Dumenge de Rams en Elig: palmes dorades com art universal

(en valencià)

Escrit en valencià autocton: Normes d'El Puig o de la RACV (sense accents)

Estem en Semana Santa. El dumenge 10 d’abril va ser el Dia de Rams, jornada en la que començà en el mon catolic la tradicional i sagrada semana de Passio, Crucifixio, Mort i Ressurreccio de JesuCrist. Per orde cronologic el Dumenge de Rams es la primera escena o inici de la Semana Santa i es commemora, recorda o celebra segons els fets que narra el Nou Testament de la Biblia, l’entrada triumfant en Jerusalem de JesuCrist al llom d’una burreta. Els evangelistes descriuen el passeig o recorregut com multitudinari, festiu, de goig, de lloades i abarrotat de rams o ramells de fulles de palmera (llavors eren verdals no grogues com ara) i rames d’olivera que eren sacsades en la ma per la gent alli congregada que aclamava al seu rabi mentres caminava i entrava en la ciutat.

Esta entrada triumfant del Dumenge de Rams de JesuCrist junt al restant de dies de Passio, Crucifixio, Mort i Resurreccio configuraren la Semana Santa que el Vaticà instaurà fa sigles i que hui nos ha arribat per transmisio generacional. La forma de celebrar en el mon catolic el Dumenge de Rams ha segut durant sigles en rames d’olivera i fulles de palmera pero verdals i no grogues o dorades com ara. El color natural del fullam de la palmera es el vert. Eixe groc o dorat actual es conseqüencia d’un proces de maduracio-coloracio (‘encaperusament’) que no es fa en cap lloc del mon, nomes en Elig. Per aixo totes les palmes que ixen en processo el Dumenge de Rams en tot els països del mon catolic son de color groc o dorat i no vert: perque estan madurades, dorades o “colorades” en Elig i des d’aci s’exporten afora al restant de Valencia, Espanya, Europa (Vaticà tambe), America…en definitiva, a tot lo mon.

Este sistema de maduracio o doracio es unic, exclusiu, autocton, de la ciutat i camp d’Elig. Es propietat dels ilicitans des de fa sigles i ha segut trasmes en les families hortolanes del terme municipal ilicità de pares a fills, de generacio en generacio fins a l’actualitat. Es un proces nostre, genuï, localiste i supon un simbol d’ilicitanisme i una senya d’identitat, un fet diferencial, una caracteristica cultural propia que solament es fa aci en la ciutat i camp d’Elig. El motiu d’esta exclusivitat es l’existencia mes que milenaria d’un extens bosc de palmeres en Elig tan frondos (en temps de Jaume I en 1265 les croniques asseguraven que hi havien mes d’un millo de palmeres en Elig) originari dels fenicis i punics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels musulmans que el distribuiren a base d’horts de forma rectangular i quadrada i que hui en dia es mante tal i com els araps nos varen deixar com a llegat agrari, ecologic i païsagistic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc de palmeres no existiria l’actual. I sense el palmerar de hui en dia no existiria la palma dorada o groga i el Dumenge de Rams es celebraria sense palmes (ni de color vert ni de color dorat).

El color dorat o groc de la fulla de la palmera es conseguix mijant el proces de maduracio-coloracio conegut en el valencià autocton local que es parla en el camp d’Elig (autentica llengua vernacula materna dels hortolans i palmerers ilicitans) com ‘encaperusament’ i que es desenrolla des de finals de juny a finals d’agost. Paraula que deriva de “caperusa, capucha”.

La doracio de l’espigolada palma o fulla de palmera es logra per l'amagament al sol de les unitats que formen el fullam de la palmera que s'introduixen dins d’una capucha o funda de rames de palma que es diu “vellet” o tambe en una funda de plastic. Esta ‘capucha’ es nugada en fils o cordells de canem o espart. I aixina es mante la palmera (l’absencia de llum solar impedix la fotosintesis fent que les palmes perguen el color vert, es doren i es mantinguen rectes) durant els mesos d’estiu fins a la primavera dies abans de Semana Santa en que es destapa la ‘capucha’ veent-se que la fulla està groga o dorada, i llavors es talla i es baixa de la palmera. Cal recordar que no totes les palmeres servixen per a ser “encaperusades”, i que no totes les palmeres produixen palmes grogues o dorades. Com tampoc totes les palmeres donen datils. Els hortolans i palmerers ilicitans seleccionen les millors i mes adequades palmeres per a ser “encaperusades” per a que donen despuix les millors i mes boniques palmes dorades o grogues per al lluïment del Dumenge de Rams de la Semana Santa. El criteri de seleccio es que primer es nugaran les palmeres mascles, a continuacio les femelles que no donen datils o els donen de mala calitat, i per ultim totes aquelles palmeres (mascles o femelles indistintament) que mai han segut nugades, “encaperusades”. Esta faena de pujar a la palmera per a nugar-la es la mes perillosa de les tasques del palmerer. Es de greu risc per possibles caigudes des de lo alt, ya que el palmerer a soles es soste per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.

El Dumenge de Rams, en la processo, la gent mes be adulta porta espigolades o allargades palmes grogues o dorades que tenen dins una vara recta i llarga (els castellaparlants les nomenen erroneament “palmas blancas” i no ho son, no son blanques sino de color groc o dorat, d’un groc un poc mes fosc que el dels llimons) i els chiquets i les dones porten artesanals i ornamentals rams o ramells grocs o dorats trençats a ma. Per aço hi ha dos modalitats de palmes de Dumenge de Rams: les planes i les rulles. Les planes son les de vara, rectes, de pal que porten els adults (majorment homens) i les rulles son les que porten les dones i chiquets i que son les mes artistiques puix en elles es formen ornaments, figures, simbols, imagens, etcetera.

Elig posseix en torn a la palma dorada o groga de Dumenge de Rams una artesania i una industria agraria-turistica-comercial uniques en lo mon i per tant ‘sui generis’ i que son simbols d’ilicitanisme i signes d’identitat a modo de ‘denominacio d’orige’.

El ram o ramell artesanal rull o trençat es confecciona trençant, enllaçant, encadenant a ma les fulletes de palma (com si se fera corda d’espart o canem) i donant-les formes geometriques, ornamentals, simboliques, grafiques, com estreles, creus, llunes, sols o la figura de la Patrona d’Elig la Verge de l’Assuncio. Es fan verdaderes obres d’art.

   

Mencio destacada mereixen els espectaculars rams trençats-rulls que competixen en concurs i aquells que s’envien a personalitats de tot lo mon com presidents de governs, primers ministres, monarques, caps d’estats (el Papa en el Vaticà porta una palma dorada ilicitana el Dumenge de Rams).

Per tant, el Dumenge de Rams ilicità –processo religiosa i artesania junt a la celebracio popular- es unic en lo mon: mes de cent mil ilicitans omplim els carrers de la ciutat oferint una estora tupida de color dorat o groc degut a la numerosa quantitat de palmes.

Els turistes –sobre tot els estrangers- es farten a fer fotos, s’ameren d’ilicitanisme, es maravellen de les excelencies de la ciutat i de la seua bellea –gracies a la promocio publicitaria desenrrollada per l’Oficina Municipal de Turisme – i gracies a la Declaracio Internacional de Festa d’Interes Turistic que ostenta el nostre Dumenge de Rams cent per cent ilicità. Prengam el ram o la palma i demostrem en lo carrer el nostre ilicitanisme.

