Març i abril del 39 en el Sur Valencià

Vintihuit de març, septuagesim tercer aniversari del final de la guerra civil, i exactament en terres valencianes. Una contenda fraticida en la que en abdos bandos varen haver grups de descontrolats que cometiren atrocitats. Este recòrt posseix una cronologia significativa per al territori valencià, i especialment per al Sur, que cal nomenar “els ultims dies d'un març republicà en el sur valencià', que despuix donaria pas de sobte ad atre mes, el “primer abril franquiste en un sur valencià una vegada espanyolisat”.

Els darrers estertors del març republicà valencià s'inicien previament fora de nostre territori el dia 28 de març de 1939 en l'entrada de les tropes colpistes franquistes en Madrit despuix d’un dur i llarc sege resistit per la seua poblacio heroicament i en evidents penuries tals com la fam i l'escassea d'aliments, mentres el govern i l'Estat republicans fins el moment havien mantingut la seua seu i capitalitat en la ciutat de Valencia, en territori valencià.

Casi a l'unison, l'ultim govern temporal de la II Republica, interi o intern, s'acabava de traslladar (en acabant de caure la ciutat de Valencia, capital provissional de l'Estat republicà) ad una finca entre arboredes nomenada ‘El Poblet’ en el sur del territori valencià, entre les localitats alacantines d'Elda, Petrer i Sax, en la comarca del Mig Vinalopó. En eixa finca, coneguda estrategicament com 'Posicio Yuste' es celebrà l'ultima sessio del consell de ministres del govern republicà presidit pel doctor Joan NEGRÍN immediatament despuix de coneixer la caiguda de Madrit.

Seguint en la cronologia de 'els ultims dies del març republicà valencià', paralelament a la sessio ministerial, restes del derrotat eixercit republicà se dirigiren cap al sur valencià, ad Alacant, l'unica ciutat encara en mans del Govern i en la que encara no havien entrat les tropes colpistes franquistes. L'entrada de l'eixercit de Franco i aliats italo-alemanys seria qüestio d'hores, a lo sum dos dies. Alacant va ser l'ultima ciutat en caure en poder de les tropes “nacionals”.

El govern de Negrín va vore tot perdut i decidi fugir a l'exili. En varis automobils, des de la 'Posicio Yuste' la majoria se dirigi a l'aerodrom d'El Fondò-Manyà en la veïna ciutat surenya valenciana de Monover i junt a la carretera comarcal ad El Pinos, a on prengueren varis avions en direccio a Toulouse i Moscú.

Mentres, en estos ultims dies 28, 29, 30, 31 de març de 1939, fa 73 anys, en el moll del port d'Alacant es concentraren mils de persones, en la seua majoria valencians,  fugint de l'eixercit franquiste que s'acostava des d’Albacete. Entre ells, soldats, milicians, dirigents politics i sindicals, artistes, intelectuals, dones, chiquets, ancians...la majoria sense faltes ni delits en el seu haver. Tan nomes, les seues idees i pertinences a sindicats i partits afins al govern republicà.

 El barc mercant angles 'Stan Brook', gracies a la desinteressada humanitat del seu capità, el mariner gales Archibald Dickson, pujà a bordo a mes de dos mil setcents republicans (majorment valencians) que en el moll havien esperat per a fugir a l'estranger, i burlant el bloqueig del port impost pels barcs de l’ Armada de Franco, va conseguir traslladar-los a Orà (Argelia) despuix d’ un  viage de dos mesos, conseguint salvar-los.  I de fet, molts dels afincats en la ciutat argelina foren valencians (d'ells, molts ilicitans i alacantins)

Les tropes italianes de la divisio 'Littorio' dirigides pel general Gambara entraren per fi a Alacant casi triumfalment per l'escassa resistencia que trobaren en els carrers. Nomes en el port un grup de milicians contraatacà pero foren eliminats.

A partir d'este moment, la situacio donà un gir de 180 graus. Els exiliats estaven en alta mar a bordo del 'Stan Brook' a salvo. Les tropes italianes anaven ocupant el port, a on feren una concentracio en desfilada i foren processonant braç en alt pels carrers de la ciutat.

Agonisà març del 39. La poblacio supervivent alacantina se gità encara republicana el 31 per ad amaneixer franquista al dia següent, 1 d'abril, data oficial del final de la contenda civil, quan Franco emet el seu part de guerra: 'Desarmado y cautivo el ejército rojo... la guerra ha terminado...'

Immediata conseqüencia d'aixo va ser el canvi de signe politic de l'ajuntament alacanti instaurant una gestora provissional formada per afins a l'alçament i bando 'nacional' o franquiste i la posta en llibertat dels presos de dreta catolica (que tambe els hague i que tambe patiren a mans d'uns pocs exaltats que operaren dins de la llegalitat republicana) en la seua majoria valencians. Molts d'estos represaliats tampoc tenien delits i nomes patiren per les seues idees, riquea, o per anar a missa, principalment.

Recordem a tots aquells valencians (alacantins, castellonencs, valencians) que patiren eixos ultims dies de març republicà. Als bons i honrats valencians republicans, que els hague entre tots ells. Als bons i honrats valencians no republicans, que tambe els hague. Per ells, per tots, recordem la lliço de la memoria historica per a que jamai se repetixca, per a que cap valencià patixca per les seues idees, per a que mai se succeixquen en terra valenciana ni 'darrers dies de març republicà ' ni ‘primers dies d’ abril franquiste’. I com digue Azaña, 'Pau, Pietat, Perdo'. Sense rencor.

 

Josep Esteve Rico Sogorb