Dumenge de Rams en Elig: palmes dorades com art universal

(en valencià)

Escrit en valencià autocton: Normes d'El Puig o de la RACV (sense accents)

Estem en Semana Santa. El dumenge 10 d’abril va ser el Dia de Rams, jornada en la que començà en el mon catolic la tradicional i sagrada semana de Passio, Crucifixio, Mort i Ressurreccio de JesuCrist. Per orde cronologic el Dumenge de Rams es la primera escena o inici de la Semana Santa i es commemora, recorda o celebra segons els fets que narra el Nou Testament de la Biblia, l’entrada triumfant en Jerusalem de JesuCrist al llom d’una burreta. Els evangelistes descriuen el passeig o recorregut com multitudinari, festiu, de goig, de lloades i abarrotat de rams o ramells de fulles de palmera (llavors eren verdals no grogues com ara) i rames d’olivera que eren sacsades en la ma per la gent alli congregada que aclamava al seu rabi mentres caminava i entrava en la ciutat.

Esta entrada triumfant del Dumenge de Rams de JesuCrist junt al restant de dies de Passio, Crucifixio, Mort i Resurreccio configuraren la Semana Santa que el Vaticà instaurà fa sigles i que hui nos ha arribat per transmisio generacional. La forma de celebrar en el mon catolic el Dumenge de Rams ha segut durant sigles en rames d’olivera i fulles de palmera pero verdals i no grogues o dorades com ara. El color natural del fullam de la palmera es el vert. Eixe groc o dorat actual es conseqüencia d’un proces de maduracio-coloracio (‘encaperusament’) que no es fa en cap lloc del mon, nomes en Elig. Per aixo totes les palmes que ixen en processo el Dumenge de Rams en tot els països del mon catolic son de color groc o dorat i no vert: perque estan madurades, dorades o “colorades” en Elig i des d’aci s’exporten afora al restant de Valencia, Espanya, Europa (Vaticà tambe), America…en definitiva, a tot lo mon.

Este sistema de maduracio o doracio es unic, exclusiu, autocton, de la ciutat i camp d’Elig. Es propietat dels ilicitans des de fa sigles i ha segut trasmes en les families hortolanes del terme municipal ilicità de pares a fills, de generacio en generacio fins a l’actualitat. Es un proces nostre, genuï, localiste i supon un simbol d’ilicitanisme i una senya d’identitat, un fet diferencial, una caracteristica cultural propia que solament es fa aci en la ciutat i camp d’Elig. El motiu d’esta exclusivitat es l’existencia mes que milenaria d’un extens bosc de palmeres en Elig tan frondos (en temps de Jaume I en 1265 les croniques asseguraven que hi havien mes d’un millo de palmeres en Elig) originari dels fenicis i punics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels musulmans que el distribuiren a base d’horts de forma rectangular i quadrada i que hui en dia es mante tal i com els araps nos varen deixar com a llegat agrari, ecologic i païsagistic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc de palmeres no existiria l’actual. I sense el palmerar de hui en dia no existiria la palma dorada o groga i el Dumenge de Rams es celebraria sense palmes (ni de color vert ni de color dorat).

El color dorat o groc de la fulla de la palmera es conseguix mijant el proces de maduracio-coloracio conegut en el valencià autocton local que es parla en el camp d’Elig (autentica llengua vernacula materna dels hortolans i palmerers ilicitans) com ‘encaperusament’ i que es desenrolla des de finals de juny a finals d’agost. Paraula que deriva de “caperusa, capucha”.

La doracio de l’espigolada palma o fulla de palmera es logra per l'amagament al sol de les unitats que formen el fullam de la palmera que s'introduixen dins d’una capucha o funda de rames de palma que es diu “vellet” o tambe en una funda de plastic. Esta ‘capucha’ es nugada en fils o cordells de canem o espart. I aixina es mante la palmera (l’absencia de llum solar impedix la fotosintesis fent que les palmes perguen el color vert, es doren i es mantinguen rectes) durant els mesos d’estiu fins a la primavera dies abans de Semana Santa en que es destapa la ‘capucha’ veent-se que la fulla està groga o dorada, i llavors es talla i es baixa de la palmera. Cal recordar que no totes les palmeres servixen per a ser “encaperusades”, i que no totes les palmeres produixen palmes grogues o dorades. Com tampoc totes les palmeres donen datils. Els hortolans i palmerers ilicitans seleccionen les millors i mes adequades palmeres per a ser “encaperusades” per a que donen despuix les millors i mes boniques palmes dorades o grogues per al lluïment del Dumenge de Rams de la Semana Santa. El criteri de seleccio es que primer es nugaran les palmeres mascles, a continuacio les femelles que no donen datils o els donen de mala calitat, i per ultim totes aquelles palmeres (mascles o femelles indistintament) que mai han segut nugades, “encaperusades”. Esta faena de pujar a la palmera per a nugar-la es la mes perillosa de les tasques del palmerer. Es de greu risc per possibles caigudes des de lo alt, ya que el palmerer a soles es soste per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.

El Dumenge de Rams, en la processo, la gent mes be adulta porta espigolades o allargades palmes grogues o dorades que tenen dins una vara recta i llarga (els castellaparlants les nomenen erroneament “palmas blancas” i no ho son, no son blanques sino de color groc o dorat, d’un groc un poc mes fosc que el dels llimons) i els chiquets i les dones porten artesanals i ornamentals rams o ramells grocs o dorats trençats a ma. Per aço hi ha dos modalitats de palmes de Dumenge de Rams: les planes i les rulles. Les planes son les de vara, rectes, de pal que porten els adults (majorment homens) i les rulles son les que porten les dones i chiquets i que son les mes artistiques puix en elles es formen ornaments, figures, simbols, imagens, etcetera.

Elig posseix en torn a la palma dorada o groga de Dumenge de Rams una artesania i una industria agraria-turistica-comercial uniques en lo mon i per tant ‘sui generis’ i que son simbols d’ilicitanisme i signes d’identitat a modo de ‘denominacio d’orige’.

El ram o ramell artesanal rull o trençat es confecciona trençant, enllaçant, encadenant a ma les fulletes de palma (com si se fera corda d’espart o canem) i donant-les formes geometriques, ornamentals, simboliques, grafiques, com estreles, creus, llunes, sols o la figura de la Patrona d’Elig la Verge de l’Assuncio. Es fan verdaderes obres d’art.

   

Mencio destacada mereixen els espectaculars rams trençats-rulls que competixen en concurs i aquells que s’envien a personalitats de tot lo mon com presidents de governs, primers ministres, monarques, caps d’estats (el Papa en el Vaticà porta una palma dorada ilicitana el Dumenge de Rams).

Per tant, el Dumenge de Rams ilicità –processo religiosa i artesania junt a la celebracio popular- es unic en lo mon: mes de cent mil ilicitans omplim els carrers de la ciutat oferint una estora tupida de color dorat o groc degut a la numerosa quantitat de palmes.