¡¡Vixca la Palma Dorada Ilicitana!!

¡¡Vixca el Dumenge de Rams Ilicità!!

¡¡Vixca Elig!!

 

Josep Esteve Rico i Sogorb

Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Valencians per Elig i Comarca

Investigador de l'historia ilicitana.

Publicat previament en la pagina de l' Institut d'Estudis Valencians  https://www.inev.org/va/contingut/dumenge-de-rams-en-elig-palmes-fetes-art-universal

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Dumenge de Rams en Elig: palmes dorades com art universal 

(en valencià)

Escrit en valencià autocton: Normes d'El Puig o de la RACV én accents

Estém en Semana Santa. El dumenge 10 d’abril va ser el Dia de Rams, jornada en la que començà en el món catòlic la tradicional i sagrada Semana de Passió, Crucifixió, Mort i Ressurrecció de JesuCrist. Per orde cronològic el Dumenge de Rams és la primera escena o inici de la Semana Santa i es commemora, recorda o celebra segons els fets que narra el Nou Testament de la Biblia, l’entrada triumfant en Jerusalem de JesuCrist al llom d’una burreta. Els evangelistes descriuen el passeig o recorregut com multitudinari, festiu, de goig, de lloades i abarrotat de rams o ramells de fulles de palmera (llavors eren verdals no grogues com ara) i rames d’olivera que eren sacsades én la ma per la gent alli congregada que aclamava al seu rabi mentres caminava i entrava en la ciutat.

Esta entrada triumfant del Dumenge de Rams de JesuCrist junt al restant de dies de Passió, Crucifixió, Mort i Resurrecció configuraren la Semana Santa que el Vaticà instaurà fa sigles i que hui nos ha arribat per transmisió generacional. La forma de celebrar en el món catòlic el Dumenge de Rams ha segut durant sigles én rames d’olivera i fulles de palmera pero verdals i no grogues o dorades com ara. El color natural del fullam de la palmera és el vert. Eixe groc o dorat actual és conseqüència d’un procés de maduració-coloració (‘encaperusament’) que no es fa en cap lloc del món, només en Elig. Per això totes les palmes que ixen en processó el Dumenge de Rams en tot els països del món catòlic son de color groc o dorat i no vert: perque estàn madurades, dorades o “colorades” en Elig i des d’aci s’exporten afora al restant de Valéncia, Espanya, Europa (Vaticà tambe), Amèrica…en definitiva, a tot lo món.

Este sistema de maduració o doració és únic, exclusiu, autòcton, de la ciutat i camp d’Elig. És propietat dels ilicitans des de fa sigles i ha segut trasmés en les families hortolanes del terme municipal ilicità de pares a fills, de generació en generació fins a l’actualitat. És un procés nostre, genuï, localiste i supón un simbol d’ilicitanisme i una senya d’identitat, un fet diferencial, una caracteristica cultural pròpia que solament es fa aci en la ciutat i camp d’Elig. El motiu d’esta exclusivitat és l’existència més que milenaria d’un extens bosc de palmeres en Elig tan frondós (en temps de Jaume I en 1265 les cròniques asseguraven que hi havien més d’un milló de palmeres en Elig) originari dels fenicis i púnics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels musulmans que el distribuiren a base d’horts de forma rectangular i quadrada i que hui en dia es manté tal i com els áraps nos varen deixar com a llegat agrari, ecològic i païsagistic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc de palmeres no existiria l’actual. I sense el palmerar de hui en dia no existiria la palma dorada o groga i el Dumenge de Rams es celebraria sense palmes (ni de color vert ni de color dorat).

El color dorat o groc de la fulla de la palmera es conseguix mijant el procés de maduració-coloració conegut en el valencià autòcton local que es parla en el camp d’Elig (autèntica llengua vernàcula materna dels hortolans i palmerers ilicitans) com ‘encaperusament’ i que es desenrolla des de finals de juny a finals d’agost. Paraula que deriva de “caperusa, capucha”.

La doració de l’espigolada palma o fulla de palmera es logra per l'amagament al sol de les unitats que formen el fullam de la palmera que s'introduixen dins d’una capucha o funda de rames de palma que es diu “vellet” o també en una funda de plàstic. Esta ‘capucha’ es nugada en fils o cordells de cànem o espart. I aixina es manté la palmera (l’absència de llum solar impedix la fotosintesis fent que les palmes perguen el color vert, es doren i es mantinguen rectes) durant els mesos d’estiu fins a la primavera dies abans de Semana Santa en que es destapa la ‘capucha’ veent-se que la fulla està groga o dorada, i llavors es talla i es baixa de la palmera. Cal recordar que no totes les palmeres servixen per a ser “encaperusades”, i que no totes les palmeres produixen palmes grogues o dorades. Com tampoc totes les palmeres donen dàtils. Els hortolans i palmerers ilicitans seleccionen les millors i més adequades palmeres per a ser “encaperusades” per a que donen despuix les millors i mes boniques palmes dorades o grogues per al lluïment del Dumenge de Rams de la Semana Santa. El criteri de selecció és que primer es nugaran les palmeres mascles, a continuació les femelles que no donen dàtils o els donen de mala calitat, i per últim totes aquelles palmeres (mascles o femelles indistintament) que mai han segut nugades, “encaperusades”. Esta faena de pujar a la palmera per a nugar-la es la més perillosa de les tasques del palmerer. Es de greu risc per possibles caigudes des de lo alt, ya que el palmerer a soles es sosté per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.

El Dumenge de Rams, en la processó, la gent més bé adulta porta espigolades o allargades palmes grogues o dorades que tenen dins una vara recta i llarga (els castellàparlants les nomenen erròneament “palmas blancas” i no ho son, no son blanques sino de color groc o dorat, d’un groc un poc més fosc que el dels llimons) i els chiquets i les dones porten artesanals i ornamentals rams o ramells grocs o dorats trençats a mà. Per açò hi ha dos modalitats de palmes de Dumenge de Rams: les planes i les rulles. Les planes son les de vara, rectes, de pal que porten els adults (majorment homens) i les rulles son les que porten les dones i chiquets i que son les més artistiques puix en elles es formen ornaments, figures, simbols, imagens, etcètera.

Elig posseix en torn a la palma dorada o groga de Dumenge de Rams una artesania i una indústria agrària-turistica-comercial úniques en lo món i per tant ‘sui generis’ i que son simbols d’ilicitanisme i signes d’identitat a modo de ‘denominació d’orige’.

El ram o ramell artesanal rull o trençat es confecciona trençant, enllaçant, encadenant a mà les fulletes de palma (com si se fera corda d’espart o cànem) i donant-les formes geomètriques, ornamentals, simbòliques, gràfiques, com estreles, creus, llunes, sols o la figura de la Patrona d’Elig la Verge de l’Assunció. Es fan verdaderes obres d’art.

   

Menció destacada mereixen els espectaculars rams trençats-rulls que competixen en concurs i aquells que s’envien a personalitats de tot lo món com presidents de governs, primers ministres, monarques, caps d’estats (el Papa en el Vaticà porta una palma dorada ilicitana el Dumenge de Rams).

Per tant, el Dumenge de Rams ilicità –processó religiosa i artesania junt a la celebració popular- és úunic en lo món: més de cent mil ilicitans omplim els carrers de la ciutat oferint una estora tupida de color dorat o groc degut a la numerosa quantitat de palmes.

