"Ni el Poder ni la Gloria". Blog de Josep Esteve Rico Sogorb

Artículos de opinión e investigación sobre Historia, Lengua, Literatura, Arte, Cultura, Política, Sociedad, etcétera. La mayoría publicados en medios de comunicación en papel y digitales de todo ámbito territorial tanto en España como en el extranjero
Mostrando entradas con la etiqueta palma dorada. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta palma dorada. Mostrar todas las entradas

martes, 17 de agosto de 2021

LO MISTERI D'ELIG

El Misteri d'Elig, tambe nomenat Festa d'Elig o simplement 'La Festa', es una representacio sacro lirica i teatral, cantada i escenificada, que te una partitura musical en un llibret narratiu dels seus directors o mestres de capella (“Consueta”) que tracta sobre la Mort o ´Dormicio´, Assuncio i Coronacio de la Verge Maria basada en els texts o arguments d´alguns evangelis apocrifs, especialment i majorment en el del pseudo Josep d´Arimatea. La representacio està dividida en dos actes, ´La Vespra´ i ´La Festa´, per lo que l´obra s´escenifica de bades cada 14 i 15 d´ agost -dia de la festivitat de l´Assuncio- en l´interior de la Basilica de Santa Maria, en la valenciana ciutat d´Elig. Els dies anteriors, 11,12 i 13, el ´Misteri´ es representa, cobrant entrada, condensat o resumit en un unic acte que servix com a previ ensaig general. S’ha de recordar que estes representacions es celebren dins de la semana de festes ilicitanes en honor a la Verge de l’Assuncio, Patrona i Alcaldesa Honoraria Perpetua d´Elig. Prova de la relacio entre el ´Misteri´ i les festes, es la gran palmera de focs artificials que es llança des de la torre de la Basilica als sons del ‘Gloria et Patri et Filio’ (fragment del moment mes emotiu i clau del ´Misteri´: la Coronacio) a les 12 de la matinada del 13 al 14 d´agost en la tradicional, multicolor i sonora ´Nit de l´Albà´ de trons, coets i ´carretilles´ (coets borrachos o sense canya), similar hui a la tradicional ‘Cordà’ de Paterna.


Descens de l´angel en la "Mangrana"

Descens de l'angel en la "Mangrana"


Varies investigacions recents situen cronologicament l´orige del ´Misteri d´Elig´ al voltant de la segon mitat del sigle XV entrant en contradiccio aixina en les tradicions i llegendes locals que el relacionen per una banda, en la conquista per Jaume I de la musulmana vila ilicitana ´ILDJ´ o ‘Madinat Ils’ en 1265, o en atre sentit, en la vinguda del rei castellà Alfons X el Sabi en 1242 i en la seua obra ´Las Cantigas´ en la que apareixen referencies al cult assuncioniste i al descobriment d´una image mariana a la vora de la mar, i per atra, en la trobada de l’image de la Verge dins d´un arca de fusta en la plaja de les Assusenes, El Tamarit, Santa Pola, el 29 de decembre de 1370, en temps de Pere el Cerimonios. Crec que hi ha suficients indicis que demostren un orige anterior al sigle XV, molts investigadors serios defenen un orige primitiu, arcaic, al voltant del sigle XIII, coincidint contemporaneament en les dates ades senyalades (1242 i 1265). Ademes, hi ha cert vincul entre la trobada de l’arca en l’image de la Verge i la “Consueta” i la representacio del "Misteri”. Les dos celebracions estan interconectades de forma “misteriosa”, sense saber els motius, pero estan vinculades.


El Misteri porta mes de cinc sigles representant-se (provablement siga mes antic, tal volta set sigles) i es u d’aquells actes sacramentals migevals teatrals, l’unic supervivent hui en dia que es celebra en l’interior d’un temple religios, dels llavors denominats “misteris” migevals (del llati “mysterium” que a la seua volta deriva del grec “mysterion” ) i tambe “sacramentals” (atre significat de la paraula “misteri”: “sacramentum”) que en tota l’area mediterranea es prodigaven molt, realisant-se dins de les iglesies, basiliques i catedrals i que estaven dedicats a la Vida i Mort de Crist, de la Verge i dels Apostols, Sants i atres personages biblics i que es representaven cantats en les diferents llengues de cada territori, provençal, mallorqui, algueres, català, llemosi, valencià… i que eren coneguts com els “mystères”. Prova de que el Misteri no va ser l’unic “misteri” i que existiren molts mes, es la supervivencia d’atres actes com el mallorqui “Cant de la Sibila” o el valencià “Cant de la Carchofa d’Alaquas”; dos representacions supervivents d’orige migeval, cantades una en mallorqui i l’atra en valencià, que mantenen segons els estudiosos, certes relacions, pareguts, similituts o influencies en el Misteri d’Elig, sobre tot respecte dels simbolismes utilisats. Com es el cas de “la Carchofa” en que al concloure les processons, un chiquet vestit d’angel va dins d’un artefacte en forma de carchofa a l’aire lliure que es elevat dos metros del paviment mentres canta un vers musicat. O quan en el Misteri d’Elig es un chiquet vestit d’angel qui va dins d’un atre artefacte pero en forma de magrana o ‘mangrana’ (localisme ilicità). Curiosament la carchofa d’Alaquas i la Magrana d’Elig s’obrin les dos de la mateixa forma, en gallons corvats que pengen cap avall. I els dos chiquets angels canten versos o coples en valencià acompanyats de musica. Les dos representacions son Festes d’Interes Turistic. La diferencia es que el Misteri d’Elig es l’unic que hui es fa en l’interior, dins d’una basilica i la “Carchofa” es representa en l’exterior. Atra diferencia important entre abdos es que, en el Misteri la “Mangrana” baixa des de la cupula de la basílica, a 30 metros d’altura, i la “Carchofa” solament s’eleva uns pocs metros. En el Misteri, tant la “Mangrana” com “L’Araceli” i la “Coronacio” (aparells, artefactes, maquinaries aerees) baixen des de la cupula utilisant una grossa maroma d’espart que es moguda a ma per mig d’un sistema estructural de corrioles, taulers, cordes, manecs, manilles i torns denominat tramoya, concretament “Tramoya Barroca”, puix es va incorporar a la representacio este sistema precisament durant el Barroc, a partir del sigle XVI. El Misteri, des del seu inici fins al Barroc, es desenrollava integrament de forma horisontal. Tots els personages entraven en escena per les portes principal i laterals de la basilica. I segurament els artefactes (“Mangrana”, “Araceli”, “Coronacio”…) en cas d’existir en els inicis de la representacio, es desplaçarien horisontalment tambe. Pero no nos ha arribat cap indici, prova o document de l’existencia d’estes maquinaries en els sigles previs al Barroc, per lo que creem que anteriorment i des de l’orige no existien i que es varen incorporar per primera vegada durant el Barroc.