Els turistes –sobre tot els estrangers- es farten a fer fotos, s’ameren d’ilicitanisme, es maravellen de les excelencies de la ciutat i de la seua bellea –gracies a la promocio publicitaria desenrrollada per l’Oficina Municipal de Turisme – i gracies a la Declaracio Internacional de Festa d’Interes Turistic que ostenta el nostre Dumenge de Rams cent per cent ilicità. Prengam el ram o la palma i demostrem en lo carrer el nostre ilicitanisme.

¡¡Vixca la Palma Dorada Ilicitana!!

¡¡Vixca el Dumenge de Rams Ilicità!!

¡¡Vixca Elig!!

 

Josep Esteve Rico i Sogorb

Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Valencians per Elig i Comarca

Investigador de l'historia ilicitana.

Publicat previament en la pagina de l' Institut d'Estudis Valencians  https://www.inev.org/va/contingut/dumenge-de-rams-en-elig-palmes-fetes-art-universal

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Dumenge de Rams en Elig: palmes dorades com art universal 

(en valencià)

Escrit en valencià autocton: Normes d'El Puig o de la RACV én accents

Estém en Semana Santa. El dumenge 10 d’abril va ser el Dia de Rams, jornada en la que començà en el món catòlic la tradicional i sagrada Semana de Passió, Crucifixió, Mort i Ressurrecció de JesuCrist. Per orde cronològic el Dumenge de Rams és la primera escena o inici de la Semana Santa i es commemora, recorda o celebra segons els fets que narra el Nou Testament de la Biblia, l’entrada triumfant en Jerusalem de JesuCrist al llom d’una burreta. Els evangelistes descriuen el passeig o recorregut com multitudinari, festiu, de goig, de lloades i abarrotat de rams o ramells de fulles de palmera (llavors eren verdals no grogues com ara) i rames d’olivera que eren sacsades én la ma per la gent alli congregada que aclamava al seu rabi mentres caminava i entrava en la ciutat.

Esta entrada triumfant del Dumenge de Rams de JesuCrist junt al restant de dies de Passió, Crucifixió, Mort i Resurrecció configuraren la Semana Santa que el Vaticà instaurà fa sigles i que hui nos ha arribat per transmisió generacional. La forma de celebrar en el món catòlic el Dumenge de Rams ha segut durant sigles én rames d’olivera i fulles de palmera pero verdals i no grogues o dorades com ara. El color natural del fullam de la palmera és el vert. Eixe groc o dorat actual és conseqüència d’un procés de maduració-coloració (‘encaperusament’) que no es fa en cap lloc del món, només en Elig. Per això totes les palmes que ixen en processó el Dumenge de Rams en tot els països del món catòlic son de color groc o dorat i no vert: perque estàn madurades, dorades o “colorades” en Elig i des d’aci s’exporten afora al restant de Valéncia, Espanya, Europa (Vaticà tambe), Amèrica…en definitiva, a tot lo món.

Este sistema de maduració o doració és únic, exclusiu, autòcton, de la ciutat i camp d’Elig. És propietat dels ilicitans des de fa sigles i ha segut trasmés en les families hortolanes del terme municipal ilicità de pares a fills, de generació en generació fins a l’actualitat. És un procés nostre, genuï, localiste i supón un simbol d’ilicitanisme i una senya d’identitat, un fet diferencial, una caracteristica cultural pròpia que solament es fa aci en la ciutat i camp d’Elig. El motiu d’esta exclusivitat és l’existència més que milenaria d’un extens bosc de palmeres en Elig tan frondós (en temps de Jaume I en 1265 les cròniques asseguraven que hi havien més d’un milló de palmeres en Elig) originari dels fenicis i púnics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels musulmans que el distribuiren a base d’horts de forma rectangular i quadrada i que hui en dia es manté tal i com els áraps nos varen deixar com a llegat agrari, ecològic i païsagistic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc de palmeres no existiria l’actual. I sense el palmerar de hui en dia no existiria la palma dorada o groga i el Dumenge de Rams es celebraria sense palmes (ni de color vert ni de color dorat).

El color dorat o groc de la fulla de la palmera es conseguix mijant el procés de maduració-coloració conegut en el valencià autòcton local que es parla en el camp d’Elig (autèntica llengua vernàcula materna dels hortolans i palmerers ilicitans) com ‘encaperusament’ i que es desenrolla des de finals de juny a finals d’agost. Paraula que deriva de “caperusa, capucha”.

La doració de l’espigolada palma o fulla de palmera es logra per l'amagament al sol de les unitats que formen el fullam de la palmera que s'introduixen dins d’una capucha o funda de rames de palma que es diu “vellet” o també en una funda de plàstic. Esta ‘capucha’ es nugada en fils o cordells de cànem o espart. I aixina es manté la palmera (l’absència de llum solar impedix la fotosintesis fent que les palmes perguen el color vert, es doren i es mantinguen rectes) durant els mesos d’estiu fins a la primavera dies abans de Semana Santa en que es destapa la ‘capucha’ veent-se que la fulla està groga o dorada, i llavors es talla i es baixa de la palmera. Cal recordar que no totes les palmeres servixen per a ser “encaperusades”, i que no totes les palmeres produixen palmes grogues o dorades. Com tampoc totes les palmeres donen dàtils. Els hortolans i palmerers ilicitans seleccionen les millors i més adequades palmeres per a ser “encaperusades” per a que donen despuix les millors i mes boniques palmes dorades o grogues per al lluïment del Dumenge de Rams de la Semana Santa. El criteri de selecció és que primer es nugaran les palmeres mascles, a continuació les femelles que no donen dàtils o els donen de mala calitat, i per últim totes aquelles palmeres (mascles o femelles indistintament) que mai han segut nugades, “encaperusades”. Esta faena de pujar a la palmera per a nugar-la es la més perillosa de les tasques del palmerer. Es de greu risc per possibles caigudes des de lo alt, ya que el palmerer a soles es sosté per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.

El Dumenge de Rams, en la processó, la gent més bé adulta porta espigolades o allargades palmes grogues o dorades que tenen dins una vara recta i llarga (els castellàparlants les nomenen erròneament “palmas blancas” i no ho son, no son blanques sino de color groc o dorat, d’un groc un poc més fosc que el dels llimons) i els chiquets i les dones porten artesanals i ornamentals rams o ramells grocs o dorats trençats a mà. Per açò hi ha dos modalitats de palmes de Dumenge de Rams: les planes i les rulles. Les planes son les de vara, rectes, de pal que porten els adults (majorment homens) i les rulles son les que porten les dones i chiquets i que son les més artistiques puix en elles es formen ornaments, figures, simbols, imagens, etcètera.

Elig posseix en torn a la palma dorada o groga de Dumenge de Rams una artesania i una indústria agrària-turistica-comercial úniques en lo món i per tant ‘sui generis’ i que son simbols d’ilicitanisme i signes d’identitat a modo de ‘denominació d’orige’.

El ram o ramell artesanal rull o trençat es confecciona trençant, enllaçant, encadenant a mà les fulletes de palma (com si se fera corda d’espart o cànem) i donant-les formes geomètriques, ornamentals, simbòliques, gràfiques, com estreles, creus, llunes, sols o la figura de la Patrona d’Elig la Verge de l’Assunció. Es fan verdaderes obres d’art.