Els turistes –sobre tot els estrangers- es farten a fer fotos, s’ameren d’ilicitanisme, es maravellen de les excelències de la ciutat i de la seua bellea –gràcies a la promoció publicitària desenrrollada per l’Oficina Municipal de Turisme – i gràcies a la Declaració Internacional de Festa d’Interés Turistic que ostenta el nostre Dumenge de Rams cent per cent ilicità. Cada any prenim el ram o la palma i demostrém en lo carrer el nostre ilicitanisme.

¡¡Vixca la Palma Dorada Ilicitana!!

¡¡Vixca el Dumenge de Rams Ilicità!!

¡¡Vixca Elig!!

 

Josep Esteve Rico i Sogorb

Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Valencians per Elig i Comarca

Investigador de l'història ilicitana.

Publicat previament en la pàgina de l' Institut d'Estudis Valencians  https://www.inev.org/va/contingut/dumenge-de-rams-en-elig-palmes-fetes-art-universal  

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Diumenge de Rams a Elx: palmells daurats com a art universal    (en català)
(traduït al català de les Normes de l' Institut d'Estudis Catalans IEC per a comparar en les traduccions valencianes anteriors
 i comprovar les diferencies entre elles) 

Som-hi a la Setmana Santa. El diumenge 10 d'abril va ser el Dia de Rams, jornada en què començà al món 
catòlic la tradicional i sagrada Setmana de Passió, Crucifixió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Per ordre cronològic 
el Diumenge de Rams és la primera escena o inici de la Setmana Santa i es commemora, recorda o celebra
 segons els fets que narra el Nou Testament de la Bíblia, l'entrada triomfal a Jerusalem de Jesucrist a lloms 
d'un ruc o una burreta. Els evangelistes descriuen el recorregut com a multitudinari, festiu, de goig, de lloances
 i curullat o vessat de rams de fulles de palmera (aleshores eren verdes i no grogues com ara) i branques
d'olivera que eren agitades a les mans per la gent allí congregada que aclamava al seu rabí mentre caminava
 i entrava a la ciutat.
 
Aquesta entrada triomfant del Diumenge de Rams de Jesucrist juntament amb la resta de dies de Passió,
 Crucifixió, Mort i Resurrecció van configurar la Setmana Santa que el Vaticà va instaurar fa segles i que avui
 ens ha arribat per transmissió generacional. La forma de celebrar al món catòlic el Diumenge de Rams ha 
estat durant segles amb branques d'olivera i fulles de palmera però verdes i no grogues o daurades com ara. 
El color natural de les fulles de la palmera és el verd. El groc o daurat actual és conseqüència d'un procés de 
maduració-coloració (‘encaperutxament’) que no es realitza a cap altre lloc, només a Elx. Per això tots els palmells
 que surtin en processó el Diumenge de Rams a tots els països del món catòlic són de color groc o daurat
 i no verd: perquè estàn madurats, daurats a Elx i des d'aquí s'exporten a la resta de València, Espanya, Europa
 (al Vaticà també), Amèrica…en definitiva, a tothom.
 
Aquest sistema de maduració és únic, exclusiu, autòcton, de la ciutat i el camp d'Elx. És propietat dels il·licitans 
des de fa segles i ha estat transmès a les famílies camperòles del terme municipal il·licità de pares a fills, de
 generació en generació fins a l'actualitat. És un procés nostre, genuí, local i suposa un símbol d'il·licitanisme i
 un senyal d'identitat, un fet diferencial, una característica cultural pròpia que només es fa aquí a la ciutat i al 
camp d'Elx. El motiu d'aquesta exclusivitat és l'existència més que mil·lenària d'un extens bosc de palmeres a 
Elx tan frondós (en temps de Jaume I en 1265 les cròniques asseguraven que hi havia més d'un milió de palmeres
 a Elx) originari dels fenicis i púnics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels
 musulmans que el van distribuir a base d'horts de forma rectangular i quadrada i que avui dia es manté tal com 
els àrabs ens ho van deixar com a llegat agrari, ecològic i paisatgístic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc
 de palmeres no existiria l'actual. I sense el palmerar d'avui dia no existiria el palmell daurat o groc i el Diumenge 
de Rams se celebraria sense palmells.
 
El color daurat o groc de la fulla de la palmera s'aconsegueix amb el procés de maduració-coloració conegut 
al valencià autòcton local que es parla al camp d'Elx (autèntica llengua vernacla materna dels camperòls i 
palmers il·licitans) com a 'encaperutxament' i que es desenvolupa des de finals de juny fins a finals d'agost. 
Paraula que deriva de “caperutxa, caputxa”.
 
El daurat del palmell o fulla de palmera s'aconsegueix per l'ocultació al sol de les unitats que formen les fulles
 de la palmera que s'introdueixen dins d'una caputxa o funda de branques de palmell anomenat ‘vellet’ o també
 en una funda de plàstic . Aquesta caputxa és lligada amb fils o cordes de cànem o espart. I així es manté la 
palmera (l'absència de llum solar impedeix la fotosíntesi fent que els palmells perdin el color verd, es daurin 
i es mantinguin rectes) durant els mesos d'estiu fins a la primavera, dies abans de Setmana Santa en què es 
destapa la 'caputxa' veient-se que la fulla aquesta groga o daurada, i aleshores es talla i es baixa de la palmera.
 Cal recordar que no totes les palmeres serveixen per ser “encaperutxades”, i que no totes les palmeres
 produeixen palmells grocs o daurats. Com tampoc totes les palmeres donen dàtils. Els camperòls i palmers
 il·licitans seleccionen les millors i més adequades palmeres per ser “encaperutxades” perquè donin després 
els millors i més bonics palmells daurats o grocs per al lluïment del Diumenge de Rams de la Setmana Santa. 
El criteri de selecció és que primer es lligaràn les palmeres mascle, a continuació les femelles que no donen
 dàtils o els donen de mala qualitat, i finalment totes aquelles palmeres (mascle o femella indistintament) que
 mai no han estat lligades, “encaperutxades”. Aquesta feina de pujar a la palmera per lligar-la és la més perillosa
 de les feines del palmer. És de greu risc per possibles caigudes des de dalt, ja que el palmer només se sosté 
per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.
 
El Diumenge de Rams, a la processó, la gent més aviat adulta porta allargades palmes grogues o daurades 
que tenen dins una vara recta i llarga (els castellàparlants les anomenen erròniament “palmes blanques” i no
 ho són, no són blanques sinó de color groc o daurat, d'un groc una mica més fosc que el de les llimones) i 
els nens i les dones porten branques artesanals i ornamentals o rams trenats a mà. Per això hi ha dues modalitats
 de palmells de Diumenge de Rams: les planes i les arrissades. Les planes són les de vara, rectes, de pal que
 porten els adults (majorment homes) i les arrissades són les que porten les dones i nens i que són les més
 artístiques ja que amb elles es formen ornaments, figures, símbols, imatges, etcètera .
 
Elx posseeix al voltant del palmell de Diumenge de Rams una artesania i una indústria agrària-turística-comercial 
úniques al món i per tant 'sui generis', que són símbol d'il·licitanisme i signes d'identitat a manera de 'denominació
 d'origen' .
 
El ram artesanal arrissat es confecciona trenant, enllaçant, encadenant a mà les fulles de palmell (com si es fes 
corda d'espart o cànem) i donant-les formes geomètriques, ornamentals, simbòliques, com estels, creus, llunes, 
sols o la figura de la Patrona d'Elx la Verge de l'Assumpció. Es fan veritables obres d’art.
 