Tenim documentades representacions diferents del ‘Cant de la Sibila’ de distintes localitats de tota l’area mediterranea com les de Limoges (Lemòtges en llemosi), Alguer, ademes de les de Ripoll, Barcelona, Mallorca…cantades en varies llengües com el català, el valencià, el llemosi o provençal, el mallorqui, l’algueres. Recentment s’han fet intents de recuperar el ‘Cant de la Sibila’ en la catedral de Barcelona en 2009, en la Basilica de Santa Maria del Mar (Barcelona), en la catedral de Valencia i atres poblacions del Regne de Valencia com XeracoGandia, Ontinyent, on s’interpreta en llati des de l’any 2000, i Sueca que la recuperà en Nadal de 1991 i ha continuat representant-la sense interrupcio des de llavors. Cal matiçar que el Cant de la Sibila de Mallorca es patrimoni immaterial de l’Unesco a l’igual que el Misteri d’Elig.

Carchofa d’Alaquas (Font: Ajuntament d'Alaquas)           Coronacio o Stma. Trinitat del Misteri d’Elig

                                              Carchofa d’Alaquas             Coronacio o Stma. Trinitat del Misteri d’Elig


El nexe que interrelaciona al Misteri d’Elig en el Cant de la Sibila, es l’existencia del cant gregorià present en abdos representacions. En el cas del Misteri d’Elig la part gregoriana es troba junt a reminiscencies de la lliturgia hispanovisigotica i mossarap, en els primers cants que apareixen: els cants del chiquet que interpreta a la Verge Maria, els cants dels chiquets que interpreten a les atres Maries (Iacobé i Salomé, donzelles seues) i als angels de coixi com acompanyants i el cant del chiquet angel de la ’Mangrana’. Estos tres cants, primers de la partitura no son migevals sino mes primitius i molt anteriors i les seues declamacions en les vocals de finals de paraula cantades son gregorianes en reminiscencies hispanovisigotiques i mossaraps que recorden a l’antiga lliturgia de la catedral de Toledo. A partir del cant de l’angel de la ‘Mangrana’, la partitura del Misteri d’Elig experimenta un canvi i els apostols, a excepcio de la magistral peça el “Ternari” que mante una influencia gregoriana en la seua tonalitat, canten ya en polifonía migeval i barroca, lo que supon una “modernisacio” musical respecte a les primeres coples de l’inici cantades pels primers personages de la trama i demostra que el Misteri ha patit a lo llarc dels sigles diverses modificacions, afegits, i retocs per part dels diferents directors o mestres de capella. Podem dir que el Misteri està estructurat en varies parts: una part inicial gregoriana a la que seguixen les parts romanica-migeval, gotica, renaixentista, barroca i ya les ultimes que corresponen als sigles XVIII i XIX. Tot aço sense contar les millores afegides en el sigle XX, que mes avant expliquem.


En quant al Misteri d’Elig, es tracta de l´unica obra en son genero sacro-liric-teatral que ha segut representada sense interrupcio fins l´actualitat, superant la prohibicio de representar obres teatrals en l´interior de les iglesies per part del Concili de Trento. Fon el Papa Urbà VIII qui, en 1632, concedi al poble d´Elig, a traves d'una bula, i com a excepcio dins del mon catolic, el permis oficial per a seguir fent la representacio (quan els demes “misteris” es varen prohibir), despuix de la ferma defensa que el seu ajuntament va fer traslladant una delegacio de les autoritats ilicitanes al mateix Vaticà per a demanar l´autorisacio papal.


Tots i cadascu dels personages son escenificats per homens (adults, jovens i chiquets) tractant de respectar aixi l´orige i la tradicio lliturgica que prohibien l´aparicio de dones en este tipo de representacions per qüestions morals, i costums religioses, lliturgiques; propies de l´epoca d’un sistema dominat per l’home que tenía somesa a la dona i com a impura i al marge de lo religios per lo que no podia dir missa ni tocar els objectes sants ni participar en actes sagrats.


El text del ´Misteri´, a excepcio d´algunes coples en llati, es troba escrit i es canta en valencià antic migeval, en el nostre primitiu i arcaic romanç pla valencià, en el nostre idioma autocton, que està ple dels arcaismes propis d’aquell temps.


La musica es una mescla i successio d´estils de diferents epoques que han anat afegint-se a la partitura inicial original i que inclou diversos motius de l´Edat Mija, del Renaiximent i del Barroc, sense contar les reformes, millores, recuperacions i inclusions fetes en el sigle XX com les del music Oscar Esplà que rescatà de l´oblit i reincorporà la part coneguda com la ´Judiada´ que en el sigle XIX ya no es representava al ser eliminada anteriorment de la trama.


El 18 de maig de 2001, l’UNESCO declarà al ´Misteri o Festa d´Elig´, Obra Mestra del Patrimoni Oral, Intangible i Immaterial de l'Humanitat. Alguns dels reconeiximents al Misteri son: Monument Nacional pel Govern de la II Republica Espanyola en 1931; Festa d´Interes Turístic Internacional pel Ministeri d´Informacio i Turisme en 1980; Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; Corbata de l´Orde d´Alfons X el Savi del Ministeri d´Educacio i Ciencia en 1988; i la Corbata de l´Orde d´Isabel la Catolica del Ministeri d´Assunts Exteriors en 1990; entre atres.


El primer testimoni que tenim del text o argument (llibre del mestre de cerimonies o de capella, ´Consueta´) es, una copia feta en el sigle XVII ya que el manuscrit original es va perdre. La copia es conserva, encara que no es fácil saber la seua data exacta. En l´actualitat la copia mes antiga que posseix l´ajuntament es de 1709, que era usada pels directors o mestres de capella. ´Consueta´ es el nom antic migeval que es donava a un quadern d´apunts, en el que s´anotava el ritual a seguir en qualsevol celebracio.


El text, que es curt, està format per 139 versos en la primera part o acte (´La Vespra´) i 119 en la segona (´La Festa´). Els versos son, en sa majoria, curts i senzills. A l´escomençar tot el text no es canta, pero poc a poc es va ampliant la musica fins que alcança tot el text. Es desconeix l´autor (o els autors) pero s´intuix que es molt antic. Alguns investigadors han cregut que podria ser de l´Infant En Joan Manuel de Castella, senyor d´Elig (1282-1348). Atres sostenen que podria ser del mateix rei Alfons X El Sabi (1221-1284), pero cap d´estes opinions es segura.


