Artículo de opinión publicado en la revista de las fiestas del Patrón de Elche, San Agatángelo, el 2 de febrero de 2023, por encargo del pregonero, J. Payà. Extracto del libro "El Fondo, el rec i atres aigües", ensayo de investigación histórica que obtuvo el primer premio del concurso "Historia de Elche" del PHACE.
EL REC I ELS TRANSVASOS
EN EL CAMP ILICITÀ
El problema de
l’escassea d’aigua, especialment per al rec, es una qüestio d’interes comu i
public que ve de sigles arrere i que encara hui està per resoldre
definitivament, lo qual pareix un impossible. Que hi haja que dependre de les
poques i irregulars plujes, de les reduides capacitats dels embassaments, de
les dessaladores i dels transvasos, es una situacio que en el fondo no satisfà
a cap, a ningu: ni agricultors, ni tecnics, ni autoritats ni poblacio en
general.
Existixen consols
importants, solucions parcials com els transvasos pero que no estan exentes de
polemiques per interesos politics-partidistes, interesos
territorials-administratius i discrepancies de tota classe fins i tot entre
tecnics especialistes en recursos hidrics, climatologia i agronomia.
Moltes d’estes
iniciatives porten retardament, queden aplaçades o detingudes caramullant la
paciencia dels llauradors que veuen com les seues reclamacions s’ esfumen i
aumenten les seues problematiques i necessitats. Encara hui, quan el canvi
climatic i els seus efectes negatius sobre el camp son evidents i la ciencia
ademes de demostrar-los insistix en prendre medides per a revertir el deterior
de la Naturalea, tenim la necessitat i l’exigencia de buscar i trobar aigües en
prou quantitat i que puguen remediar o allaugerar les carencies i la
problematica agricoles.
Els recs dels horts
del terme municipal ilicità depenien i depenen historicament des de la
Prehistoria fins hui de les fonts naturals que se nutrixen de la pluja (riu
Vinalopó, riu Segura, Fondo, Riu Tarrafa d’Asp, aigües de Barrenas i Romero, manals,
aqüifers, embassaments del Pantà i de Villena, entre atres) i de la distribucio
de les seues aigües que arriben aci mijant un sistema d’expansio de cabal
hidric integrat per canalisacions, assarpes, assuts, preses, trencadors,
partidors, basses, i elevadors (estacions elevadores).
La major part del cabal
d’ aigua per al rec de les terres agricoles del terme municipal ilicità
provenia antigament (i encara prove actualment) del riu Vinalopó. El nostre riu
va ser cabalos, ample i navegable en barca ad lo llarc de l’ historia fins al
sigle XIX. El nostre riu, conegut pels romans com “Sonoro y caudaloso Alebus”
durant la seua existencia no sempre ha contengut ni ha soportat ni ha portat el
mateix cabal.
La necessitat de
tindre suficient aigua per al rec de les terres agricoles ilicitanes va obligar
a crear l’ embassament o presa de la llacuna del Pantà i aprofitar la llacuna
del Fondo (despuix de conseguir noves terres agricoles mijant el drenage de
gran part de la seua zona humeda) per ad
acumular prou cabal d’ aigua i destinar-lo a regar horts. Aço va provocar la transformacio morfologica
del riu Vinalopo (que abans ocupava els margens del caixer en tota la seua
amplaria) a l’actual filet que ademes va ser canalisat per mig del formigonat o
cimentat en el seu pas per la ciutat.
Els ilicitans,
historicament, quan hem patit escassea hidrica propia i preocupant sequetat, sense
dispondre dels nostres propis recursos, hem tengut que portar l’aigua d’ atres
llocs lluntans. Eixemples en tenim suficients: la proposta d’En Joan Coloma,
comte d’Elda i Cocentaina en 1535 de “portar aigues del riu Xuquer i beneficiar
aixi a l’ horta i camp d’ Elig”. En 1668 es va construir un prenedor d’aigua en
el Xuquer que per mig d’assarpes va regar el sur del llavors Regne de Valencia.
En el cas nostre, les aigües del Xuquer baixaren mesclant-se en les aigües del
Vinalopó, tal i com assegurava que era possible el veï d’ Elda Tomás Bernabeu
en eixe any de 1668.
En 1803, per mig de
la Real Orde del 23 d’ abril Sa Magestat el Rei Carles IV de Borbò manà que es
procedira immediatament al desgotament, al buidat de la llacuna de Villena en
favor d’Elig per a que eixe cabal puguera regar degudament el terme ilicità i
paliar la greu sequetat que amenaçava els nostres cultius. De tant “alimentar” a les terres del sur, la
llacuna de Villena es va secar, desaparegue i no existix actualment. Un
historic recurs menys, en el que no contem.
Pero de nou, els
ilicitans necessitarem portar per al rec de les nostres terres aigua de fora,
de llunt, d’ atres llocs i en 1847 es va aprovar un transvas i una canalisacio
des del Xuquer que portà els sobrants d’ allà fins el camp d’Elig. Els costs de
financiacio foren sufragats per recolecta popular per uns 1114 subscriptors
(majorment hortolans, agricultors). L’ arquitecte Peyronet va ser el
dissenyador d’este transvas. I en 1860 el Govern de Madrit, davant de les
reclamacions dels ilicitans per la greu sequetat que patien, va aprovar la
desviacio de cabal sobrant del Xuquer que va regar el camp d’ Elig consolant la
situacio i evitant la perdua de cultius i de collites.