Menció destacada mereixen els espectaculars rams trenats que competeixen en concurs i aquells que s'envien
 a personalitats de tothom com a presidents de govern, primers ministres, monarques, caps d'estat (el Papa al 
Vaticà porta una palma daurada il·licitana el Diumenge de Rams ).
 
Per tant, el Diumenge de Rams il·licità –processó religiosa i artesania al costat de la celebració popular- és únic
 al món: més de cent mil il·licitans omplen els carrers de la ciutat oferint una catifa espessa de color a causa
 de la nombrosa quantitat de palmells.
 
Els turistes -sobretot els estrangers- s'atipen a fer fotos, s'empapen d'il·licitanisme, es meravellen de les
 excel·lències de la ciutat i de la seva bellesa –gràcies a la promoció publicitària desenvolupada per l'Oficina
 Municipal de Turisme – i gràcies a la Declaració Internacional de Festa d'Interès Turístic que ostenta el nostre
 Diumenge de Rams cent per cent il·licità. Cada any agafém el ram o el palmell i demostrém al carrer el nostre
 il·licitanisme.
 
Visca la Palma Daurada Il·licitana!!
 
Visca el Diumenge de Rams Il·licità!!
 
Visca Elx!!
 
 
Josep Esteve Rico Sogorb
Investigador de la història il·licitana

LO MISTERI D'ELIG

El Misteri d'Elig, tambe nomenat Festa d'Elig o simplement 'La Festa', es una representacio sacro lirica i teatral, cantada i escenificada, que te una partitura musical en un llibret narratiu dels seus directors o mestres de capella (“Consueta”) que tracta sobre la Mort o ´Dormicio´, Assuncio i Coronacio de la Verge Maria basada en els texts o arguments d´alguns evangelis apocrifs, especialment i majorment en el del pseudo Josep d´Arimatea. La representacio està dividida en dos actes, ´La Vespra´ i ´La Festa´, per lo que l´obra s´escenifica de bades cada 14 i 15 d´ agost -dia de la festivitat de l´Assuncio- en l´interior de la Basilica de Santa Maria, en la valenciana ciutat d´Elig. Els dies anteriors, 11,12 i 13, el ´Misteri´ es representa, cobrant entrada, condensat o resumit en un unic acte que servix com a previ ensaig general. S’ha de recordar que estes representacions es celebren dins de la semana de festes ilicitanes en honor a la Verge de l’Assuncio, Patrona i Alcaldesa Honoraria Perpetua d´Elig. Prova de la relacio entre el ´Misteri´ i les festes, es la gran palmera de focs artificials que es llança des de la torre de la Basilica als sons del ‘Gloria et Patri et Filio’ (fragment del moment mes emotiu i clau del ´Misteri´: la Coronacio) a les 12 de la matinada del 13 al 14 d´agost en la tradicional, multicolor i sonora ´Nit de l´Albà´ de trons, coets i ´carretilles´ (coets borrachos o sense canya), similar hui a la tradicional ‘Cordà’ de Paterna.

Descens de l'angel en la "Mangrana"

Varies investigacions recents situen cronologicament l´orige del ´Misteri d´Elig´ al voltant de la segon mitat del sigle XV entrant en contradiccio aixina en les tradicions i llegendes locals que el relacionen per una banda, en la conquista per Jaume I de la musulmana vila ilicitana ´ILDJ´ o ‘Madinat Ils’ en 1265, o en atre sentit, en la vinguda del rei castellà Alfons X el Sabi en 1242 i en la seua obra ´Las Cantigas´ en la que apareixen referencies al cult assuncioniste i al descobriment d´una image mariana a la vora de la mar, i per atra, en la trobada de l’image de la Verge dins d´un arca de fusta en la plaja de les Assusenes, El Tamarit, Santa Pola, el 29 de decembre de 1370, en temps de Pere el Cerimonios. Crec que hi ha suficients indicis que demostren un orige anterior al sigle XV, molts investigadors serios defenen un orige primitiu, arcaic, al voltant del sigle XIII, coincidint contemporaneament en les dates ades senyalades (1242 i 1265). Ademes, hi ha cert vincul entre la trobada de l’arca en l’image de la Verge i la “Consueta” i la representacio del "Misteri”. Les dos celebracions estan interconectades de forma “misteriosa”, sense saber els motius, pero estan vinculades.

El Misteri porta mes de cinc sigles representant-se (provablement siga mes antic, tal volta set sigles) i es u d’aquells actes sacramentals migevals teatrals, l’unic supervivent hui en dia que es celebra en l’interior d’un temple religios, dels llavors denominats “misteris” migevals (del llati “mysterium” que a la seua volta deriva del grec “mysterion” ) i tambe “sacramentals” (atre significat de la paraula “misteri”: “sacramentum”) que en tota l’area mediterranea es prodigaven molt, realisant-se dins de les iglesies, basiliques i catedrals i que estaven dedicats a la Vida i Mort de Crist, de la Verge i dels Apostols, Sants i atres personages biblics i que es representaven cantats en les diferents llengues de cada territori, provençal, mallorqui, algueres, català, llemosi, valencià… i que eren coneguts com els “mystères”. Prova de que el Misteri no va ser l’unic “misteri” i que existiren molts mes, es la supervivencia d’atres actes com el mallorqui “Cant de la Sibila” o el valencià “Cant de la Carchofa d’Alaquas”; dos representacions supervivents d’orige migeval, cantades una en mallorqui i l’atra en valencià, que mantenen segons els estudiosos, certes relacions, pareguts, similituts o influencies en el Misteri d’Elig, sobre tot respecte dels simbolismes utilisats. Com es el cas de “la Carchofa” en que al concloure les processons, un chiquet vestit d’angel va dins d’un artefacte en forma de carchofa a l’aire lliure que es elevat dos metros del paviment mentres canta un vers musicat. O quan en el Misteri d’Elig es un chiquet vestit d’angel qui va dins d’un atre artefacte pero en forma de magrana o ‘mangrana’ (localisme ilicità). Curiosament la carchofa d’Alaquas i la Magrana d’Elig s’obrin les dos de la mateixa forma, en gallons corvats que pengen cap avall. I els dos chiquets angels canten versos o coples en valencià acompanyats de musica. Les dos representacions son Festes d’Interes Turistic. La diferencia es que el Misteri d’Elig es l’unic que hui es fa en l’interior, dins d’una basilica i la “Carchofa” es representa en l’exterior. Atra diferencia important entre abdos es que, en el Misteri la “Mangrana” baixa des de la cupula de la basílica, a 30 metros d’altura, i la “Carchofa” solament s’eleva uns pocs metros. En el Misteri, tant la “Mangrana” com “L’Araceli” i la “Coronacio” (aparells, artefactes, maquinaries aerees) baixen des de la cupula utilisant una grossa maroma d’espart que es moguda a ma per mig d’un sistema estructural de corrioles, taulers, cordes, manecs, manilles i torns denominat tramoya, concretament “Tramoya Barroca”, puix es va incorporar a la representacio este sistema precisament durant el Barroc, a partir del sigle XVI. El Misteri, des del seu inici fins al Barroc, es desenrollava integrament de forma horisontal. Tots els personages entraven en escena per les portes principal i laterals de la basilica. I segurament els artefactes (“Mangrana”, “Araceli”, “Coronacio”…) en cas d’existir en els inicis de la representacio, es desplaçarien horisontalment tambe. Pero no nos ha arribat cap indici, prova o document de l’existencia d’estes maquinaries en els sigles previs al Barroc, per lo que creem que anteriorment i des de l’orige no existien i que es varen incorporar per primera vegada durant el Barroc.