En quant a la musica, la part musicada del text va ser estudiada pel music alacanti Oscar Esplá qui manifestà que la partitura contenia fragments afegits, de diferents epoques, i que per tant no era homogenea. La part mes antiga podria derivar de la lliturgia mossarap migeval puix ad esta pertanyen els cants de Maria i de l´Angel de la Magrana, d´orige desconegut. Per contra es coneixen autors musicals dels demes fragments o parts mes modernes, com Mossen Gines Perez (1548, autor de la copla ´A vosaltres venim a pregar que s´ens anem a soterrar´), Antoni de Ribera (1548, autor dels motets ´Flor de Virginal Bellesa´ i ´Aquesta gran novetat nos procura deshonor´), Mossen Lluis Vich (1594, autor del fragment ´Ans d´entrar en la sepultura´). L´autor de la part coneguda com ´Ternari´ (cantada a 3 veus i a 3 temps, en tonalitats tenor, baix i bariton, la part mes perfecta, harmoniosa i liricament mes bella del ´Misteri´) es desconegut, pero per les seues caracteristiques podria ser tambe del sigle XVI encara que mantenint una minima base primitiva de la polifonia gregoriana, a l’estil gregorià. Tambe hi ha aportacions posteriors perque el ´Misteri´ sempre ha segut a lo llarc de la seua historia, una cosa viva en permanent evolucio.


Sobre l´orige de la representacio en si, no està datat en exactitut, pero es sap que ya en 1266 existi un document real (any despuix de conquistar Jaume I la musulmana vila ilicitana de ´ILDJ´, es a dir ‘Madinat Ils’) autorisant la celebracio d´una representacio mariana i assuncionista, sacrolirica i teatral, en honor a la Mort, Assuncio i Coronacio de la Verge donada la forta devocio del rei aragones pel dogma de l´Assuncio, de manera que, tan sols 24 anys despuix de ser expulsats els musulmans de la centrica vila murada i obligats a viure en un atre barri en les afores –extramurs-, ya es celebrava en Elig una representacio assuncionista pero distinta a l´actual, mes primitiva i de desenroll escenic horisontal. No es fins el sigle XVII quan la representacio pren la forma definitiva, que persistix en l´actualitat, en l´introduccio del vertical sistema aereu ´tramoya barroca´ en l´aportacio de varis artefactes que en la ´Consueta´ de 1625 es nomenen: ´el Cadafal´, ´el Llit´, ´el Nuvol´ o ´Mangrana´, ´l´Araceli´, ´la Coronacio o Santissima Trinitat´ i l´aparicio de dispars de coets, repicar de campanes, processons d´entrada i eixida, lluita contra els judeus, etcetera.

 

ELEMENTS DE VALENCIANITAT. SIGNES D’AUTOCTONIA I D’IDENTITAT.


El Misteri o Festa posseix una serie d´elements, signes o detalls de demostrada valencianitat, autoctonia i identitat. Per eixemple, l´aparicio del toponim local en valencià ´Elig´ per a denominar a la ciutat. En el ´Llibre de la Festa de Nostra Senyora de la asumptió dita vulgarment la festa de la Vila de Elig´, en la “Consueta”, com es veu, apareix el valencianissim i autocton nom ´Elig´. En el text d’este llibre de Mestres de Capella es troba la carta que en 1625 Gaspar Soler Chacón, mestre de capella del Misteri (que en eixe any fa una copia de la “Consueta” original), li dirigix a Honorat Martí de Monssi, familiar seu i cavaller del Sant Ofici de la Santa Inquisicio de la ciutat de Murcia i son districte i capità de Sa Magestat. En el text de la carta i en l’argument i en la partitura de la “Consueta”, escrits en valencià antic, es repetix varies vegades la paraula ´Elig´ i apareixen formes autoctones com ´lloch´ (sent muda la h), ´señor´ (en ñ), l´articul neutre ´lo´, la preposicio ´ab´, la conjuncio ´y´, l’adverbi “ans”, les terminacions llatines ´atio´ (com en ´contemplatio´, ‘consolatio’, ´asumptio´), els pronoms “nos” i “vos”, la modalitat ´serviçy´ (en ç i y) o la variant “servey” en y grega (reminiscencia migeval provençal) i una mencio a la llengua valenciana: ´En cas que devot lector li semble esta nostra llengua valentiana per ser ella en si breu y tan mal llimada no repare en lo que ella es si en lo que significa...´ Per tant, l’autor, Soler Chacón, demostra tindre consciencia del nom de la parla del Misteri i de sa categoria de llengua. I el text de la ´Consueta´ s´inicia en l´introduccio ´Consueta de la Festa de la Assumtio de la gloriossisima Mare de Deu dita vulgarment la Festa de la Vila de Elig ques celebra a catorze y a quinze de agost perpetuament´. Aixina mateix l’erudit ilicità Claudiano Felipe Perpiñán va fer una copia o traduccio en castellà de la ‘Consueta’ en l’any 1700.



Tambe son elements de valencianitat la figura del ´Nuvol o Mangrana´ (localisme ilicità) representat per un artefacte aereu en forma de la fruita del magraner, tipica autoctona ilicitana. No es va poder trobar millor signe d’identitat que la fruita ilicitana “Mangrana”. Tambe podia haver segut triat un datil, fruit tambe autocton ilicità, pero els que incorporaren este artefacte i la tramoya en el Barroc optaren primer per un nuvol de color blau (inicialment) i posteriorment canviaren de nuvol blau a la roja “Mangrana”. I seguint en els elements de valencianitat, auctotonia i identitat, previament al començament d´abdos parts del ´Misteri´, en les Salves o Vespres (entre les 5 i les 6 de la vesprada del 14 i 15 d´ agost, abans d´iniciar-se cada acte), es reciten uns goigs o gojos trets d´un antic llibret barroc d´oracions a la Patrona el qual mante un grafic o gravat a ploma de l´epoca en el que es veu l´image de la Verge en el titul ´Goigs de la Vila de Elig a la Verge de la Assumptió´. Estes oracions varen ser impreses i editades en la ciutat de Valencia en l’imprenta de José Estevan ubicada enfront del forn dels Salicofres.


Josep Esteve Rico i Sogorb

Academic corresponent en l'Institut d'Estudis Valencians per la vila d'Elig


Publicat en la web i bolleti de l'Institut d'Estudis Valecians: https://inev.org/va/contingut/el-misteri-delig


***************

LO MISTERI D´ELIG, PRIMERA PARt:  “LA VESPRA”

Acabades les solemnes vespres de l´Assuncio de la Verge, cantades sobre el mateix escenari de la Festa o Misteri d´Elig pel clero de la Bassilica de Santa María, s´inicia el primer acte de la representacio sacra ilicitana el dia 14 d’ agost, el qual es conegut com ´La Vespra´ (en castellà ´víspera´, dia anterior) diferenciant-se del segon acte, ´La Festa´ que tindrà lloc el dia següent, el 15, festivitat de la Patrona i celebracio del Dogma Universal de l’ Assuncio de la Verge Maria.