   

Menció destacada mereixen els espectaculars rams trençats-rulls que competixen en concurs i aquells que s’envien a personalitats de tot lo món com presidents de governs, primers ministres, monarques, caps d’estats (el Papa en el Vaticà porta una palma dorada ilicitana el Dumenge de Rams).

Per tant, el Dumenge de Rams ilicità –processó religiosa i artesania junt a la celebració popular- és úunic en lo món: més de cent mil ilicitans omplim els carrers de la ciutat oferint una estora tupida de color dorat o groc degut a la numerosa quantitat de palmes.

Els turistes –sobre tot els estrangers- es farten a fer fotos, s’ameren d’ilicitanisme, es maravellen de les excelències de la ciutat i de la seua bellea –gràcies a la promoció publicitària desenrrollada per l’Oficina Municipal de Turisme – i gràcies a la Declaració Internacional de Festa d’Interés Turistic que ostenta el nostre Dumenge de Rams cent per cent ilicità. Cada any prenim el ram o la palma i demostrém en lo carrer el nostre ilicitanisme.

¡¡Vixca la Palma Dorada Ilicitana!!

¡¡Vixca el Dumenge de Rams Ilicità!!

¡¡Vixca Elig!!

 

Josep Esteve Rico i Sogorb

Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Valencians per Elig i Comarca

Investigador de l'història ilicitana.

Publicat previament en la pàgina de l' Institut d'Estudis Valencians  https://www.inev.org/va/contingut/dumenge-de-rams-en-elig-palmes-fetes-art-universal  

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Diumenge de Rams a Elx: palmells daurats com a art universal    (en català)
(traduït al català de les Normes de l' Institut d'Estudis Catalans IEC per a comparar en les traduccions valencianes anteriors
 i comprovar les diferencies entre elles) 

Som-hi a la Setmana Santa. El diumenge 10 d'abril va ser el Dia de Rams, jornada en què començà al món 
catòlic la tradicional i sagrada Setmana de Passió, Crucifixió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Per ordre cronològic 
el Diumenge de Rams és la primera escena o inici de la Setmana Santa i es commemora, recorda o celebra
 segons els fets que narra el Nou Testament de la Bíblia, l'entrada triomfal a Jerusalem de Jesucrist a lloms 
d'un ruc o una burreta. Els evangelistes descriuen el recorregut com a multitudinari, festiu, de goig, de lloances
 i curullat o vessat de rams de fulles de palmera (aleshores eren verdes i no grogues com ara) i branques
d'olivera que eren agitades a les mans per la gent allí congregada que aclamava al seu rabí mentre caminava
 i entrava a la ciutat.
 
Aquesta entrada triomfant del Diumenge de Rams de Jesucrist juntament amb la resta de dies de Passió,
 Crucifixió, Mort i Resurrecció van configurar la Setmana Santa que el Vaticà va instaurar fa segles i que avui
 ens ha arribat per transmissió generacional. La forma de celebrar al món catòlic el Diumenge de Rams ha 
estat durant segles amb branques d'olivera i fulles de palmera però verdes i no grogues o daurades com ara. 
El color natural de les fulles de la palmera és el verd. El groc o daurat actual és conseqüència d'un procés de 
maduració-coloració (‘encaperutxament’) que no es realitza a cap altre lloc, només a Elx. Per això tots els palmells
 que surtin en processó el Diumenge de Rams a tots els països del món catòlic són de color groc o daurat
 i no verd: perquè estàn madurats, daurats a Elx i des d'aquí s'exporten a la resta de València, Espanya, Europa
 (al Vaticà també), Amèrica…en definitiva, a tothom.
 
Aquest sistema de maduració és únic, exclusiu, autòcton, de la ciutat i el camp d'Elx. És propietat dels il·licitans 
des de fa segles i ha estat transmès a les famílies camperòles del terme municipal il·licità de pares a fills, de
 generació en generació fins a l'actualitat. És un procés nostre, genuí, local i suposa un símbol d'il·licitanisme i
 un senyal d'identitat, un fet diferencial, una característica cultural pròpia que només es fa aquí a la ciutat i al 
camp d'Elx. El motiu d'aquesta exclusivitat és l'existència més que mil·lenària d'un extens bosc de palmeres a 
Elx tan frondós (en temps de Jaume I en 1265 les cròniques asseguraven que hi havia més d'un milió de palmeres
 a Elx) originari dels fenicis i púnics, conservat pels romans i visigots i potenciat, incrementat i conservat pels
 musulmans que el van distribuir a base d'horts de forma rectangular i quadrada i que avui dia es manté tal com 
els àrabs ens ho van deixar com a llegat agrari, ecològic i paisatgístic. Sense aquell palmerar, sense aquell bosc
 de palmeres no existiria l'actual. I sense el palmerar d'avui dia no existiria el palmell daurat o groc i el Diumenge 
de Rams se celebraria sense palmells.
 
El color daurat o groc de la fulla de la palmera s'aconsegueix amb el procés de maduració-coloració conegut 
al valencià autòcton local que es parla al camp d'Elx (autèntica llengua vernacla materna dels camperòls i 
palmers il·licitans) com a 'encaperutxament' i que es desenvolupa des de finals de juny fins a finals d'agost. 
Paraula que deriva de “caperutxa, caputxa”.
 
El daurat del palmell o fulla de palmera s'aconsegueix per l'ocultació al sol de les unitats que formen les fulles
 de la palmera que s'introdueixen dins d'una caputxa o funda de branques de palmell anomenat ‘vellet’ o també
 en una funda de plàstic . Aquesta caputxa és lligada amb fils o cordes de cànem o espart. I així es manté la 
palmera (l'absència de llum solar impedeix la fotosíntesi fent que els palmells perdin el color verd, es daurin 
i es mantinguin rectes) durant els mesos d'estiu fins a la primavera, dies abans de Setmana Santa en què es 
destapa la 'caputxa' veient-se que la fulla aquesta groga o daurada, i aleshores es talla i es baixa de la palmera.
 Cal recordar que no totes les palmeres serveixen per ser “encaperutxades”, i que no totes les palmeres
 produeixen palmells grocs o daurats. Com tampoc totes les palmeres donen dàtils. Els camperòls i palmers
 il·licitans seleccionen les millors i més adequades palmeres per ser “encaperutxades” perquè donin després 
els millors i més bonics palmells daurats o grocs per al lluïment del Diumenge de Rams de la Setmana Santa. 
El criteri de selecció és que primer es lligaràn les palmeres mascle, a continuació les femelles que no donen
 dàtils o els donen de mala qualitat, i finalment totes aquelles palmeres (mascle o femella indistintament) que
 mai no han estat lligades, “encaperutxades”. Aquesta feina de pujar a la palmera per lligar-la és la més perillosa
 de les feines del palmer. És de greu risc per possibles caigudes des de dalt, ja que el palmer només se sosté 
per una corda a la cintura i els peus sobre el tronc.
 