Tenim documentades representacions diferents del ‘Cant de la Sibila’ de distintes localitats de tota l’area mediterranea com les de Limoges (Lemòtges en llemosi), Alguer, ademes de les de Ripoll, Barcelona, Mallorca…cantades en varies llengües com el català, el valencià, el llemosi o provençal, el mallorqui, l’algueres. Recentment s’han fet intents de recuperar el ‘Cant de la Sibila’ en la catedral de Barcelona en 2009, en la Basilica de Santa Maria del Mar (Barcelona), en la catedral de Valencia i atres poblacions del Regne de Valencia com Xeraco, Gandia, Ontinyent, on s’interpreta en llati des de l’any 2000, i Sueca que la recuperà en Nadal de 1991 i ha continuat representant-la sense interrupcio des de llavors. Cal matiçar que el Cant de la Sibila de Mallorca es patrimoni immaterial de l’Unesco a l’igual que el Misteri d’Elig.

           

                                              Carchofa d’Alaquas             Coronacio o Stma. Trinitat del Misteri d’Elig

El nexe que interrelaciona al Misteri d’Elig en el Cant de la Sibila, es l’existencia del cant gregorià present en abdos representacions. En el cas del Misteri d’Elig la part gregoriana es troba junt a reminiscencies de la lliturgia hispanovisigotica i mossarap, en els primers cants que apareixen: els cants del chiquet que interpreta a la Verge Maria, els cants dels chiquets que interpreten a les atres Maries (Iacobé i Salomé, donzelles seues) i als angels de coixi com acompanyants i el cant del chiquet angel de la ’Mangrana’. Estos tres cants, primers de la partitura no son migevals sino mes primitius i molt anteriors i les seues declamacions en les vocals de finals de paraula cantades son gregorianes en reminiscencies hispanovisigotiques i mossaraps que recorden a l’antiga lliturgia de la catedral de Toledo. A partir del cant de l’angel de la ‘Mangrana’, la partitura del Misteri d’Elig experimenta un canvi i els apostols, a excepcio de la magistral peça el “Ternari” que mante una influencia gregoriana en la seua tonalitat, canten ya en polifonía migeval i barroca, lo que supon una “modernisacio” musical respecte a les primeres coples de l’inici cantades pels primers personages de la trama i demostra que el Misteri ha patit a lo llarc dels sigles diverses modificacions, afegits, i retocs per part dels diferents directors o mestres de capella. Podem dir que el Misteri està estructurat en varies parts: una part inicial gregoriana a la que seguixen les parts romanica-migeval, gotica, renaixentista, barroca i ya les ultimes que corresponen als sigles XVIII i XIX. Tot aço sense contar les millores afegides en el sigle XX, que mes avant expliquem.

En quant al Misteri d’Elig, es tracta de l´unica obra en son genero sacro-liric-teatral que ha segut representada sense interrupcio fins l´actualitat, superant la prohibicio de representar obres teatrals en l´interior de les iglesies per part del Concili de Trento. Fon el Papa Urbà VIII qui, en 1632, concedi al poble d´Elig, a traves d'una bula, i com a excepcio dins del mon catolic, el permis oficial per a seguir fent la representacio (quan els demes “misteris” es varen prohibir), despuix de la ferma defensa que el seu ajuntament va fer traslladant una delegacio de les autoritats ilicitanes al mateix Vaticà per a demanar l´autorisacio papal.

Tots i cadascu dels personages son escenificats per homens (adults, jovens i chiquets) tractant de respectar aixi l´orige i la tradicio lliturgica que prohibien l´aparicio de dones en este tipo de representacions per qüestions morals, i costums religioses, lliturgiques; propies de l´epoca d’un sistema dominat per l’home que tenía somesa a la dona i com a impura i al marge de lo religios per lo que no podia dir missa ni tocar els objectes sants ni participar en actes sagrats.

El text del ´Misteri´, a excepcio d´algunes coples en llati, es troba escrit i es canta en valencià antic migeval, en el nostre primitiu i arcaic romanç pla valencià, en el nostre idioma autocton, que està ple dels arcaismes propis d’aquell temps.

La musica es una mescla i successio d´estils de diferents epoques que han anat afegint-se a la partitura inicial original i que inclou diversos motius de l´Edat Mija, del Renaiximent i del Barroc, sense contar les reformes, millores, recuperacions i inclusions fetes en el sigle XX com les del music Oscar Esplà que rescatà de l´oblit i reincorporà la part coneguda com la ´Judiada´ que en el sigle XIX ya no es representava al ser eliminada anteriorment de la trama.

El 18 de maig de 2001, l’UNESCO declarà al ´Misteri o Festa d´Elig´, Obra Mestra del Patrimoni Oral, Intangible i Immaterial de l'Humanitat. Alguns dels reconeiximents al Misteri son: Monument Nacional pel Govern de la II Republica Espanyola en 1931; Festa d´Interes Turístic Internacional pel Ministeri d´Informacio i Turisme en 1980; Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; Corbata de l´Orde d´Alfons X el Savi del Ministeri d´Educacio i Ciencia en 1988; i la Corbata de l´Orde d´Isabel la Catolica del Ministeri d´Assunts Exteriors en 1990; entre atres.

El primer testimoni que tenim del text o argument (llibre del mestre de cerimonies o de capella, ´Consueta´) es, una copia feta en el sigle XVII ya que el manuscrit original es va perdre. La copia es conserva, encara que no es fácil saber la seua data exacta. En l´actualitat la copia mes antiga que posseix l´ajuntament es de 1709, que era usada pels directors o mestres de capella. ´Consueta´ es el nom antic migeval que es donava a un quadern d´apunts, en el que s´anotava el ritual a seguir en qualsevol celebracio.

El text, que es curt, està format per 139 versos en la primera part o acte (´La Vespra´) i 119 en la segona (´La Festa´). Els versos son, en sa majoria, curts i senzills. A l´escomençar tot el text no es canta, pero poc a poc es va ampliant la musica fins que alcança tot el text. Es desconeix l´autor (o els autors) pero s´intuix que es molt antic. Alguns investigadors han cregut que podria ser de l´Infant En Joan Manuel de Castella, senyor d´Elig (1282-1348). Atres sostenen que podria ser del mateix rei Alfons X El Sabi (1221-1284), pero cap d´estes opinions es segura.

En quant a la musica, la part musicada del text va ser estudiada pel music alacanti Oscar Esplá qui manifestà que la partitura contenia fragments afegits, de diferents epoques, i que per tant no era homogenea. La part mes antiga podria derivar de la lliturgia mossarap migeval puix ad esta pertanyen els cants de Maria i de l´Angel de la Magrana, d´orige desconegut. Per contra es coneixen autors musicals dels demes fragments o parts mes modernes, com Mossen Gines Perez (1548, autor de la copla ´A vosaltres venim a pregar que s´ens anem a soterrar´), Antoni de Ribera (1548, autor dels motets ´Flor de Virginal Bellesa´ i ´Aquesta gran novetat nos procura deshonor´), Mossen Lluis Vich (1594, autor del fragment ´Ans d´entrar en la sepultura´). L´autor de la part coneguda com ´Ternari´ (cantada a 3 veus i a 3 temps, en tonalitats tenor, baix i bariton, la part mes perfecta, harmoniosa i liricament mes bella del ´Misteri´) es desconegut, pero per les seues caracteristiques podria ser tambe del sigle XVI encara que mantenint una minima base primitiva de la polifonia gregoriana, a l’estil gregorià. Tambe hi ha aportacions posteriors perque el ´Misteri´ sempre ha segut a lo llarc de la seua historia, una cosa viva en permanent evolucio.