                                                             Misteri d´Elig. L´Ascensio i coronacio

A les 6 de la vesprada ix la comitiva que des de la propenca ermita de Sant Sebastià conduix als actors del drama assuncioniste fins la basilica. Encapçalen la comitiva l´ Arciprest de Santa Maria i els Cavallers Electes i Portaestandart que vestixen de frac o chaqué i porten els dos primers una vara dorada en senyal d´ autoritat i este ultim el peno o estandart de la Confraria de la Verge. Darrere van els personages de l´ obra seguits per membres del Patronat del Misteri, organisme encarregat de l´ organisacio i custodia del drama assuncioniste. La breu marcha fins la bassilica l´obri la Banda Municipal de Musica que interpreta un pasodoble compost pel mestre Alfredo Javaloyes, music ilicità, titulat ´El Abanico´.

L´escenificacio escomença quan apareix la Verge i ses donzelles acompanyants en la porta principal del temple. La Verge es representada per un chiquet de curta edat vestit en una tunica blanca i un mant blau, portant sobre el cap una corona o diadema dorada. Son acompanyament està format per Maria Salome i Maria Jacobe, tambe chiquets, que vestixen similar a la Verge i porten escrits els noms en les corresponents corones. Igualment formen part de l´acompanyament dos angels de coixi -aixi nomenats per portar en ses mans coixins de vellut roig- i quatre angels de mant que van agarrant el mant de la Verge. Tots estos personages son representats per chiquets, ya que l´orige liturgic del teatre religios migeval no permitia la participacio de dones.

En quant els chiquets actors entren per la porta de la basilica, sona l´orgue. Tant la Verge Maria (´la Maria´, com es coneguda popularment pels ilicitans) com el seu acompanyament queden molt a prop de la porta principal, a l´inici del ´andador´ o corredor (`pasillo´) en forma de pla inclinat que conduix des d´ este lloc fins l´escenari o ´Cadafal´ (´catafalco´), estructura quadrada de madera construida entre el crucer i el presbiteri. Mentres tant, l´ Arciprest i els Cavallers Portaestadart i Electes pugen per l´andador i ocupen ses cadires instalades en dos zones amples del corredor, justament al costat de la porta del taulat. El chiquet que representa a la Verge, mirant cap a l´ altar major de la basilica, canta a ses companyeres, les Maries Iacobe i Salome, demanant-les ajuda en dia tan important per ad ella. Els components de l´ acompanyament marià li responen en atre cant en el que manifesten sa absoluta fidelitat.

La Maria alvança uns passos i, agenollada damunt dels dos coixins rojos que porten els angels que l´acompanyen, expresa son desig de reunir-se en son Fill, JesuCrist. Maria, sempre envoltada pel seu acompanyament, escomença l´ascens per l´ andador. En son cami es dete en tres ocasions. En cadascuna d´ elles s´agenolla damunt dels coixins i girada cap a uns menuts grups escultorics colocats en els pilars del temple i que representen escenes del patiment i mort de Crist, realisa una especie de Via Crucis rememorant la Passio del Senyor. El primer d´ estos chicotets altars representa l´Hort de Getsemani i la Verge entona una copla davant mateixa. Uns passos mes avant es dete front a la representacio del Mont Calvari proseguint el cant i finalment s´ agenolla junt al Sant Sepulcre on conclou la dita copla.

Acabats estos cants, l´acompanyament continua son ascens cap al Cadafal. Este, de forma quadrangular i cobert en una grossa estora dels mateixos colors blaus (atre signe de valencianitat i d´ espiritualitat) que la de l´ andador, està envoltat per un menut passamans de barrots salomonics. Sobre esta baranda lluïxen dotze ciris que allumenen l´escena. A l´esquerra, podem contemplar un llit cobert de vels blancs. A la dreta, huit cadires destinades als personages de l´acompanyament marià. La Verge s´ agenolla sobre el llit, de cara a la porta major del temple, i les dos Maries i els angels de coixi i de mant es situen a peu al seu voltant. Des d´este lloc torna a manifestar son incontenible desig de trobar-se en companyia de son Fill.

Finalisada la peticio de Maria, s´ obri la porta del ´Cel´ que, per al ´Misteri´, es simula en la cupula de la basilica. Este cel es una llona, llançol o llenç pintat en nuvols i angels i tapa completament l´ anell toral de la cupula. Solament una obertura quadrada, que coincidix en el centre del Cadafal, pot obrir-se i tancar-se mijant unes portes deslisables, les Portes del Cel. Pel buit que deixen estes portes escomença a baixar un aparell conegut com a ´Núvol o Mangrana´ (´nube o granada´) que realisa la seua aparicio en forma d´ esfera i suspes per una forta i grossa maroma de cordes d´ espart. Es de color grana, roig fort o vermell i son exterior es troba adornat en dibuixos geometrics o peçes metaliques de color dorat. De son inferior extrem penja una cua d´ or.

Una vegada traspassada la porta del cel i mijant tirants de corda, la magrana escomença a obrir-se en huit ales, branques, gallons o gajos. En son interior, totalment recobert d´ or i pell, es descobrix un chiquet que, vestit en tunica i en ales de plomes en la seua esquena, figura ser un angel. En ses mans porta una Palma Dorada. Esta obertura del cel i eixida de l´ aparell aereu es realisada en musica de l´ orgue, volteig de campanes i dispars de coets de tro. Quan el nuvol ha baixat alguns metros, acaben les citades mostres d´ alegria i l´angel, despuix de deixar caure un mocador ple d´ or i pell tallat en fragments en els que es figura una finissima pluja d´or, inicia son cant en el que saluda a Maria i li anuncia que Crist ha escoltat sos precs i accedix a sos desijos.

Quan la ´Mangrana´ arriba al Cadafal, els components de l´acompanyament de la Verge s´ apresuren a acostar-se a l´ aparell i desnyugar els lligaments que asseguren al chiquet actor en la seua baixada. Una volta lliurat, l´ angel s´ acosta al llit de Maria i agenollat davant d´ ella, li entrega la simbolica Palma Dorada despuix de tocar-la en els llavis i la front com a gest reverencial i salutacio, gest tradicional en les religions semitiques. La Verge, en el mateix ceremonial, pren el singular obsequi i expressa al mensager de Crist un nou desig: que els apostols es troben presents en el moment de la seua mort. Escoltada la seua peticio, l´ angel puja de nou a la Mangrana on, despuix de ser nyugat atra volta en una forta correja per ad evitar qualsevol accident, inicia l´ ascens cap al cel mentres manifesta la confirmacio dels anhels de la Verge. A l´ arribar l´ aparell a les portes del cel, s´obrin en les mateixes mostres d´ alegria que en la primera ocasio. I una volta tancades les ales de la Mangrana, començarà esta ad entrar per les dites portes.

