: los ilicitanos de aquella época (mayormente musulmanes, judíos y una minoría descendente de hispanovisigodos o “cristianos viejos”) pasaron a ser también valencianos y desde el punto de vista religioso y gubernativo el control, la dominación, propiedad o poder de la villa dejaron de ser musulmanes para ser cristianos y aragoneses aunque al poco Jaime I por razones de un pacto se vio obligado a ceder la villa ilicitana a Castilla.

Posteriormente, su nieto, Jaime II, en 1305 recupera definitivamente la ciudad para la Corona de Aragón y por tanto la reintegra definitivamente en el Reino de Valencia, gracias al “Tratado de Elxe”. Es una pena, una lástima que esta fecha, esta efeméride, continúe olvidada y sin celebrarse pública y oficialmente (excepto un año que se celebró durante el acto del 9 de octubre en el Palacio de Altamira mediante la izada de la Real Senyera y la presencia de un actor vestido de Jaime I, y poco más). 

Es triste que los ilicitanos, una inmensa mayoría desconozca esta fecha y no sepa la gran importancia y la enorme influencia y las consecuencias que aquella conquista de la ciudad por Jaime I tuvieron y que llegan a la actualidad: hoy no seriamos valencianos, no perteneceríamos a la Comunidad Valenciana o esta no existiría, sin aquel 20 de noviembre de 1265, no seríamos de mayoría cristiana ni de mayoría étnica blanca. Y no lo digo por racismo, que no soy xenófobo, sino por historia. Sin aquel 20 de noviembre de 1265 ahora seriamos distintos. Elche sería diferente hoy. La Historia se habría desarrollado de otra manera.

El Ayuntamiento ilicitano aún tiene pendiente hacer una serie de actos oficiales al estilo de los que realizaron las Cortes Valencianas y el Consell de la Generalitat cuando se cumplió en 1988 el 750 aniversario de la conquista por Jaime I de la ciudad de Valencia o “9 d’ octubre”. Entonces se celebró esta efeméride como el inicio o creación del histórico Reino de Valencia, como el origen de la actual Comunitat Autónoma y de su territorio y por tanto de la identidad valenciana.

El Ayuntamiento ilicitano nunca ha conmemorado ni reivindicado oficial y públicamente la efeméride del 20 de noviembre. Este día no. Jamás ha reivindicado nuestra valencianidad como tercera ciudad en importancia de la Comunitat ningún 20 de noviembre de ningún año. Tan solo se recuerda en fiestas de agosto en la representación de la toma del Palacio de Altamira por la Asociación Festera de Moros y Cristianos.

Es muy importante que Elche y los ilicitanos celebremos el 20 de noviembre. Es muy importante aquel hecho histórico de la conquista de la ciudad por Jaime I porque los ilicitanos tenemos en el 20 de noviembre nuestro local y particular o propio ‘9 de octubre’. El 20 de noviembre debería ser nuestro 9 de octubre de por vida, por siempre y para siempre.

¡Vixca el 20 de novembre de 1265! ¡Vixca el Rei Jaime I! ¡Los ilicitanos también somos valencianos! ¡El sur también existe!

Por Josep Esteve Rico Sogorb

Investigador de la Historia de Elche

*******************************************

(traduccio al valencià segons les Normes d'El Puig o de la RACV que foren oficials des de 1982) 

20 DE NOVEMBRE, EL 9 D'OCTUBRE DELS ILICITANS  

Hui, dia 20 de novembre, fa 756 anys que la ciutat ilicitana islamica de Madinat Ils (Ildj) passà de ser musulmana a ser cristiana i…valenciana. El rei aragones Jaume I conquistà tal dia com hui, en 1265, la vila ilicitana i entrà en ella triumfalment. S'obri llavors una nova pagina de la nostra historia local inaugurant-se la nova era de l'Edat Mija en que el temps deixà de medir-se pel comput mahometà de l'Hegira i per tant s'inicià el proces de cristiandat de la vila ilicitana i començà l'integracio de la ciutat en la Corona d'Arago i per tant en el Regne de Valencia. Resumidament: els ilicitans d'aquella epoca (majorment musulmans, judeus i una minoria descendent d'hispanovisigots o “cristians vells”) passaren a ser tambe valencians i des del punt de vista religios i governatiu el control, la dominacio, propietat o poder de la vila deixaren de ser musulmans per a ser cristians i aragonesos encara que al poc Jaume I per raons d'un pacte es va vore obligat a cedir la vila ilicitana a Castella.

Posteriorment, el seu net, Jaume II, en 1305 recupera definitivament la ciutat per a la Corona d'Arago i per tant la reintegrà definitivament en el Regne de Valencia gracies al “Tractat d'Elxe”. Es una pena, una llastima que esta data, esta efemeride, continue oblidada i sense celebrar-se publica i oficialment (excepte un any que se celebrà durant l'acte del 9 d'octubre en el Palau d'Altamira mijant l'issada de la Real Senyera i la presencia d'un actor vestit de Jaume I, i poc mes). Es trist que els ilicitans, una immensa majoria desconeixca esta data i no sapia la gran importancia i l'enorme influencia i les conseqüencies que aquella conquista de la ciutat per Jaume I tingueren i que apleguen a l'actualitat: hui no seriem valencians, no pertanyeriem a la Comunitat Valenciana o esta no existiria, sense aquell 20 de novembre de 1265 no seriem de majoria cristiana ni de majoria etnica blanca. I no ho dic per racisme puix no soc xenofob, sino per historia. Sense aquell 20 de novembre de 1265 ara seriem distints. La ciutat ilicitana seria diferent hui. L'Historia s'hauria desenrollat d'atra manera.

L'Ajuntament ilicità encara te pendent fer una serie d'actes oficials a l'estil dels que dugueren a terme les Corts Valencianes i el Consell de la Generalitat quan se compli en 1988 el 750 aniversari de la conquista per Jaume I de la ciutat de Valencia o “9 D’ octubre”. Llavors es celebrà esta data com l'inici o creacio de l'historic Regne de Valencia, com l'orige de l'actual Comunitat Autonoma i del seu territori i per tant de l'identitat valenciana.

L'Ajuntament ilicita mai ha commemorat ni reivindicat oficial i publicament l’efemeride del 20 de novembre. Este dia no. Jamai ha reivindicat nostra valencianitat com tercera ciutat en importancia de la Comunitat cap 20 de novembre de cap any. Nomes se recorda en festes d'agost en la representacio de la rendicio del Palau d'Altamira per l'Associacio Festera de Moros i Cristians.

Es molt important que els ilicitans celebrem el 20 de novembre. Es molt important aquell fet historic de la conquista de la ciutat per Jaume I perque els ilicitans tenim en el 20 de novembre nostre local i particular o propi ‘9 d'octubre’. El 20 de novembre deuria ser nostre 9 d'octubre de per vida, per sempre i per a sempre.

¡Vixca el 20 de novembre de 1265! ¡Vixca el Rei Jaume I! ¡Els ilicitans tambe som valencians! ¡El sur tambe existix!

Per Josep Esteve Rico Sogorb

Investigador de l' Historia Ilicitana