Sobre l´orige de la representacio en si, no està datat en exactitut, pero es sap que ya en 1266 existi un document real (any despuix de conquistar Jaume I la musulmana vila ilicitana de ´ILDJ´, es a dir ‘Madinat Ils’) autorisant la celebracio d´una representacio mariana i assuncionista, sacrolirica i teatral, en honor a la Mort, Assuncio i Coronacio de la Verge donada la forta devocio del rei aragones pel dogma de l´Assuncio, de manera que, tan sols 24 anys despuix de ser expulsats els musulmans de la centrica vila murada i obligats a viure en un atre barri en les afores –extramurs-, ya es celebrava en Elig una representacio assuncionista pero distinta a l´actual, mes primitiva i de desenroll escenic horisontal. No es fins el sigle XVII quan la representacio pren la forma definitiva, que persistix en l´actualitat, en l´introduccio del vertical sistema aereu ´tramoya barroca´ en l´aportacio de varis artefactes que en la ´Consueta´ de 1625 es nomenen: ´el Cadafal´, ´el Llit´, ´el Nuvol´ o ´Mangrana´, ´l´Araceli´, ´la Coronacio o Santissima Trinitat´ i l´aparicio de dispars de coets, repicar de campanes, processons d´entrada i eixida, lluita contra els judeus, etcetera.

 

ELEMENTS DE VALENCIANITAT. SIGNES D’AUTOCTONIA I D’IDENTITAT.

El Misteri o Festa posseix una serie d´elements, signes o detalls de demostrada valencianitat, autoctonia i identitat. Per eixemple, l´aparicio del toponim local en valencià ´Elig´ per a denominar a la ciutat. En el ´Llibre de la Festa de Nostra Senyora de la asumptió dita vulgarment la festa de la Vila de Elig´, en la “Consueta”, com es veu, apareix el valencianissim i autocton nom ´Elig´. En el text d’este llibre de Mestres de Capella es troba la carta que en 1625 Gaspar Soler Chacón, mestre de capella del Misteri (que en eixe any fa una copia de la “Consueta” original), li dirigix a Honorat Martí de Monssi, familiar seu i cavaller del Sant Ofici de la Santa Inquisicio de la ciutat de Murcia i son districte i capità de Sa Magestat. En el text de la carta i en l’argument i en la partitura de la “Consueta”, escrits en valencià antic, es repetix varies vegades la paraula ´Elig´ i apareixen formes autoctones com ´lloch´ (sent muda la h), ´señor´ (en ñ), l´articul neutre ´lo´, la preposicio ´ab´, la conjuncio ´y´, l’adverbi “ans”, les terminacions llatines ´atio´ (com en ´contemplatio´, ‘consolatio’, ´asumptio´), els pronoms “nos” i “vos”, la modalitat ´serviçy´ (en ç i y) o la variant “servey” en y grega (reminiscencia migeval provençal) i una mencio a la llengua valenciana: ´En cas que devot lector li semble esta nostra llengua valentiana per ser ella en si breu y tan mal llimada no repare en lo que ella es si en lo que significa...´ Per tant, l’autor, Soler Chacón, demostra tindre consciencia del nom de la parla del Misteri i de sa categoria de llengua. I el text de la ´Consueta´ s´inicia en l´introduccio ´Consueta de la Festa de la Assumtio de la gloriossisima Mare de Deu dita vulgarment la Festa de la Vila de Elig ques celebra a catorze y a quinze de agost perpetuament´. Aixina mateix l’erudit ilicità Claudiano Felipe Perpiñán va fer una copia o traduccio en castellà de la ‘Consueta’ en l’any 1700.

Tambe son elements de valencianitat la figura del ´Nuvol o Mangrana´ (localisme ilicità) representat per un artefacte aereu en forma de la fruita del magraner, tipica autoctona ilicitana. No es va poder trobar millor signe d’identitat que la fruita ilicitana “Mangrana”. Tambe podia haver segut triat un datil, fruit tambe autocton ilicità, pero els que incorporaren este artefacte i la tramoya en el Barroc optaren primer per un nuvol de color blau (inicialment) i posteriorment canviaren de nuvol blau a la roja “Mangrana”. I seguint en els elements de valencianitat, auctotonia i identitat, previament al començament d´abdos parts del ´Misteri´, en les Salves o Vespres (entre les 5 i les 6 de la vesprada del 14 i 15 d´ agost, abans d´iniciar-se cada acte), es reciten uns goigs o gojos trets d´un antic llibret barroc d´oracions a la Patrona el qual mante un grafic o gravat a ploma de l´epoca en el que es veu l´image de la Verge en el titul ´Goigs de la Vila de Elig a la Verge de la Assumptió´. Estes oracions varen ser impreses i editades en la ciutat de Valencia en l’imprenta de José Estevan ubicada enfront del forn dels Salicofres.

Josep Esteve Rico i Sogorb

Academic corresponent en l'Institut d'Estudis Valencians per la vila d'Elig

Publicat en la web i bolleti de l'Institut d'Estudis Valecians: https://inev.org/va/contingut/el-misteri-delig

***************

LO MISTERI D´ELIG, PRIMERA PARt:  “LA VESPRA”

Acabades les solemnes vespres de l´Assuncio de la Verge, cantades sobre el mateix escenari de la Festa o Misteri d´Elig pel clero de la Bassilica de Santa María, s´inicia el primer acte de la representacio sacra ilicitana el dia 14 d’ agost, el qual es conegut com ´La Vespra´ (en castellà ´víspera´, dia anterior) diferenciant-se del segon acte, ´La Festa´ que tindrà lloc el dia següent, el 15, festivitat de la Patrona i celebracio del Dogma Universal de l’ Assuncio de la Verge Maria.

                                                             Misteri d´Elig. L´Ascensio i coronacio

A les 6 de la vesprada ix la comitiva que des de la propenca ermita de Sant Sebastià conduix als actors del drama assuncioniste fins la basilica. Encapçalen la comitiva l´ Arciprest de Santa Maria i els Cavallers Electes i Portaestandart que vestixen de frac o chaqué i porten els dos primers una vara dorada en senyal d´ autoritat i este ultim el peno o estandart de la Confraria de la Verge. Darrere van els personages de l´ obra seguits per membres del Patronat del Misteri, organisme encarregat de l´ organisacio i custodia del drama assuncioniste. La breu marcha fins la bassilica l´obri la Banda Municipal de Musica que interpreta un pasodoble compost pel mestre Alfredo Javaloyes, music ilicità, titulat ´El Abanico´.

L´escenificacio escomença quan apareix la Verge i ses donzelles acompanyants en la porta principal del temple. La Verge es representada per un chiquet de curta edat vestit en una tunica blanca i un mant blau, portant sobre el cap una corona o diadema dorada. Son acompanyament està format per Maria Salome i Maria Jacobe, tambe chiquets, que vestixen similar a la Verge i porten escrits els noms en les corresponents corones. Igualment formen part de l´acompanyament dos angels de coixi -aixi nomenats per portar en ses mans coixins de vellut roig- i quatre angels de mant que van agarrant el mant de la Verge. Tots estos personages son representats per chiquets, ya que l´orige liturgic del teatre religios migeval no permitia la participacio de dones.