En el Cadafal, quan la magrana o nuvol es troba a pocs metros del cel, els angels i les Maries saluden a la Verge realisant una genuflexio davant d´ ella i passen despuix a les cadires preparades en la part oposta de l´escenari. Tambe s´ alçaran dels seus llocs els dos Cavallers Electes, els quals ixen per l´ andador al carrer. Tal accio, que hui unicament te un valor simbolic, nos recorda l´ epoca en que estos cavallers eren els que organisaven el Misteri per encarrec del Consell Municipal de la Vila o ajuntament antic. Ademes, dirigits per l´arciprest de la basilica, que actuava com a mestre de cerimonies, eixien en busca dels diferents actors que, preparats en la propenca ermita de Sant Sebastià, necessitaven ser introduits en escena en el moment adequat. Estos cavallers tambe realisaven, per tant, la funcio d´ autentics traspunts teatrals.

Instants despuix d´ haver-se tancat el cel darrere de la magrana, tornaran a ocupar sos sillons els Electes que simulen, d´esta manera, haver anat fins la capella de Sant Sebastià per ad indicar a l´actor que interpreta el paper de l´ apostol Sant Joan, un tenor liric, que ha arribat la hora o moment de la seua intervencio o entrada en escena. Apareix, puix, dit apostol al peu de l´andador. Vestix una tunica de color blanc com a simbol de purea. En sa ma esquerra porta un vell llibre de pergami que simbolisa son propi evangeli. A mida que puja pel corredor central, va fent gests i ademans d´extranyea davant la incomprensible força que l´impulsa a recorrer tal cami. Cap la mitat de l´andador, quan descobrix a la Verge agenollada en son llit, Sant Joan camina mes rapit i la saluda en un abraç de germanor. Tambe li manifesta sa alegria per tan inesperat encontre. Maria indica al discipul predilecte de Jesus tot quant li digue l´ angel de la magrana, es a dir, la proximitat de sa mort. Ademes, a l´acabar son cant, entrega a Sant Joan la palma qui rep l´obsequi besant-lo i tocant-lo en la front a manera oriental i entona un cant trist i ple de sentiment. Seguidament es traslada cap a l´ entrada a l´escenari o cadafal i mirant a la porta major de la basilica crida a sos companyons en l´apostolat. Despuix torna a cantar-li a la Verge, expresant-li una volta mes la seua tristor i el seu desconcert.

Mentres Sant Joan dedica a Maria est ultim cant, comença a pujar per l´ andador l´ apostol Sant Pere. En ses mans porta, com a representacio simbolica unes grans claus dorades en recort d´ aquelles que Crist li donà de les portes del cel. Cal senyalar que este personage, com atres dos mes que indicarem mes avant en son moment, ha de ser representat a la força i per tradicio religiosa, per un sacerdot donat el seu caracter sagrat.


                                                            La "Mangrana" a punt d’ entrar en el cel


Sant Pere, un baix liric, efectuant els mateixos ademans de sorpresa que Sant Joan, puja a poc a poc per l´ andador. Una volta davant del llit de la Verge, la saluda posant-li les mans sobre els muscles, i posteriorment, abraça a Sant Joan, i immediatament es dirigix a Maria cantant en greu i fonda veu. Al temps que resonen les notes d´ este cant, ascendixen per l´ andador sis apostols que igualment simulen extranyea. Despuix d´ entrar en el cadafal, s´acosten al llit i saluden a la Verge besant-li les mans i fent una genuflexio. Tambe saluden a Sant Pere i a Sant Joan en abraços d´ amistat i germanor. U d´ estos sis apostols es el Mestre de Capella o Director Musical del Misteri que, caracterisat com un personage mes, podra dirigir els cantics de manera discreta i sense que el public note sa presencia.

En l´ andador i en el mateix moment, comença atra escena coneguda com a 'Ternari'. A l´inici del corredor inclinat coincidixen tres apostols, un tenor, un bariton i un baix. Cadascu entra per una de les tres ultimes portes de la basilica: Porta Major, de Sant Agatangel (Patrò d´ Elig) i de la Resurreccio (erroneament coneguda com a Porta de Sant Joan). U d´estos apostols es el peregri Sant Jaume vestit en tunica adornada en conches marines, capell a l´ esquena i bacul o vara en carabassa per a l´ aigua. Esta entrada simultanea per tres accesos diferents simbolisa l´ encontre dels discipuls de Crist en un crucer de tres camins. Els apostols es saluden entre si i asombrats davant del fet de vore´s reunits, canten a tres veus i a tres temps. Finalisat el cant, els tres apostols s´encaminen cap al cadafal. Entren en el mateix i, com els discipuls que els precediren, saluden a Maria, a Sant Pere i a Sant Joan. D´esta manera es reunixen els apostols, tal i com manifestà l´ angel del nuvol, al voltant del llit de la Verge. Unicament, es dona una excepcio, Sant Tomas no apareixerà fins el final del segon acte o ´La Festa´ a l´estar molt llunt, predicant en les Indies, com es menciona en diferents evangelis canonics i apocrifs i segons la tradicio cristiana.

Els apostols entonen un singular cant que apareix escrit ademes de en valencià, tambe en llati. Es tracta d´una Salve dedicada a la Verge que es iniciada pels apostols agenollats. Despuix del primer vers, es posen en peu i, a partir d´ este moment, van fent fondes inclinacions per grups de veus (tenors, baritons i baixos) a mida que es desenrolla el cant. L´ultim vers de la Salve coincidix en la caiguda de genolls de tots els apostols excepte Sant Joan que, portant la palma dorada, es l´unic personage que sempre roman de peu a lo llarc de l´ obra. Instants despuix s´ alça Sant Pere i, canta dirigint-se a Maria. Torna a agenollar-se Sant Pere. Les Maries i els angels abandonen ses cadires i es coloquen en la capçalera del llit. El chiquet que interpreta a la Verge arreplega un ciri ences en ses mans. Es el preludi de sa mort. En veu entretallada i trista recomana a sos fills, els apostols, que soterren son cos en la Vall de Josafat. Despuix de les ultimes notes del cant, cau Maria com a morta sobre el llit. Els apostols i les Maries acompanyant s´acosten ad ajudar-la.