El Diumenge de Rams, a la processó, la gent més aviat adulta porta allargades palmes grogues o daurades 
que tenen dins una vara recta i llarga (els castellàparlants les anomenen erròniament “palmes blanques” i no
 ho són, no són blanques sinó de color groc o daurat, d'un groc una mica més fosc que el de les llimones) i 
els nens i les dones porten branques artesanals i ornamentals o rams trenats a mà. Per això hi ha dues modalitats
 de palmells de Diumenge de Rams: les planes i les arrissades. Les planes són les de vara, rectes, de pal que
 porten els adults (majorment homes) i les arrissades són les que porten les dones i nens i que són les més
 artístiques ja que amb elles es formen ornaments, figures, símbols, imatges, etcètera .
 
Elx posseeix al voltant del palmell de Diumenge de Rams una artesania i una indústria agrària-turística-comercial 
úniques al món i per tant 'sui generis', que són símbol d'il·licitanisme i signes d'identitat a manera de 'denominació
 d'origen' .
 
El ram artesanal arrissat es confecciona trenant, enllaçant, encadenant a mà les fulles de palmell (com si es fes 
corda d'espart o cànem) i donant-les formes geomètriques, ornamentals, simbòliques, com estels, creus, llunes, 
sols o la figura de la Patrona d'Elx la Verge de l'Assumpció. Es fan veritables obres d’art.
 
Menció destacada mereixen els espectaculars rams trenats que competeixen en concurs i aquells que s'envien
 a personalitats de tothom com a presidents de govern, primers ministres, monarques, caps d'estat (el Papa al 
Vaticà porta una palma daurada il·licitana el Diumenge de Rams ).
 
Per tant, el Diumenge de Rams il·licità –processó religiosa i artesania al costat de la celebració popular- és únic
 al món: més de cent mil il·licitans omplen els carrers de la ciutat oferint una catifa espessa de color a causa
 de la nombrosa quantitat de palmells.
 
Els turistes -sobretot els estrangers- s'atipen a fer fotos, s'empapen d'il·licitanisme, es meravellen de les
 excel·lències de la ciutat i de la seva bellesa –gràcies a la promoció publicitària desenvolupada per l'Oficina
 Municipal de Turisme – i gràcies a la Declaració Internacional de Festa d'Interès Turístic que ostenta el nostre
 Diumenge de Rams cent per cent il·licità. Cada any agafém el ram o el palmell i demostrém al carrer el nostre
 il·licitanisme.
 
Visca la Palma Daurada Il·licitana!!
 
Visca el Diumenge de Rams Il·licità!!
 
Visca Elx!!
 
 
Josep Esteve Rico Sogorb
Investigador de la història il·licitana

 

 ¡¡Qué paguen más quienes más ganen!! 

(No a la subida de la cotización mínima al pequeño y sufrido autónomo)

José Luis Escrivá, ministro de Seguridad Social, ha vuelto a liarla. Este tecnócrata y burócrata del Gobierno viene actuando sin principios ideológicos desde el primer día que ocupó la cartera ministerial, lo que choca con los comportamientos más o menos socializadores del resto de compañeros ministros de un Ejecutivo que se supone progresista, socialdemócrata y moderado. Uno no sabe cómo encasillar a Escrivá a tenor de algunas de sus polémicas propuestas, si en la izquierda, en el liberalismo centrista o en la derecha conservadora debido a sus constantes idas y venidas, a sus contradicciones, a desdecirse, a eso tan español que llamamos "recular".  Muchas de sus propuestas son más propias del conservadurismo que del progresismo socializador presumiblemente sensible con quienes menos tienen.  Por ello, no han sido de extrañar los encontronazos y la disparidad de criterios o posiciones con otros ministerios y sus titulares, sobre todo con los que ostenta Podemos, partido socio de la coalición gubernamental situado más a la izquierda que el PSOE.  Si Escrivá tensaba la soga al cuello de los autónomos con propuestas endurecedoras, Yolanda Díaz, ministra de Trabajo, intentaba suavizar y aliviar el ahogo sobre el colectivo autónomo (el más castigado fiscalmente y desamparado de todos los grupos laborales) oponiéndose a ellas y manifestándose a favor de que los que menos ganan, paguen menos, y de que quienes más ingresos tienen, coticen mucho más a la Seguridad Social. 

Recientemente, el ministro Escrivá se ha empeñado en convertir a los pequeños trabajadores autónomos que menos ingresan, en carne de cañón, para que paguen el pato del déficit presupuestario de la Seguridad Social,  ofreciendo subir la cotización mínima de 183,6 euros (que quedó fijada con esta cifra en la anterior propuesta de reforma) a 214,2 euros en esta nueva oferta. Si ya produjo malestar, rechazo y oposición de las asociaciones profesionales de autónomos muy beligerantes con el ministro la anterior propuesta inicial de 183,6 euros, la reciente de 214, 2 euros ha provocado todavía mayores críticas contrarias a tal incremento en la cotización mínima de los autónomos que menos ganan. 

Según el ministerio, este incremento sería para mejorar la protección social del colectivo. ¿A costa de qué?  La protección social, es decir, ampliar las coberturas sanitarias, las prestaciones por desempleo y las pensiones de jubilación; está bien en teoría. Pero si para lograrlo hay que penalizar y gravar fiscalmente al porcentaje de pequeños autónomos (artesanos, manufactureros, profesionales...) que ganan menos de 900 o 1000 euros al mes (entre 700 y 1.500 dice el ministerio) y que apenas pueden llegar a final de mes (algunos reciben asistencia de Cáritas), que casi no les llega para abonar las facturas de luz ahora que está tan cara, que sufren falta de abastecimiento y suministro de materias primas, que padecen exageradas subidas de precio de coste de las materias primas,  que han de soportar largas demoras en el transporte que también se ha encarecido enormemente (asunto contenedores que vienen del extranjero), que no pueden contratar empleados ni pagar sueldos a pesar de las mejoras contractuales de la nueva reforma laboral, que tienen que estar solos, que los alquileres tan caros de los locales de sus negocios se comen la mayor parte de los ingresos, que apenas pueden mantener vehículo de empresa y abonar la gasolina que está por las nubes, que incluso no pueden acceder a varios tipos de ayudas y subvenciones gubernamentales por falta de liquidez o carencia de requisitos que se les exige para solicitar tales ayudas, que no pueden deducirse del IRPF un montón de gastos que sobrecargan sus economías, que no pueden invertir en ampliar y mejorar sus negocios, etcétera...pues NO. Blanco y en botella. Más claro que el agua. A costa de estos precarios pequeños autónomos, NO.

Siempre se ha dicho que paguen más impuestos y coticen más aquellos que ganen, ingresen y facturen más. Es de cajón. Cuadrado. De sentido común. Es lógico. Lo contrario, que es lo que el ministro Escrivá propone es, ahogar al débil. Y esto no es una política socialista sino todo lo contrario. 

Llevan razón ATA (asociación de trabajadores autónomos de España) y su federación estatal en señalar que aunque el incremento inicial de la cotización ya era injusto y elevado para los autónomos pequeños, la nueva propuesta cotizadora es aún más injusta y abusiva, pero que el quid de la cuestión no está en la cuota mínima ni en sus incrementos y tampoco en los tramos de rendimientos de los autónomos que el ministerio ha fijado proponiendo pasar de 13 a 11 (podrían ser menos o más)  sino en la matización concreta, real y exacta de los verdaderos ingresos a la hora de fijar dichos tramos. Vamos, que esto es entendible para cualquiera. Que el problema está en los ingresos reales: en cómo controlarlos, regularlos, detectarlos, registrarlos sin que haya fraude alguno o manipulación (es muy español eso "hecha la ley hecha la trampa" para pagar lo menos posible a Hacienda y a la Seguridad Social).