En quant els chiquets actors entren per la porta de la basilica, sona l´orgue. Tant la Verge Maria (´la Maria´, com es coneguda popularment pels ilicitans) com el seu acompanyament queden molt a prop de la porta principal, a l´inici del ´andador´ o corredor (`pasillo´) en forma de pla inclinat que conduix des d´ este lloc fins l´escenari o ´Cadafal´ (´catafalco´), estructura quadrada de madera construida entre el crucer i el presbiteri. Mentres tant, l´ Arciprest i els Cavallers Portaestadart i Electes pugen per l´andador i ocupen ses cadires instalades en dos zones amples del corredor, justament al costat de la porta del taulat. El chiquet que representa a la Verge, mirant cap a l´ altar major de la basilica, canta a ses companyeres, les Maries Iacobe i Salome, demanant-les ajuda en dia tan important per ad ella. Els components de l´ acompanyament marià li responen en atre cant en el que manifesten sa absoluta fidelitat.

La Maria alvança uns passos i, agenollada damunt dels dos coixins rojos que porten els angels que l´acompanyen, expresa son desig de reunir-se en son Fill, JesuCrist. Maria, sempre envoltada pel seu acompanyament, escomença l´ascens per l´ andador. En son cami es dete en tres ocasions. En cadascuna d´ elles s´agenolla damunt dels coixins i girada cap a uns menuts grups escultorics colocats en els pilars del temple i que representen escenes del patiment i mort de Crist, realisa una especie de Via Crucis rememorant la Passio del Senyor. El primer d´ estos chicotets altars representa l´Hort de Getsemani i la Verge entona una copla davant mateixa. Uns passos mes avant es dete front a la representacio del Mont Calvari proseguint el cant i finalment s´ agenolla junt al Sant Sepulcre on conclou la dita copla.

Acabats estos cants, l´acompanyament continua son ascens cap al Cadafal. Este, de forma quadrangular i cobert en una grossa estora dels mateixos colors blaus (atre signe de valencianitat i d´ espiritualitat) que la de l´ andador, està envoltat per un menut passamans de barrots salomonics. Sobre esta baranda lluïxen dotze ciris que allumenen l´escena. A l´esquerra, podem contemplar un llit cobert de vels blancs. A la dreta, huit cadires destinades als personages de l´acompanyament marià. La Verge s´ agenolla sobre el llit, de cara a la porta major del temple, i les dos Maries i els angels de coixi i de mant es situen a peu al seu voltant. Des d´este lloc torna a manifestar son incontenible desig de trobar-se en companyia de son Fill.

Finalisada la peticio de Maria, s´ obri la porta del ´Cel´ que, per al ´Misteri´, es simula en la cupula de la basilica. Este cel es una llona, llançol o llenç pintat en nuvols i angels i tapa completament l´ anell toral de la cupula. Solament una obertura quadrada, que coincidix en el centre del Cadafal, pot obrir-se i tancar-se mijant unes portes deslisables, les Portes del Cel. Pel buit que deixen estes portes escomença a baixar un aparell conegut com a ´Núvol o Mangrana´ (´nube o granada´) que realisa la seua aparicio en forma d´ esfera i suspes per una forta i grossa maroma de cordes d´ espart. Es de color grana, roig fort o vermell i son exterior es troba adornat en dibuixos geometrics o peçes metaliques de color dorat. De son inferior extrem penja una cua d´ or.

Una vegada traspassada la porta del cel i mijant tirants de corda, la magrana escomença a obrir-se en huit ales, branques, gallons o gajos. En son interior, totalment recobert d´ or i pell, es descobrix un chiquet que, vestit en tunica i en ales de plomes en la seua esquena, figura ser un angel. En ses mans porta una Palma Dorada. Esta obertura del cel i eixida de l´ aparell aereu es realisada en musica de l´ orgue, volteig de campanes i dispars de coets de tro. Quan el nuvol ha baixat alguns metros, acaben les citades mostres d´ alegria i l´angel, despuix de deixar caure un mocador ple d´ or i pell tallat en fragments en els que es figura una finissima pluja d´or, inicia son cant en el que saluda a Maria i li anuncia que Crist ha escoltat sos precs i accedix a sos desijos.

Quan la ´Mangrana´ arriba al Cadafal, els components de l´acompanyament de la Verge s´ apresuren a acostar-se a l´ aparell i desnyugar els lligaments que asseguren al chiquet actor en la seua baixada. Una volta lliurat, l´ angel s´ acosta al llit de Maria i agenollat davant d´ ella, li entrega la simbolica Palma Dorada despuix de tocar-la en els llavis i la front com a gest reverencial i salutacio, gest tradicional en les religions semitiques. La Verge, en el mateix ceremonial, pren el singular obsequi i expressa al mensager de Crist un nou desig: que els apostols es troben presents en el moment de la seua mort. Escoltada la seua peticio, l´ angel puja de nou a la Mangrana on, despuix de ser nyugat atra volta en una forta correja per ad evitar qualsevol accident, inicia l´ ascens cap al cel mentres manifesta la confirmacio dels anhels de la Verge. A l´ arribar l´ aparell a les portes del cel, s´obrin en les mateixes mostres d´ alegria que en la primera ocasio. I una volta tancades les ales de la Mangrana, començarà esta ad entrar per les dites portes.

En el Cadafal, quan la magrana o nuvol es troba a pocs metros del cel, els angels i les Maries saluden a la Verge realisant una genuflexio davant d´ ella i passen despuix a les cadires preparades en la part oposta de l´escenari. Tambe s´ alçaran dels seus llocs els dos Cavallers Electes, els quals ixen per l´ andador al carrer. Tal accio, que hui unicament te un valor simbolic, nos recorda l´ epoca en que estos cavallers eren els que organisaven el Misteri per encarrec del Consell Municipal de la Vila o ajuntament antic. Ademes, dirigits per l´arciprest de la basilica, que actuava com a mestre de cerimonies, eixien en busca dels diferents actors que, preparats en la propenca ermita de Sant Sebastià, necessitaven ser introduits en escena en el moment adequat. Estos cavallers tambe realisaven, per tant, la funcio d´ autentics traspunts teatrals.

Instants despuix d´ haver-se tancat el cel darrere de la magrana, tornaran a ocupar sos sillons els Electes que simulen, d´esta manera, haver anat fins la capella de Sant Sebastià per ad indicar a l´actor que interpreta el paper de l´ apostol Sant Joan, un tenor liric, que ha arribat la hora o moment de la seua intervencio o entrada en escena. Apareix, puix, dit apostol al peu de l´andador. Vestix una tunica de color blanc com a simbol de purea. En sa ma esquerra porta un vell llibre de pergami que simbolisa son propi evangeli. A mida que puja pel corredor central, va fent gests i ademans d´extranyea davant la incomprensible força que l´impulsa a recorrer tal cami. Cap la mitat de l´andador, quan descobrix a la Verge agenollada en son llit, Sant Joan camina mes rapit i la saluda en un abraç de germanor. Tambe li manifesta sa alegria per tan inesperat encontre. Maria indica al discipul predilecte de Jesus tot quant li digue l´ angel de la magrana, es a dir, la proximitat de sa mort. Ademes, a l´acabar son cant, entrega a Sant Joan la palma qui rep l´obsequi besant-lo i tocant-lo en la front a manera oriental i entona un cant trist i ple de sentiment. Seguidament es traslada cap a l´ entrada a l´escenari o cadafal i mirant a la porta major de la basilica crida a sos companyons en l´apostolat. Despuix torna a cantar-li a la Verge, expresant-li una volta mes la seua tristor i el seu desconcert.