Tots els personages existents en l´escenari entaulat, ademes de simular un intent d´ auxili a la Verge, en sa actitut intenten amagar a la vista del public una interessant part de la tramoya del drama sacro que te lloc en eixos moments. L´actor que figurava ser la Mare de Crist, despuix de desplomar-se, es fet desapareixer en l´interior del cadafal mijant un escotilló situat baix el mateix llit. A continuacio, ascen a la superficie del llit una menuda plataforma en l´image de la Verge de l´ Assuncio, Patrona d´ Elig, en actitut jacent. Aixi queda incorporada a l´escena la figura de Maria venerada en la basilica ilicitana. Presenta el rostre cobert en una maixquera, en la que els ulls apareixen tancats en el fi de representar sa mort en major fidelitat. Davant del cos de la Verge reclinat ad lo llarc del llit, els apostols, que porten veles enceses en ses mans, entonen un bell cantic funebre en el que expressen l´esperança de la futura resurreccio.

Expirat el cant emocionat dels apostols, s´obrin de nou les portes del cel i inicia el descens un aparell aereu denominat ´Araceli o Resselica´. Es tracta d´ un artefacte en forma de retaule, construit de ferro i forrat totalment d´ or i pell. Està compost de quatre repises colocades simetricament al voltant d´un buit central. En les plataformes apareixen agenollats dos angels adults que toquen una guitarra i un arpa. Les repises inferiors les ocupen dos angels chiquets en guitarres menudes. El buit central està destinat al ´Angel Major´, que apareix de peu i revestit en ornaments sacerdotals puix este personage tambe ha de ser inpretetat per un religios. En quant la Resselica ha traspassat les portes del cel, una pluja d´or i pell, cau sobre l´ escenari. El cor angelic inicia son cant comunicant a Maria ses proximes Resurreccio i Assuncio.

A l´arribar l´Araceli al cadafal, sense detindre son cant, l´Angel Major arreplega una chicoteta image de la Verge vestida en vels blancs que li oferix u dels chiquets de l´ acompanyament de Maria. Esta minuscula talla representa l´anima de la Verge. En aço es simbolisa de forma visual la separacio de l´esperit i del cos, es a dir, la mort efectiva de la Mare de Crist. En son ascens, els angels entonen les mateixes estrofes que cantaren en sa baixada. I en l´arribada de l´Araceli al cel conclou el primer acte del ´Misteri´.

Finalment, l´arciprest de la basilica i els Cavallers Portaestandart i Electes, entren en el cadafal, besen els peus de l´image difunta. Igualment procedixen les Maries, els angels de l´acompanyament i els apostols. D´estos, l´ultim en fer-ho serà Sant Joan, qui, ademes, deixa sobre la figura de la Verge, creuada sobre son pit, la palma dorada. Seguidament ixen els actors cap a l´ermita de Sant Sebastià, on es desprendiran de ses vestidures fins el dia següent en que tindrà lloc la segona i ultima part del ´Misteri´, coneguda com ´La Festa´, acte que te el seu moment culminant en la coronacio de la Verge despuix de sa resurreccio i assuncio als cels. 


Per Josep Esteve Rico Sogorb

(Publicat en la web de l' Institut d' Estudis Valencians) 







sábado, 10 de abril de 2021

 Tonico Sansano, un valor en alza

Publicado en diario La Verdad edición de Elche el 14 de junio de 2006

https://www.laverdad.es/alicante/pg060614/prensa/noticias/Elche/200606/14/ALI-ELC-243.html

Por Josep Esteve Rico i Sogorb

Tonico sigue dando que hablar. Continúa en el recuerdo, gracias a nuestra asociación y a unos cuantos ciudadanos de a pie, que juntos hemos logrado rescatarle del olvido y mantener su memoria viva. La vida y la obra del hijo del alcalde Sansanet -viejo socialista republicano de los históricos alineado con el sector de Rodolfo Llopis- son objeto de investigación de estudiantes de instituto que le escogen como tema de trabajo. Precisamente, el próximo lunes día 19 de junio se cumple el XVI aniversario de la muerte del poeta, músico y mecenas ilicitano Tonico Sansano, y sobre él, les contaré algunos aspectos inéditos. Hemos dejado pasar la fecha de nacimiento de Tonico Sansano para recordarla conjuntamente con la de su fallecimiento pues coinciden el mismo mes. Es sabido que nació en Elche el 1 de junio de 1899, en la calle entonces Ramón y Cajal -hoy Racó de Sant Jordi-, esquina a la calle Ángel, entre los barrios del Raval y la Pobla de Sant Jordi en una vieja casona ya desaparecida.

Llegó a mis manos, como todo un descubrimiento, el cuadernillo de apuntes de Tonico Sansano que usó en sus últimos años y hasta su fallecimiento. En esta libreta plasmó sus inquietudes y sus anhelos. Cabe destacar que todo el material es y está inédito. Escritos con su puño y letra, a mano, destacan dos manifiestos sociales en favor de la clase obrera y unas recomendaciones a los empresarios para que éstos sean tolerantes y se comporten humanamente con sus empleados. Asimismo, descubrí anotaciones musicales y posiciones de dedos en acordes, de sus clases de guitarra y bandurria para folk y fotos de los niños alumnos, hoy ya adultos. También localicé poemas dedicados a personajes ilicitanos, desde el punto de vista personal, por encima de toda tendencia política. Poesías irónicas y cómicas como la dedicada al médico, diputado y gran maestre masón ilicitano D. Julio María López Orozco a quien Tonico atribuye en el texto que fue a Barcelona a recoger un premio que le concedieron y que se debatía entre el amor y el capricho de dos mujeres, matizando que alguien de apodo Pedrera le llevaba por el camino de la amargura.

Poesías a su querido, admirado amigo y médico personal familiar, Jaime Latour, al igualmente doctor Andrés Brú, -a quien califica jocosamente de «médico afamado que recetaba firmando con medio apellido»- y a personajes ilustres ilicitanos tan variopintos como Alfredo Llopis, Carmelo Serrano, Juan Micó, Manuel Martínez Magro, José Pomares Perlasia, Manuel Pascual Urbán y Víctor Martinez Egea. Pero además, en el cuaderno de apuntes hay una canción de Navidad, dedicatorias, consejos y recomendaciones a su compañero profesor de bandurria, Manuel García; a los líderes de la derecha local y a los obreros de las fábricas; relatos intimistas, recetas del licor y la miel de dátil, un poema que le dedicó su amigo Molina, poesías a una sobrina por parte de la familia de su mujer y a querido sobrino Sergio, a quien apadrinó.