Asimismo, el ministro parece olvidar que no todos los autónomos ganan igual. En este colectivo hay quienes apenas pueden comer para sobrevivir manteniendo con mucho esfuerzo sus negocios e ingresan entre 500 y 900 euros. Este porcentaje de pequeños autónomos son mayoría en el colectivo y son mayoría dentro de la sufrida clase media. Luego, en minoría están quienes ingresan mucho, ganando incluso miles de euros y llevando un tren de vida más propio de una PYME que de un trabajador autónomo unipersonal.  No es justo que aquellos paguen más con la excusa de que es para mejorar su protección social. Si el afán es recaudatorio para la Seguridad Social y esta necesita hacer caja y salir del déficit presupuestario; que no sea a costa de los pequeños autónomos sino de los grandes que "haberlos haylos". Subiéndoles las cotizaciones a estos, la Seguridad Social recaudaría muchísimo más. A los grandes y "gordos" autónomos que facturan miles y millones, no les importará aumentar su aportación a mantener el sistema, estoy seguro. 

ATA revela que muchos autónomos tienen gastos que les ahogan económicamente y que Hacienda no les permite deducir del IRPF.  Esto les hace vulnerables siendo del colectivo los más afectados y perjudicados ya que se quedarían fuera del nuevo cálculo de cotización y de tramos que el ministerio propone. Y se trata de los pequeños autónomos, de aquellos que apenas llegan a final de mes. Es injusto. ATA asegura que la oferta o propuesta ministerial está basada en datos fiscales de Hacienda, del IRPF, datos que no recogen información real de la totalidad de autónomos sino solo de una mínima parte: el 40 %. Así pues, no están todos los que son, ni son todos los que están. 

Cuando las sucesivas propuestas ministeriales causaron y provocan tantos rechazos, oposición y críticas, por algo será. Precisamente, el anterior sistema de cuotas propuesto por Escrivá se topó con el rechazo de la mayor parte de los autónomos. Para ATA, el sistema de cotizaciones por ingresos reales acabaría con la voluntaria elección personal del autónomo de la base de cotización al sustituir el modelo ya tradicional por uno novedoso de 13 tramos o franjas de ingresos cada uno de ellos con una cuota mensual asignada. Pero ello no es como una tarifa plana con una cuantía fija al margen del ingreso de cada mes. Hay que tener en cuenta que la inmensa mayoría de los autónomos y concretamente de los pequeños, cada mes tiene una cifra diferente de ingreso, que todos los meses del año no ganan lo mismo, que los ingresos son variables: unos meses se gana más y otros meses se gana menos. Por ejemplo, agosto y enero son meses flojos de pocos ingresos para la mayoría de los autónomos: bajo consumo por la típica “cuesta de enero” y las vacaciones que les obligan al cierre o a la caída de ingresos si deciden permanecer abiertos en plena canícula agosteña. Y en estos precarios meses de bajos ingresos los impuestos son los mismos cuando lo ideal sería que los pequeños autónomos pagaran en enero y agosto menos impuestos, en proporción a sus menores ingresos. Después está la realidad de la multipluralidad y heterogeneidad del autónomo por zonas y por temporadas o estaciones anuales: como aquel que tiene una tienda en una ciudad turística de verano, que en invierno cierra el negocio. O de aquellos que solo tienen dos o meses al año fuertes de ingresos.  Es un colectivo diverso y muy complejo de variada casuística al que no se le puede medir con un mismo rasero genérico y al que se le ha de estudiar al detalle y de forma pormenorizada estableciendo diferentes clases, clasificaciones o modalidades según las casuísticas.

La propuesta de Escrivá de 11 tramos y de 214,2 euros de cotización mínima hace aguas en el Ejecutivo. Ha causado división y rechazo. Para el socio de gobierno del PSOE, Unidas Podemos, si la anterior propuesta inicial ya fue inaceptable e injusta y discriminatoria hacia quienes menos tienen, la actual todavía lo es más. "¿Ahora se propone, encima, bajar la cuota a los grandes autónomos que más ganan y subírsela a los más precarios?" - se preguntaba el portavoz parlamentario Pablo Echenique. "Nosotros no podemos, ni queremos, ni vamos a apoyar semejante cosa. Que quede claro"-sentenció tajante. Ni yo tampoco. Algunos, los gordos empresarios unipersonales, los grandes autónomos que ganan miles, millones; estarán dando botes de alegría y frotándose las manos. Nunca un ministro socialista ha favorecido tanto y tan claro a "peces gordos" bajándoles la cuota. Nunca un ministro socialista ha perjudicado tanto, tan claro y tan grave a "peces chicos" que menos ganan.  Todo un desatino más propio del legendario Sheriff de Nottingham que de un ministro socialista con desmedido afán recaudatorio.

Sr. Escrivá, deje de comportarse como un funcionario tecnócrata y burócrata y actúe como socialista ayudando a los  pequeños, modestos, sufridos y humildes autónomos precarios aliviándoles sus economías. No les ahogue. 

Por Josep Esteve Rico i Sogorb

20 DE NOVIEMBRE, EL 9 DE OCTUBRE DE LOS ILICITANOS

Hoy, día 20 de noviembre, hace 756 años que la ciudad ilicitana islámica de Madinat Ils (Ildj) pasó de ser musulmana a ser cristiana y…valenciana. El rey aragonés Jaime I conquistó tal día como hoy, en 1265, la villa ilicitana y entró en ella triunfalmente. Se abrió entonces una nueva página de la nuestra historia local inaugurándose la nueva era de la Edad Media en que el tiempo dejó de medirse por el cómputo mahometano de la Hégira y por tanto se inició el proceso de cristiandad de la villa ilicitana y empezó la integración de la ciudad en la Corona de Aragón y por tanto en el Reino de Valencia. 

Resumidamente: los ilicitanos de aquella época (mayormente musulmanes, judíos y una minoría descendente de hispanovisigodos o “cristianos viejos”) pasaron a ser también valencianos y desde el punto de vista religioso y gubernativo el control, la dominación, propiedad o poder de la villa dejaron de ser musulmanes para ser cristianos y aragoneses aunque al poco Jaime I por razones de un pacto se vio obligado a ceder la villa ilicitana a Castilla.

Posteriormente, su nieto, Jaime II, en 1305 recupera definitivamente la ciudad para la Corona de Aragón y por tanto la reintegra definitivamente en el Reino de Valencia, gracias al “Tratado de Elxe”. Es una pena, una lástima que esta fecha, esta efeméride, continúe olvidada y sin celebrarse pública y oficialmente (excepto un año que se celebró durante el acto del 9 de octubre en el Palacio de Altamira mediante la izada de la Real Senyera y la presencia de un actor vestido de Jaime I, y poco más). 