Mentres Sant Joan dedica a Maria est ultim cant, comença a pujar per l´ andador l´ apostol Sant Pere. En ses mans porta, com a representacio simbolica unes grans claus dorades en recort d´ aquelles que Crist li donà de les portes del cel. Cal senyalar que este personage, com atres dos mes que indicarem mes avant en son moment, ha de ser representat a la força i per tradicio religiosa, per un sacerdot donat el seu caracter sagrat.

                                                            La "Mangrana" a punt d’ entrar en el cel

Sant Pere, un baix liric, efectuant els mateixos ademans de sorpresa que Sant Joan, puja a poc a poc per l´ andador. Una volta davant del llit de la Verge, la saluda posant-li les mans sobre els muscles, i posteriorment, abraça a Sant Joan, i immediatament es dirigix a Maria cantant en greu i fonda veu. Al temps que resonen les notes d´ este cant, ascendixen per l´ andador sis apostols que igualment simulen extranyea. Despuix d´ entrar en el cadafal, s´acosten al llit i saluden a la Verge besant-li les mans i fent una genuflexio. Tambe saluden a Sant Pere i a Sant Joan en abraços d´ amistat i germanor. U d´ estos sis apostols es el Mestre de Capella o Director Musical del Misteri que, caracterisat com un personage mes, podra dirigir els cantics de manera discreta i sense que el public note sa presencia.

En l´ andador i en el mateix moment, comença atra escena coneguda com a 'Ternari'. A l´inici del corredor inclinat coincidixen tres apostols, un tenor, un bariton i un baix. Cadascu entra per una de les tres ultimes portes de la basilica: Porta Major, de Sant Agatangel (Patrò d´ Elig) i de la Resurreccio (erroneament coneguda com a Porta de Sant Joan). U d´estos apostols es el peregri Sant Jaume vestit en tunica adornada en conches marines, capell a l´ esquena i bacul o vara en carabassa per a l´ aigua. Esta entrada simultanea per tres accesos diferents simbolisa l´ encontre dels discipuls de Crist en un crucer de tres camins. Els apostols es saluden entre si i asombrats davant del fet de vore´s reunits, canten a tres veus i a tres temps. Finalisat el cant, els tres apostols s´encaminen cap al cadafal. Entren en el mateix i, com els discipuls que els precediren, saluden a Maria, a Sant Pere i a Sant Joan. D´esta manera es reunixen els apostols, tal i com manifestà l´ angel del nuvol, al voltant del llit de la Verge. Unicament, es dona una excepcio, Sant Tomas no apareixerà fins el final del segon acte o ´La Festa´ a l´estar molt llunt, predicant en les Indies, com es menciona en diferents evangelis canonics i apocrifs i segons la tradicio cristiana.

Els apostols entonen un singular cant que apareix escrit ademes de en valencià, tambe en llati. Es tracta d´una Salve dedicada a la Verge que es iniciada pels apostols agenollats. Despuix del primer vers, es posen en peu i, a partir d´ este moment, van fent fondes inclinacions per grups de veus (tenors, baritons i baixos) a mida que es desenrolla el cant. L´ultim vers de la Salve coincidix en la caiguda de genolls de tots els apostols excepte Sant Joan que, portant la palma dorada, es l´unic personage que sempre roman de peu a lo llarc de l´ obra. Instants despuix s´ alça Sant Pere i, canta dirigint-se a Maria. Torna a agenollar-se Sant Pere. Les Maries i els angels abandonen ses cadires i es coloquen en la capçalera del llit. El chiquet que interpreta a la Verge arreplega un ciri ences en ses mans. Es el preludi de sa mort. En veu entretallada i trista recomana a sos fills, els apostols, que soterren son cos en la Vall de Josafat. Despuix de les ultimes notes del cant, cau Maria com a morta sobre el llit. Els apostols i les Maries acompanyant s´acosten ad ajudar-la.

Tots els personages existents en l´escenari entaulat, ademes de simular un intent d´ auxili a la Verge, en sa actitut intenten amagar a la vista del public una interessant part de la tramoya del drama sacro que te lloc en eixos moments. L´actor que figurava ser la Mare de Crist, despuix de desplomar-se, es fet desapareixer en l´interior del cadafal mijant un escotilló situat baix el mateix llit. A continuacio, ascen a la superficie del llit una menuda plataforma en l´image de la Verge de l´ Assuncio, Patrona d´ Elig, en actitut jacent. Aixi queda incorporada a l´escena la figura de Maria venerada en la basilica ilicitana. Presenta el rostre cobert en una maixquera, en la que els ulls apareixen tancats en el fi de representar sa mort en major fidelitat. Davant del cos de la Verge reclinat ad lo llarc del llit, els apostols, que porten veles enceses en ses mans, entonen un bell cantic funebre en el que expressen l´esperança de la futura resurreccio.

Expirat el cant emocionat dels apostols, s´obrin de nou les portes del cel i inicia el descens un aparell aereu denominat ´Araceli o Resselica´. Es tracta d´ un artefacte en forma de retaule, construit de ferro i forrat totalment d´ or i pell. Està compost de quatre repises colocades simetricament al voltant d´un buit central. En les plataformes apareixen agenollats dos angels adults que toquen una guitarra i un arpa. Les repises inferiors les ocupen dos angels chiquets en guitarres menudes. El buit central està destinat al ´Angel Major´, que apareix de peu i revestit en ornaments sacerdotals puix este personage tambe ha de ser inpretetat per un religios. En quant la Resselica ha traspassat les portes del cel, una pluja d´or i pell, cau sobre l´ escenari. El cor angelic inicia son cant comunicant a Maria ses proximes Resurreccio i Assuncio.

A l´arribar l´Araceli al cadafal, sense detindre son cant, l´Angel Major arreplega una chicoteta image de la Verge vestida en vels blancs que li oferix u dels chiquets de l´ acompanyament de Maria. Esta minuscula talla representa l´anima de la Verge. En aço es simbolisa de forma visual la separacio de l´esperit i del cos, es a dir, la mort efectiva de la Mare de Crist. En son ascens, els angels entonen les mateixes estrofes que cantaren en sa baixada. I en l´arribada de l´Araceli al cel conclou el primer acte del ´Misteri´.

Finalment, l´arciprest de la basilica i els Cavallers Portaestandart i Electes, entren en el cadafal, besen els peus de l´image difunta. Igualment procedixen les Maries, els angels de l´acompanyament i els apostols. D´estos, l´ultim en fer-ho serà Sant Joan, qui, ademes, deixa sobre la figura de la Verge, creuada sobre son pit, la palma dorada. Seguidament ixen els actors cap a l´ermita de Sant Sebastià, on es desprendiran de ses vestidures fins el dia següent en que tindrà lloc la segona i ultima part del ´Misteri´, coneguda com ´La Festa´, acte que te el seu moment culminant en la coronacio de la Verge despuix de sa resurreccio i assuncio als cels. 

Per Josep Esteve Rico Sogorb

(Publicat en la web de l' Institut d' Estudis Valencians)