Si a alguien le tuvo Tonico en vida un especial afecto fue sin duda al médico de la familia, Jaime Latour. No sólo se granjeó su amistad sino que le idolatró hasta la casi veneración, confiando ciega y plenamente en él. Para Tonico, el doctor Latour no era un médico cualquiera sino un ángel milagroso.Y a decir verdad, en más de una ocasión le salvó la vida, sacándole de serios apuros o sustos que amenazaron su salud e hicieron peligrar su vida, eso sí, cogidos a tiempo. Pero esta confianza se vio alterada el día de su muerte al quedarse dormido tras la comida, sentado en su mecedora favorita. Su esposa, Josefina Castaño, durmió la siesta al mismo tiempo, y al despertar comprobó que Tonico, inmóvil, sudaba copiosamente. Llamó asustada a su sobrino, José María Peral Castaño -dueño de la tienda de tejidos de la calle Salvador situada bajo la vivienda- que abrazó a Tonico, percatándose que llevaba muerto unas horas al fallecer durante la siesta, por lo que al despertar la señora ya fue tarde. Josefina, aún esperanzada y tan ciega como su marido con Jaime Latour, ordenó a su sobrino que rápidamente avisara al médico, «perque és l'únic que pot salvar al tío Tonico». Personado el doctor, esta vez no pudo sacarle del apuro, de su último y definitivo apuro y certificó oficialmente el fallecimiento el dia 19 de junio de 1990.

En 2003, el Grup Cultural Ilicità hizo en el panteón familiar del cementerio viejo (calle Salvador, 12) una ofrenda de flores con los colores ilicitano, valenciano y republicano; en el XIII aniversario de su muerte, recitando poetas amigos como Baltasar Brotons, Luis Ibarra, Clara Fenoll. El pueblo apoyó con 300 firmas, petición para una calle, plaza o parque en su nombre, lo que aún aprobado, seguimos esperando. En 2004, nuestra entidad colocó placa conmemorativa junto a su nicho para la posteridad, que fue descubierta por el concejal de Cultura José Manuel Sánchez. Y ahora, en 2006, el Grup Cultural Ilicità invita a los ilicitanos a recordar al último romántico, ante su tumba, el próximo sábado 17, a las 11 de la mañana. Lo merece. Es ya un signo de identidad y su figura, un valor en alza. In memoriam Tonico Sansano.

Josep Esteve Rico i Sogorb

Grup Cultural Ilicità 'Tonico Sansano'

Grupo poético 'Abril 2005'.

Cónsul Comarcal de Movimiento Poetas del Mundo

Biógrafo de Tonico Sansano

viernes, 9 de abril de 2021

Ha fallecido otro escritor, un ilicitano de pro. El pasado domingo 21 moría en Elche el poeta local y dirigente festero Luis Ibarra Serrano a los 83 años de edad.



Ha fallecido otro ilicitano de pro. El pasado domingo 21 moría el poeta local y ex-festero Luis Ibarra Serrano a los 83 años de edad. Sus velatorio y sepelio en la Tanatorio L’ Aljub fueron concurridos evidenciando una gran muestra de dolor explicada por una larga y brillante trayectoria en la sociedad ilicitana. Ibarra brindó por doquier, amistad bonhomía y ejemplar ciudadanía aunque tuvo su peculiar carácter y una marcada personalidad. De su amistad y colaboración desinteresada pude granjearme además de compartir con él la afición y dedicación literaria poética. Ibarra Serrano, como indican los apellidos, provino de sendas familias de honda raigambre ilicitana. Trabajó toda su vida y hasta la jubilación en las oficinas de la antigua empresa de la luz Codesa hoy Iberdrola. Desde muy joven destacó por su buena voz y afición al canto, entrando a formar parte de la Coral Illicitana como barítono.

Asimismo perteneció a la Capella del Misteri, actuando como componente de la Judiada, hasta que un accidente de motocicleta le fastidió una pierna provocándole una cojera de por vida. Renunció a cantar en el Misteri ya que no podía arrodillarse a cada genuflexión según el guión. No obstante, se mantuvo relacionado con La Festa ya que en 1982 la Junta Local Gestora del Misteri le nombró Caballero Portaestandarte para las celebraciones especiales de octubre-noviembre junto a los Caballeros Electos, Antonio García y Francisco Borja, antiguos cantores.

Su amor pasional por todo lo ilicitano, le llevó a entrar en el ambiente festero, creando o fundando la comisión de fiestas Baltasar Tristany - la segunda más antigua, tras la histórica pionera comisión del Raval- de la que fue su primer presidente y bajo cuyo mandato surgió en esta su comisión la idea y creación de la Gran Charanga. Asimismo, ante el creciente surgimiento de nuevas comisiones, se percató de la necesidad de agruparse todas por defender sus necesidades y aunar esfuerzos para potenciar las fiestas por lo que proyectó y fundó la Gestora de Festejos Populares de la que fue su primer presidente. Tras dejar paso al segundo presidente de la Gestora, José Miguel Girona, mantuvo un mínimo contacto con el ambiente festero y como reconocimiento, resultó elegido Fester Major de las Fiestas Patronales de Elche en 1985. 


Como hombre polifacético, Luis Ibarra llevó consigo desde temprana edad y hasta su muerte, su pasión poética con entrega y dedicación. Realizó una ardua, variada y completa labor poética como autor de extensa obra publicada e inédita, emotivo rapsoda y activo dirigente de entidades culturales y colectivos literarios. Colaboró en la realización de concursos poéticos como el de la Asociación Cultural Puente de la Virgen. Co-fundador, secretario y tesorero de la Hermandad de Poetas de Elche junto a Baltasar Brotóns, Vicente Pastor Chilar y Tonico Sansano. 


Precisamente de éste último, fue amigo incondicional y colaborador. Ibarra acompañó a Sansano a recibir el galardón ’Palma Dorada’ del Grup Cultural Ilicità, del que fue antiguo directivo Asimismo, recogió en nombre y representación de Baltasar Brotóns, el mismo premio, dada la ausencia del agricultor-poeta. Igualmente, Ibarra, junto a Brotóns y otros poetas y rapsodas locales, participó en estos últimos años en sucesivos homenajes recitando poemas ante la tumba de Tonico Sansano.


Emprendió una labor encomiable de investigación de la literatura y de la música locales, publicando sendos libros sobre la historia de los escritores y músicos ilicitanos del siglo XX, ’Caudal Literario’ y ’Historia de las Corales’ y murió cuando estaba preparando un tercer libro que deja inacabado e inédito. Luis Ibarra es, sin duda, otro de los ilicitanos que reúne méritos suficientes para ser recordado con una calle a su nombre. Descansa en paz. amigo y compañero. Ya no recitaremos poemas juntos pero te reunirás con tus amigos poetas en el cielo. In memoriam.