Es triste que los ilicitanos, una inmensa mayoría desconozca esta fecha y no sepa la gran importancia y la enorme influencia y las consecuencias que aquella conquista de la ciudad por Jaime I tuvieron y que llegan a la actualidad: hoy no seriamos valencianos, no perteneceríamos a la Comunidad Valenciana o esta no existiría, sin aquel 20 de noviembre de 1265, no seríamos de mayoría cristiana ni de mayoría étnica blanca. Y no lo digo por racismo, que no soy xenófobo, sino por historia. Sin aquel 20 de noviembre de 1265 ahora seriamos distintos. Elche sería diferente hoy. La Historia se habría desarrollado de otra manera.

El Ayuntamiento ilicitano aún tiene pendiente hacer una serie de actos oficiales al estilo de los que realizaron las Cortes Valencianas y el Consell de la Generalitat cuando se cumplió en 1988 el 750 aniversario de la conquista por Jaime I de la ciudad de Valencia o “9 d’ octubre”. Entonces se celebró esta efeméride como el inicio o creación del histórico Reino de Valencia, como el origen de la actual Comunitat Autónoma y de su territorio y por tanto de la identidad valenciana.

El Ayuntamiento ilicitano nunca ha conmemorado ni reivindicado oficial y públicamente la efeméride del 20 de noviembre. Este día no. Jamás ha reivindicado nuestra valencianidad como tercera ciudad en importancia de la Comunitat ningún 20 de noviembre de ningún año. Tan solo se recuerda en fiestas de agosto en la representación de la toma del Palacio de Altamira por la Asociación Festera de Moros y Cristianos.

Es muy importante que Elche y los ilicitanos celebremos el 20 de noviembre. Es muy importante aquel hecho histórico de la conquista de la ciudad por Jaime I porque los ilicitanos tenemos en el 20 de noviembre nuestro local y particular o propio ‘9 de octubre’. El 20 de noviembre debería ser nuestro 9 de octubre de por vida, por siempre y para siempre.

¡Vixca el 20 de novembre de 1265! ¡Vixca el Rei Jaime I! ¡Los ilicitanos también somos valencianos! ¡El sur también existe!

Por Josep Esteve Rico Sogorb

Investigador de la Historia de Elche

*******************************************

(traduccio al valencià segons les Normes d'El Puig o de la RACV que foren oficials des de 1982) 

20 DE NOVEMBRE, EL 9 D'OCTUBRE DELS ILICITANS  

Hui, dia 20 de novembre, fa 756 anys que la ciutat ilicitana islamica de Madinat Ils (Ildj) passà de ser musulmana a ser cristiana i…valenciana. El rei aragones Jaume I conquistà tal dia com hui, en 1265, la vila ilicitana i entrà en ella triumfalment. S'obri llavors una nova pagina de la nostra historia local inaugurant-se la nova era de l'Edat Mija en que el temps deixà de medir-se pel comput mahometà de l'Hegira i per tant s'inicià el proces de cristiandat de la vila ilicitana i començà l'integracio de la ciutat en la Corona d'Arago i per tant en el Regne de Valencia. Resumidament: els ilicitans d'aquella epoca (majorment musulmans, judeus i una minoria descendent d'hispanovisigots o “cristians vells”) passaren a ser tambe valencians i des del punt de vista religios i governatiu el control, la dominacio, propietat o poder de la vila deixaren de ser musulmans per a ser cristians i aragonesos encara que al poc Jaume I per raons d'un pacte es va vore obligat a cedir la vila ilicitana a Castella.

Posteriorment, el seu net, Jaume II, en 1305 recupera definitivament la ciutat per a la Corona d'Arago i per tant la reintegrà definitivament en el Regne de Valencia gracies al “Tractat d'Elxe”. Es una pena, una llastima que esta data, esta efemeride, continue oblidada i sense celebrar-se publica i oficialment (excepte un any que se celebrà durant l'acte del 9 d'octubre en el Palau d'Altamira mijant l'issada de la Real Senyera i la presencia d'un actor vestit de Jaume I, i poc mes). Es trist que els ilicitans, una immensa majoria desconeixca esta data i no sapia la gran importancia i l'enorme influencia i les conseqüencies que aquella conquista de la ciutat per Jaume I tingueren i que apleguen a l'actualitat: hui no seriem valencians, no pertanyeriem a la Comunitat Valenciana o esta no existiria, sense aquell 20 de novembre de 1265 no seriem de majoria cristiana ni de majoria etnica blanca. I no ho dic per racisme puix no soc xenofob, sino per historia. Sense aquell 20 de novembre de 1265 ara seriem distints. La ciutat ilicitana seria diferent hui. L'Historia s'hauria desenrollat d'atra manera.

L'Ajuntament ilicità encara te pendent fer una serie d'actes oficials a l'estil dels que dugueren a terme les Corts Valencianes i el Consell de la Generalitat quan se compli en 1988 el 750 aniversari de la conquista per Jaume I de la ciutat de Valencia o “9 D’ octubre”. Llavors es celebrà esta data com l'inici o creacio de l'historic Regne de Valencia, com l'orige de l'actual Comunitat Autonoma i del seu territori i per tant de l'identitat valenciana.

L'Ajuntament ilicita mai ha commemorat ni reivindicat oficial i publicament l’efemeride del 20 de novembre. Este dia no. Jamai ha reivindicat nostra valencianitat com tercera ciutat en importancia de la Comunitat cap 20 de novembre de cap any. Nomes se recorda en festes d'agost en la representacio de la rendicio del Palau d'Altamira per l'Associacio Festera de Moros i Cristians.

Es molt important que els ilicitans celebrem el 20 de novembre. Es molt important aquell fet historic de la conquista de la ciutat per Jaume I perque els ilicitans tenim en el 20 de novembre nostre local i particular o propi ‘9 d'octubre’. El 20 de novembre deuria ser nostre 9 d'octubre de per vida, per sempre i per a sempre.

¡Vixca el 20 de novembre de 1265! ¡Vixca el Rei Jaume I! ¡Els ilicitans tambe som valencians! ¡El sur tambe existix!

Per Josep Esteve Rico Sogorb

Investigador de l' Historia Ilicitana

Monóvar y Elche, dos ciudades incomunicadas

Las importantes ciudades de Elche y Monóvar están históricamente relacionadas y vinculadas: muchos monoveros se instalaron en la ciudad ilicitana y echaron raíces. Las dos poblaciones comparten la productividad del sector calzado.  Por ello necesitan estar más y mejor comunicadas

Elche y Monóvar se encuentran a una distancia entre sí de 25,9 km en línea recta y a unos 30 minutos de tiempo o duración de trayecto mediante las carreteras CV-84 y CV-835. Entre ambas ciudades hay otras dos localidades: Aspe y Novelda. Antes, hace años, se tardaba casi una hora (mínimo 45 minutos) en realizar el viaje entre los municipios ilicitano y monovero y viceversa ya que había que cruzar, atravesar las poblaciones intermedias aspense y noveldense por el centro de sus cascos urbanos, semáforos incluidos de larga espera, lo que alargaba en demasía el viaje resultando incluso pesado.

