Març i abril del 39 en el Sur Valencià
Vintihuit
de març, septuagesim tercer
aniversari del final de la guerra civil, i exactament en terres valencianes.
Una contenda fraticida en la que en abdos bandos varen haver grups de descontrolats que
cometiren atrocitats. Este recòrt posseix una
cronologia significativa per al territori valencià, i especialment per al Sur,
que cal nomenar “els ultims dies d'un
març republicà en el sur valencià', que despuix donaria pas
de sobte ad atre mes, el “primer abril franquiste en un sur valencià una vegada espanyolisat”.
Els
darrers estertors
del març republicà valencià s'inicien previament fora de
nostre territori el dia 28 de març de 1939 en l'entrada de les tropes colpistes
franquistes en Madrit despuix d’un dur i
llarc sege resistit per la seua poblacio heroicament i en
evidents penuries tals com la
fam i l'escassea d'aliments, mentres el govern i l'Estat republicans fins el
moment havien mantingut la seua seu i capitalitat en la ciutat de Valencia, en
territori valencià.
Casi
a l'unison, l'ultim govern temporal
de
Seguint
en la cronologia de 'els ultims dies del
març republicà valencià', paralelament a la sessio
ministerial, restes del derrotat eixercit republicà se dirigiren cap al sur
valencià, ad Alacant, l'unica ciutat
encara en mans del Govern i en la que encara no havien entrat les tropes
colpistes franquistes. L'entrada
de l'eixercit de Franco i aliats italo-alemanys seria qüestio d'hores, a
lo sum dos dies. Alacant va ser
l'ultima ciutat en caure en poder de les tropes “nacionals”.
El
govern de Negrín va
vore
tot perdut i decidi fugir a l'exili.
En varis automobils, des de la
'Posicio Yuste' la majoria se dirigi a l'aerodrom d'El Fondò-Manyà en la
veïna ciutat surenya valenciana de Monover i junt a la
carretera comarcal ad El Pinos, a on
prengueren varis avions en direccio a Toulouse
i Moscú.
Mentres,
en estos ultims dies 28,
29, 30, 31 de març de 1939, fa 73 anys, en el moll del port d'Alacant es
concentraren mils de persones, en la seua majoria valencians,
fugint de l'eixercit franquiste que s'acostava des d’Albacete. Entre
ells, soldats, milicians, dirigents politics i sindicals, artistes, intelectuals, dones, chiquets, ancians...la majoria
sense faltes ni delits en el seu haver. Tan nomes, les seues idees i pertinences a sindicats i partits
afins al govern republicà.
El barc mercant angles 'Stan Brook', gracies a la
desinteressada humanitat del seu capità, el mariner gales Archibald Dickson, pujà a bordo a mes de dos mil setcents republicans (majorment
valencians) que en el moll havien esperat per a fugir a l'estranger, i
burlant el bloqueig del port impost pels barcs de l’ Armada de Franco, va
conseguir traslladar-los a Orà
(Argelia) despuix d’ un viage de dos
mesos, conseguint salvar-los. I de fet, molts dels afincats en la ciutat
argelina foren valencians (d'ells, molts ilicitans i alacantins)
Les
tropes italianes de la divisio 'Littorio' dirigides
pel general Gambara entraren per fi a Alacant casi
triumfalment per l'escassa resistencia que
trobaren en els carrers. Nomes en el port
un grup de milicians contraatacà pero foren eliminats.
A
partir d'este moment, la situacio donà un gir de
180 graus. Els exiliats estaven en alta mar a bordo del 'Stan
Brook'
a salvo. Les tropes italianes anaven ocupant el port, a on feren una concentracio en
desfilada i foren processonant braç en alt
pels carrers de la ciutat.
Agonisà març del 39. La poblacio supervivent
alacantina se gità encara republicana el 31 per ad amaneixer franquista al dia
següent, 1 d'abril, data oficial del final de la contenda civil, quan
Franco emet el seu part de guerra: 'Desarmado
y cautivo el ejército rojo... la guerra ha terminado...'
Immediata conseqüencia d'aixo va ser el canvi de signe politic de
l'ajuntament alacanti instaurant una gestora provissional formada per afins a
l'alçament i bando 'nacional' o franquiste i la posta en llibertat dels presos
de dreta catolica (que tambe els hague i que tambe patiren a mans d'uns pocs exaltats que operaren dins de la
llegalitat republicana) en la seua majoria valencians. Molts d'estos represaliats
tampoc tenien delits i nomes patiren per les seues idees, riquea, o per anar a missa,
principalment.
Recordem
a tots aquells valencians (alacantins, castellonencs, valencians)
que patiren eixos ultims dies de
març republicà. Als bons i
honrats valencians republicans, que els hague
entre tots ells. Als bons i honrats valencians no republicans, que tambe
els hague. Per ells, per tots, recordem la lliço de la memoria historica per a que
jamai se repetixca, per a que cap valencià patixca
per les seues idees, per a que mai se succeixquen
en terra valenciana ni 'darrers dies de
març republicà ' ni ‘primers dies d’ abril franquiste’. I com digue Azaña, 'Pau,
Pietat, Perdo'. Sense rencor.
Josep
Esteve Rico Sogorb