Josep Esteve Rico Sogorb

lunes, 2 de abril de 2012

Una calle para Tonico Sansano y premios 'Palmes Dorades'

Este domingo 25 de marzo hay ‘doblete’con la puesta en escena de dos celebraciones sociales de la entidad Grup Cultural Ilicità. Esta asociación, que lleva el nombre de Tonico Sansano –poeta local premiado con la ‘Palma Dorada’, el ‘Ram d’Or’ municipal y el ‘Dàtil d’Or’ de la prensa ilicitana– ha logrado que por fin se hiciera realidad una sus aspiraciones: la concesión y dedicación de una calle rotulada a nombre de este escritor ilicitano en la nueva zona donde se está edificando la superficie comercial ‘Hipercor/Corte Inglés’.
Tal vieja aspiración, solicitada por la entidad hace cuatro años, fue resuelta favorablemente por el Ayuntamiento a raíz de una moción derivada de la propia solicitud y sobre todo merced a la mención textual sobre la defensa que de lo autóctono mantuvo el poeta toda su vida.

A las 11 horas de la mañana del domingo se inaugurará, mediante descubrimiento de placa, la calle dedicada al poeta Tonico Sansano por parte del alcalde y concejales de la Corporación Municipal junto a directivos de la entidad solicitante –Grup Cultural Ilicità– amigos y familiares ante la presencia de los medios de comunicación locales.

La jornada no acabará ahí. Reitero que será día de ‘doblete’. El mismo domingo, hora después de inaugurar la calle, tendrá lugar a las 12 del mediodía el acto de entrega de la XXVII edición anual de los galardones al Ilicitanismo y Valencianismo ‘Palmes Dorades 2006’ en el Centro de Congresos de Elche.

Las 'Palmas Doradas', históricos y prestigiosos galardones, este año han recaido en el pueblo ilicitano y por extensión en el ayuntamiento en el ámbito local por el Ilicitanismo demostrado en todo lo referente a la Dama y a su estancia; y en el profesor Juli Moreno y la poetisa Llúcia González, por su Valencianismo en el ámbito autonómico y en las modalidades adulta y jovenil, respectivamente. Así pues, el pueblo ilicitano queda convocado e invitado a ambos actos. Y a los premiados, felicitaciones y enhorabuenas. Nos vemos el domingo.

Josep Esteve Rico Sogorb

Domingo de Ramos en Elche, símbolo de ilicitanismo

Después de unas ‘Palmas Doradas’ -premios del Grup Cultural Ilicità ‘Tonico Sansano’ del pasado 25 de marzo- vienen otras. A siete días de diferencia.

Se trata de las espigadas palmas amarillas, -blancas, doradas- y los artesanales ramos trenzados a mano, de los mismos colores y que el Domingo de Ramos llenan las calles de la ciudades de la Cristiandad con la celebración de la entrada triunfante de Jesés en Jerusalén.

El premio ‘Palma Dorada’ -concedido al pueblo de Elche y a su Ayuntamiento como representación popular y que recogió el concejal de Cultura- tomó su nombre y su aspecto de la mismísima palma de domingo de ramos.

La larga palma y el ramo artesanal procesionales que la gente lleva acompañando a la imagen de Cristo montado en una burrita, se realizan en Elche.

La localidad ilicitana posee en torno a la palma una artesanía única en el mundo y por tanto 'sui géneris' como autóctona y local ‘denominación de origen’ gracias a la milenaria actividad de las familias hortelanas ilicitanas, tradicionalmente, de generación en generación.

La espigada palma se logra por el ocultamiento al sol de las hojas de la palmera y por eso se dora, quedando blanca o amarilla, mediante ‘encaperusament’, capucha o funda de plástico principalmente, conteniendo el cogollo y que se ata con cuerdas.

El ramo artesanal se confecciona trenzando, enlazando las hojitas de palma y rizándolas –parecido a hacer cuerda de esparto -, dándole formas geométricas, ornamentales y simbólicas, destacando la figura de la Patrona de los ilicitanos, la Virgen de la Asunción.

Mención merecen los espectaculares ramos que compiten en concurso y aquellos que se envian a diversas personalidades como jefes de Estado y presidentes de Gobierno.

El Domingo de Ramos de Elche, -procesión y artesanía- como celebración popular es también único en el mundo. Miles de ilicitanos damos comienzo a la Semana Santa llenando las céntricas calles y ofreciendo así un precioso mosaico dorado.

Los turistas extranjeros se hartan a hacer fotos, se maravillan de las excelencias de la ciudad -gracias a la promoción desarrollada desde la declaración de Fiesta de Interés Turistico Internacional- y se empapan de ilicitanismo.

Por ello, el Domingo de Ramos de Elche es signo de identidad cien por cien propio, auténtico y puramente ilicitano. Cojamos la palma o el ramo y demostremos en la calle nuestra ilicitanía.

Semana Santa Ilicitana

El multitudinario Domingo de Ramos –a pesar de la amenaza de lluvia- dió paso a la Semana Santa ilicitana con la entrada triunfante de Jesús. En Elche es algo único, destacando esa ‘alfombra’ o ese ‘mosaico’ dorado de miles de palmas y ramos autóctonos que anualmente llenan las céntricas calles como un signo de identidad local. Todo un símbolo de ilicitanismo.

Las cofradías ilicitanas son numerosas y heterogéneas. Las más antiguas e históricas, son de inspiración propia local o localista. Las más recientes y novedosas, en su mayoría, son copias o réplicas de cofradías andaluzas y se inspiran en la idiosincrasia y esencia de la Semana Santa de Sevilla, Granada o Córdoba en cuanto a música, vestimenta, ornamentación, imágenes, pasos, tronos, forma de desfilar, etcétera.

Sin nada en contra de esta magnifica e impresionante tendencia andaluzadora –sin ánimo de molestar a los cincuenta mil andaluces de Elche- que avanza in crescendo y que cada año contagia un poco más a la Pasión ilicitana–voces críticas abogaron por incrementar y potenciar el ilicitanismo semanasantero– es necesario hacer en positivo un llamamiento a cuidar, defender, mantener, mimar y fortalecer lo auténtica y genuinamente nuestro.Y la Semana Santa ilicitana –como la de cada pueblo–debe ser local y propia, diferente y diferenciada. Ambos estilos, el andaluz y el ilicitano, deben coexistir en equilibrio sin supremacía de ninguno.

Entre las cofradías históricas ilicitanas y sin andaluzar destacan además de la del Domingo de Ramos –‘La Burreta’– San Juan y la Palma –coincidente con el ‘Misteri’- La Oración del Huerto –con una palmera datilera, más ilicitanismo, imposible– el milagroso Cristo de Zalamea, El Nazareno, La Caida, La Negación de San Pedro –‘El Gall’– la Virgen de los Dolores o Soledad –‘Mare de Déu de les Bombes’ en alusión a sus farolas– y el Cristo Resucitado del Domingo de Gloria que cierra la Semana Santa y recibe a la popular fiesta ilicitana y valenciana de la ‘Mona’, otro elemento autóctono.

Todo sea por no perder identidad: potenciemos lo que nos diferencia y nos da personalidad propia, incluso en el seno de la Semana Santa ilicitana.