Desde que se hicieron las mejoras de las carreteras de Elche a Aspe y las rotondas-circunvalación antes de entrar a Novelda, el trayecto es más rápido, corto, fluido y cómodo: ya no hace falta atravesar ni entrar siquiera a estos pueblos, lo cual es es una mejora sustancial. Sin embargo, el excelente estado del pavimento de la carretera de Elche a Aspe compuesta de varios carriles y rotondas en ambas direcciones con reducción y ensanche de viejas curvas cerradas peligrosas junto al buen estado del tramo recto entre Aspe y Novelda con sus rotondas, chocan con el pésimo y lamentable aspecto del suelo del tramo de la carretera de Novelda a Monóvar: parches chapuceros, arcenes desdibujados, desniveles, bordes imperfectos, estrechez de los dos únicos carriles de ida y vuelta, y curvas cerradas muy peligrosas.  

Podemos asegurar que mientras desde Elche a Novelda la carretera ha sido renovada, modernizada, actualizada, mejorada; el tramo de Novelda a Monóvar está prácticamente igual que hace 50 años, tan solo unos parches. Si salimos de Monóvar hacia Pinoso, desde la última rotonda donde se inicia la carretera (prolongación del Paseo de Ronda), a la salida del barrio de la Venta de Blay cercano a la pedanía de La Pedrera, cuando iniciamos el trayecto vemos que la calidad del asfaltado es magistral, que la anchura de la vía es fabulosa, que no hay parches, que los carriles están bien marcados, que el tramo es recto (la única pega es que hay que implantar rotondas para reducir los accidentes por exceso de confianza de los conductores). Es tercermundista y discriminatorio que el tramo intermedio de carretera entre Novelda y Monóvar esté igual que antiguamente siguiendo el trazado del viejo camino de tierra y polvo que los carruajes de animales realizaban entre las dos ciudades, manteniendo un precario estado y una pésima calidad. 

El trayecto total que resulta desde Elche a Pinoso tiene dos tramos buenos (el inicial desde Elche a Novelda y el final de Monóvar a Pinoso) y uno malísimo que es el intermedio de Novelda a Monóvar, no habiendo continuidad cualitativa en todo el trayecto, notándose los cambios y contrastes entre cada uno de los tres tramos o segmentos. Como un bocadillo o sandwich de muy buen pan a los lados y en el centro una pobre y mísera carne. 

La Diputación Provincial, los Ayuntamientos de Novelda y Monóvar así como la Conselleria y el Ministerio competentes (de Obras Públicas) deberían tomar cartas en el asunto, aprobar y ejecutar la integral remodelación del tramo de carretera entre Novelda y Monóvar para reducir alguna curva molesta y peligrosa, igualar o rasar el nivel del suelo, mejorar el asfaltado, ampliar la calzada y ensanchar los carriles, ubicar arcenes y rotondas, etcétera. Así se equilibraría todo el trayecto Elche-Pinoso igualándose todos los tramos. Y tanto Novelda como Monóvar dejarían de tener una carretera tercermundista, precaria, de segunda clase y de inferior categoría que sus localidades vecinas. Hasta la carretera interurbana comarcal entre Elda y Monóvar es de suma calidad, amplia, de asfalto nuevo, con rotondas y bastante recta. Fue totalmente remodelada. El único tramo que no ha sido remodelado es el Novelda-Monóvar. ¿Es que estas ciudades son de inferior nivel? No se merecen una pobre carretera. Son localidades importantes. 

Pero esto no es todo. Si antes me he referido al aspecto de la carretera Novelda-Monóvar, ahora me voy a referir a los sistemas de transporte público y sus combinaciones, a cómo llegar desde Elche al pueblo natal de Azorín, con o en qué medios. Lamentable y sorpresivamente, no existe combinación directa de la ciudad ilicitana a la localidad monovera: es imposible ir directamente de Elche a Monóvar tanto en autobús/autocar como en tren. A estas alturas del moderno y tecnológico siglo XXI de globalización resulta paradójico esto. Hay autobuses directos de Elche a Aspe y de Elche a Novelda. Hay autobuses directos de Aspe y Novelda a Monóvar. Hay autobuses directos de Elche a Elda/Petrer, pero no los hay directos de Elche a Monóvar. Si un ilicitano quiere ir a Monóvar tiene que coger un autobús que le deje en Aspe o en Novelda, esperar un tiempo (hay intervalo de espacio de tiempo de espera) y subirse después a un autobús interurbano que le lleve a Monóvar. La diferencia y la espera entre los dos autobuses puede ser de horas. La duración hasta llegar a Monóvar es larga. Curioso e injusto y discriminatorio. Anacrónico, como si estuviéramos en el siglo XIX o a mediados del siglo XX. Esto me recuerda antaño cuando no se podía ir a ninguna ciudad no capital de provincia directamente, tan solo con combinaciones y transbordos usando dos o más medios de transporte (varios autobuses, autocares, trenes). 

Si ciudades como Aspe y Novelda sí que tienen autobús directo a Monóvar (también lo hay directo entre Elda y Monóvar), ¿por qué Elche no lo tiene, por qué no se puede ir directamente de Elche a Monóvar sin transbordos, sin combinaciones? Podría existir una línea que hiciera la ruta Elche-Aspe-Novelda-Pinoso. En un mismo autocar, de forma directa, con sus paradas en cada una de estas ciudades. Esta línea o ruta vertebraría el sur de la provincia con el interior (noroeste) a lo largo del cauce del Vinalopó, vertebración territorial entre tres comarcas provinciales: alto, medio y bajo Vinalopó. ¿Se lo imaginan?  

Monóvar está bien comunicada por el noroeste (desde Pinoso) y desde el este (desde Elda) con buenas carreteras y líneas de autobuses. Por el contrario está mal comunicada con pésima carretera (Novelda) e inexistente línea directa de autocar desde el sur (Elche). Por eso, Monóvar y Elche, Elche y Monóvar, tanto monta, monta tanto, son dos ciudades importantes mal comunicadas doblemente: mala carretera y falta de autocar directo. Injusto y lamentable.

Por Josep Esteve Rico Sogorb (ilicitano, hijo y nieto de monoveros)

 Ahir 14 de novembre de 2021 va ser el centenari del naixement de la meua professora de valencià N'Antonia Vila i Ferri. 

L'Institut d'Estudis Valencians o INEV (entitat fundada en la II Republica i que llavors va tindre la potestat, la llegalitat i l'autoritat normativa de la llengua valenciana durant el regim republicà tenint la consideracio d'academia i els seus membres reconeguts com academics), li ha fet un reconeiximent homenajeant-la. Ha pujat un recordatori, una ressenya a la seua web junt a una emotiva foto (vestida de fallera de jove acompanyada de les portades dels seus llibres) i junt a la biografia que servidor va escriure quan ella va faltar d'este mon. Cal destacar que professora i alumne, N'Antonia Vila i servidor, forem elegits membres (academics) corresponents de l'Institut d'Estudis Valencians, ella per Alacant o provincia i servidor per la comarca ilicitana.