Els nostres historics
recursos hidrics (Villena, Xuquer i atres…)
varen desapareixer uns i varen patir perdua de cabal uns atres, per lo
qual els ilicitans tinguerem que, davant l’escassea hidrica (poques pluges i
forta sequetat) buscar noves fonts, nous recursos mes allà, molt mes llunt. I
es quan en 1906 el personage ilicità Joachim Santo Boix presenta un proyecte
per a portar aigua sobrant del riu Ebre
obtenint-la en les localitats de Pina i Escatrón (Saragossa) i
derivant-la per mig de canalisacio o transvas a les terres de Terol, Valencia i
Alacant dividida en tres parts. Es la
primera vegada historicament que es plantejà un transvas d’ aigua de l’Ebre per
a rec de la regio valenciana i per tant del camp d’Elig. Hui en dia encara es
reivindica esta solucio, es mante activa la seua peticio, i en son moltes les vegades que el tema s’ ha
tractat i debatut per tecnics i politics sense solucio final perque es donen
conflictes interterritorials i interesos entre les autonomies (sense
solidaritat interregional) per a on passa el riu Ebre i que s’apropien de la
titularitat o propietat del riu i del seu cabal oblidant-se de que l’ aigua es un
be comu i public, un be de tots i no d’uns ni d’ atres. En tot cas es propietat del planeta, de la
Naturalea.
Tambe hi hague en
1912 un proyecte per a portar aigües sobrants de la llacuna de Ruidera en
Ciutat Real al caixer del Vinalopó per a regar el camp d’ Elig presentat per l’
ingenier Mira de la Cambra Agricola d’Alacant a expenses del personage
ilicità Ramos Bascuñana, entusiasta
ideolec i promotor del proyecte.
I de l’Ebre passarem
a buscar aigües en un nou recurs tambe llunt: el riu Tall. En 1932 l’ ingenier
de la Confederacio Hidrografica de l’Ebre Manuel Lorenzo Pardo presentà un
proyecte per a portar aigues sobrants del riu Tall regulant-les en els regadius
del caixer del riu Segura i poder abastir les hortes i camps de Lorca,
Cartagena i les terres d’Elig i Alacant. Este proyecte de transvas
“Tajo-Segura” va ser actualisat varies vegades per a ser afegit a varis
expedients sobre portades i transvasos d’ aigua de rius per al rec agrari de
les terres del sur del Llevant. De fet es hui en dia el recurs principal nostre
i el seu cabal, autorisat pel Govern de Madrit, es el que rega majorment els
horts ilicitans.
Es pot comprovar com
Elig ad lo llarc de la seua historia ha anat patint canvis en els seus recursos
hidrics. De dispondre de recursos propis locals i proxims per al rec (com un
llavors cabalos riu Vinalopó, un immens Pantà, una llacuna com el Fondo i
l’antiga albufera) a passar a dependre de recursos de les rodalies (Asp,
Monfort, Elda, Villena…) fins a utilisar finalment recursos de fora cronologicament
cada vegada mes lluntans (Segura, Xuquer,
Ebre i Tall). Cada vegada necessitem
obtindre aigua mes llunt, lo qual es prova de que no en tenim recursos propis i
de la clara dessecacio del nostre terreny i de les anormals altes temperatures que causen una preocupant sequetat. Tot
provocat pel canvi climatic majorment produit per l’accio negativa del ser
humà.
Actualment, i no es
cosa d’ara sino que ve de llunt, de molts anys arrere, tenim la polemica entre
autonomies, entre Castella-La Mancha i la Comunitat Valenciana. Les dos
administracions no arriben a un acort satisfactori per a regular el cabal del
transvas del Tall-Segura. I esta discriminacio hidrica des de Castella-La
Mancha cap a la Comunitat Valenciana fa molts anys que existix. S’ha donat en
tots els governs autonomics de les dos regions tant de dretes com d’esquerres i
continua donant-se. Les dos principals formacions politiques del bipartidisme quan han estat en l’ oposicio en
abdos regions han fet seues les reclamacions de transvas de sobrant a les zones
mes necessitades d’aigua. Quan han arribat a governar han defes lo contrari. Pareix
que el riu Tall siga propietat dels castellamanchecs que es neguen a donar-nos per al rec als valencians, murcians i
almerienses molt mes cabal sobrant d’este riu del que fins ara se nos ha estat
donant en contagotes pero a preu desorbitat, carissim, com denuncien els
agricultors de les zones necessitades, entre ells els hortolans ilicitans.
Els
llauradors valencians, ilicitans inclosos (i tambe els de Murcia i Almeria)
demanen al Govern que “obriga l’aixeta”, que obriga la comporta per a fer varis
recs de salvacio entre temporades i collites pero no sempre l’Eixecutiu acepta
i aprova totes les reclamacions. De totes, que en son varies a l’ any, es
materialisa una per temporada habitualment com a rec de socors quan la situacio de sequetat es molt extrema i greu, de
risc o perill de subsistencia per als cultius. Lo qual per als nostres
llauradors es insuficient i es prova d’un deficitari regadiu.
Tal volta fa falta,
cal, es necessari un autentic i efectiu Pla Nacional Hidric pactat entre Govern
Central i administracions autonomiques que basat en el principi de solidaritat
interregional regule que les autonomies riques en aigua donen els seus sobrants
a les autonomies pobres. No volem furtar
cabal a ningu, nomes volem el sobrant, eixe sobrant que sol perdre’s i que per
citar un clar eixemple en el cas de l’Ebre es pert anant a parar a la mar i no
s’ aprofita.
Per Josep Esteve Rico Sogorb
President
del Grup Cultural Ilicità “Tonico Sansano”
Membre corresponent de l’ Institut d’Estudis Valencians
(Escrit en valencià autocton en les Normes de la RACV o d’ El Puig.
Extracte de l’ obra “El Fondo, el rec i atres aigües” del mateix autor, primer
premi del Concurs “Historia de Elche” del PHACE
en 1998 i publicada en 1990)
****************************************************************************