Aci la ressenya i la foto:  https://inev.org/va/contingut/centenari-del-naiximent-dantonia-vila-ferri 

I aci la biografia:  

https://www.inev.org/va/contingut/antonia-vila-i-ferri-una-mestra-de-la-llengua-valenciana

Centenari del naiximent d'Antonia Vila Ferri

Antonia Vila va naixer en Onil el 14 de novembre de 1921, cumplint-se enguany el centenari del seu naiximent. Fon una gran valencianista i una gran lluitadora en defensa de l'identitat valenciana durant tota la seua vida. Fon mestra de valencià i participà molt activament del moviment cultural valencianiste durant decades. Participà en programes de radio, escrigue articuls en prensa i colaborà en moltes publicacions i en associacions valencianistes.

Desenrollà la seua llabor majoritariament en Elig, arribant a ser presidenta d'Honor del Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano. Es una figura a reivindicar com a impulsora de la llengua valenciana i un eixemple per a tots els valencians i valencianes d'una vida d'amor i treball per Valencia.

**********************

Antonia Vila i Ferri, una mestra de la llengua valenciana

Va naixer el 14 de novembre de 1921 en la ciutat d'Onil en un llar humil, filla d'un obrer republicà, progressiste i valencianiste pero cultivat. Depren de son pare la llengua valenciana, que li donava lliço sentant-la damunt dels genolls quan apenes tenia 3 anys, en la gramàtica i el vocabulari de l'eminent filolec, llingüiste i academic Mossen Lluïs Fullana. Per aço, va ser tota sa vida una "fullanista" convençuda.

Usuaria de l'idioma valencià tant parlat com escrit, sent la seua llengua materna. Des de jove va escriure poemes, contes, fabules, relats i articuls periodistics.

Estudià els cursos de valencià de Lo Rat Penat, arribant a ser professora titulada diplomada superior i membre del seu Claustre de Mestres.

Es traslladà a Elig per motius llaborals a l'inici de la decada dels 80, a on entra en contacte en atres persones sensibles en els problemes que patia l'identitat i la cultura autoctones, com Tonico Sansano i Vicent Pastor Chilar, entre atres.

Va ser una de les firmants de les Normes Ortografiques per al Valencià, les Normes d'El Puig, realisades per la Seccio de Llengua i Lliteratura de la llavors Academia de Cultura Valenciana (hui RACV) i va assistir a l'acte oficial de presentacio de firmes davant de notari i declaracio institucional publica d'adhesio que tingue lloc en el Monasteri de Santa María d'El Puig en representacio dels valencianistes del sur i en nom del Grup Cultural Ilicità Regne de Valencia (hui "Tonico Sansano").

Fon la professora dels primers cursos de valencià de Lo Rat Penat en Elig, que foren dirigits per Josep Boronat Gisbert en els primers anys de la transicio, quan encara no era obligatoria l'ensenyança en valencià sino provissional i optativa. Donà els primers cursets d'iniciacio-preparacio a mestres en l'Institut de Formacio Professional de La Torreta en Elig per encarrec de la Conselleria d'Educació en 1982, conjuntament en la professora d'EGB Mari Neus Botella Cremades.

Participà com a ponent en el I Congres de la Llengua Valenciana, celebrat en Elig en maig de 1985. Va ser membre del Consell Provincial d'Unio Valenciana d'Alacant i en la seu provincial de l'avinguda de Salamanca donava classes de valencià. Participà en la multitudinaria manifestació per l'idioma valencià (la de mig millo de persones). Fon membre de la Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valencia.

En els anys de la "Batalla de Valencia" va acodir varies vegades a les processons i manifestacions del 9 d'octubre davant de la Real Senyera a defendre la valenciania, per lo que va patir insults i atacs dels pancatalanistes.

Donà classes de valencià per a majors i menuts en la seu social de la Penya Ilicitana El Raval. Despuix va seguir donant classes de valencià en sa casa.

En la tristament famosa sessio plenaria de l'ajuntament d'Elig, a primers dels anys 80 en que s'aprovà el nom en català "Elx", n'Antonia Vila i Ferri se va vore atacada i insultada per un grup de pancalanistes que quatribarrada en ma feyen consignes a crit pelat a favor dels Països Catalans, per lo que es va queixar a l'alcalde i va ser desallojada de la sala.

Colaborà i escrigué en diverses publicacions i revistes com les de Moros i Cristians, Pobladors d'Elig, Comissions de Festes, Fogueres, Falles, etc.

Escrigué tambe en el diari "Canfali" d'Elig en un espai dedicat a la llengua valenciana nomenat "Raconet de la llengua" en el que defenia l'autoctonia de l'idioma valencià i explicava la mormativa, gramatica, lexic, ortografia, tant de l'ambit local com autonomic.

En el mateix diari Antonia Vila escrivia compartint pagina en el poeta Tonico Sansano que feya critiques d'actualitat social local de l'època. Els dos colaboraren en una serie de programes els dissabtes sobre la llengua, cultura, folclor valencians i locals en l'emissora decana Radio Elche.

Guanyadora de certamens lliteraris i el primer i segon premi "Historia de Elche" sobre tradicions populars. Posteriorment fon membre del jurat d'eixos premis.

Membre de facte i d'honor de diverses entitats valencianes: Presidenta d'Honor del Rogle Cultural "Pare Fullana" d'Alacant, Presidenta d'Honor del Grup Cultural Ilicità "Tonico Sansano", membre de Roure Valencià, de Lo Rat Penat, de l'Associacio d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA), del Grup de Dones Valencianes, etc.

Colaboradora de varies entitats culturals, entre les que destaca el Grup d'Accio Valencianista. Asidua co-organisadora i posterior assistent als Premis al Valencianisme i Ilicitanisme "Palmes Dorades" del Grup Cultural Ilicità "Regne de Valencia" i "Tonico Sansano".

Va publicar els seus treballs guardonats, ademes de l'ultim llibre "Fabules Curtes" en l'any 2001.

En el transcurs de l'acte d'entrega dels premis al Valencianisme Palmes Dorades en la Sala La Llonja d'Altabix en Elig, va ser nomenada membre corresponent per Alacant de l'entitat valencianista Institut d'Estudis Valencians.

Antonia Vila va viure en Alacant, en Elig i finalment es traslladà a Castalla per a dedicar-se a la seua salut i al seu cor. Un cor fatigat pels anys i pels patiments per la seua patria valenciana. Un cor que li reglotava valenciania.

Sense cap dupte podem afirmar que N'Antonia Vila Ferri fon una dirigent historica del valencianisme en les nostres comarques del sur del Regne, un simbol, un referent a seguir i un model d'inspiracio tant per als nous activistes i dirigents surenys com per als valencianistes en general.

N'Antonia Vila i Ferri va ser un personage destacat, influyent i important en el Valencianisme; encara que ella, tan humil, senzilla i modesta, sempre assegurava que a soles era una simple mestra de valencià i una dona treballadora i lluitadora entregada al servici de la causa valencianista des del cor, la passio i l'anima...i sempre altruistament.

Josep Esteve Rico Sogorb
Alumme de Valencià de N'Antonia Vila i Ferri
Membre Corresponent de l'Institut d'Estudis Valencians per Elig

LlenguaValencià

Seccio: 

Llengua i Lliteratura

Genero divulgatiu: 

Biografia