"Ni el Poder ni la Gloria". Blog de Josep Esteve Rico Sogorb

Artículos de opinión e investigación sobre Historia, Lengua, Literatura, Arte, Cultura, Política, Sociedad, etcétera. La mayoría publicados en medios de comunicación en papel y digitales de todo ámbito territorial tanto en España como en el extranjero
Mostrando entradas con la etiqueta comunitat valenciana. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta comunitat valenciana. Mostrar todas las entradas

domingo, 15 de agosto de 2021


Tabarca no es catalana ni està en els inexistents “Països Catalans”

La revista “ElTemps.cat” (catalana i pancatalanista) ha tornat a fer de les seues tocant-nos els nassos al valencians. Este panflet cultural politisat i que es dedica a difondre, impondre i expandir (invadir, mes be) tot lo que siga catala fora del seu territori autonomic i especialment en casa dels veïns aragonesos, balears i valencians; ha publicat una noticia referent a la nostra illa de Tabarca.

Noticia que, llevant la part documental que tracta dels origens i evolucio historica de l’illa i dels seus habitants (en alguna que atra manipulacio), per lo demes, ha resultat ser un evident i clar atentat contra l’identitat propia autoctona d’est enclau i dels seus moradors. ElTemps.cat” no s’amaga. Fa apologia del nacionalisme catala expansioniste-absorbent-fagocitador i de l’independentisme imperialiste mes extrem encara que es disfrasse de “progressiste”. 

Esta revista es un clar eixemple d’imperialisme d’esquerra.  I en la noticia a la que nos referim diu que l’illa de Tabarca (que està a 6 kilometros de Santa Pola) es troba en els “Països Catalans”  considerant-la com a illa catalana  i situant-la front al “llitoral catala”, mes o menys, tot aço es lo que ha publicat i ha volgut dir esta revista mijant mentires, falsetats, quimeres, falacies i manipulacions intencionades.

Des del punt de vista geografic, “ElTemps.cat” podia haver dit que Tabarca es valenciana, que pertany a la Comunitat Valenciana  i que està front al llitoral llevanti – peninsular – iberic – mediterraneu. Pero no, ha optat per considerar-la catalana, com si es trobara a 6 km de Barcelona.  Com sempre, i no es la primera vegada ni sera l’ultima.

Tabarca ha segut grega, punica, romana, bizantina, visigoda, islamica, aragonesa, castellana, genovesa, napolitana, ilicitana, santapolera…pero mai catalana.

Va ser, es i sempre sera, valenciana. Els seus pocs habitants parlen valencià, encara que els seus llinages son d’orige italià.  Tabarca pertany al terme municipal de la ciutat d’ Alacant. Historicament va formar part del marquesat d’Elig.

Si a tot aço unim que els “Països Catalans” (una entelequia) no han existit mai, que no foren ni son una realitat ni una entitat juridica-administrativa-politica en personalitat propia sino que son una denominacio quimerica inventada pel pancatalanisme per a ficar dins de  la “Gran Catalunya” als territoris veïns que antigament formaven part de la Corona d’ Arago (mai catalanoaragonesa) en l’excusa de que les parles autoctones se pareixen; puix el tracte que la revista “ElTemps.cat” li ha donat a Tabarca en la noticia ha segut un insult, falta de respecte, ingerencia, burla, ofensa, humillacio i atentat contra l’identitat propia autoctona dels tabarquins, dels santapolers, dels ilicitans (que la sentim nostra), dels alacantins que l’ administren i mantenen, i dels valencians en general. 

Tabarca, que està en el sur valencià, tambe es valenciana, (perque el sur tambe existix) i no es catalana ni dels “Països Catalans”. A tocar els nassos ad atre lloc, senyors de “ElTemps.cat”.

Josep Esteve Rico Sogorb

Academic corresponent de l’ Institut d’Estudis Valencians per Elig


domingo, 30 de mayo de 2021

 


Unitat del valencianisme politic 

DES DEL SUR  

VENTS D’ UNIO 

En el sur, el Valencianisme no es veu ni es sent igual que en el centre o cap i casal. Mentres en la zona central del territori autonomic els valencianistes de cada sector estan a la grenya enfrontats i protagonisant desunio i divisio entre tots ells i demostrant una dificultosa incapacitat d’ enteniment i de consens; aci en el sur nos llamentem de la situacio observant com s’està perdent un temps valuos. Nos sentim impotents per no poder fer res al respecte degut a que som molt menys i estem debilitats en quant a mijos, recursos humans i estructures.

Es penos que el Valencianisme Politic continue fragmentat i en divorci i que el PP s’aprofite per a vendre’s com l’ unica opcio valencianista quan no ho es. Al menys de forma total o pleno, no ho es. Fins ara no han fructificat els intents d’ acostament per ad aglutinar una gran força electoral cent per cent valencianista i d’ estricta obediencia valenciana. De cara a les proximes votades crec que cal reintentar-ho. Estem davant de l’ultima oportunitat abans d’eleccions per a crear eixa gran aliança de tots els valencianismes politics tricolors –dreta conservadora regionalista, centrisme moderat, independents localistes, nacionalisme lliberal, nacionalisme progressiste, republicanisme valencianiste- que en lo minimament basic coincidixquen, perque el poble valencià, fart i desconfiat de les majories absolutes, ho demana. Com tambe ho demanen les bases dels varis partits i mini partits valencianistes que hi ha en estos moments. Per aixo, si estos partidets s’alien, el Valencianisme Politic entraria en les Corts i ajuntaments. 

Aci esperem resultats. Perque quan el cap i casal funciona, el Valencianisme alvança reviscolant en el sur. Anem a remolc de vosatres. I que soplen per fi ‘vents d’ unio’. Com escrigue Ausias March, el millor poeta valencià de la nostra historia:  "Velen e vents han nostres desigs complir". Ixcà se faça realitat eixa unio del valencianisme politic. 

Per Josep Esteve Rico Sogorb

Escritor i periodiste

(Publicat en diari Valencia Hui) 


 

Intercomunicar i vertebrar el territori valencià  

 

DES DEL SUR 

 

VIAGERS DE MATINADA 

Una societat alvançada destaca, entre atres coses, per contar en un sistema de transports publics adeqüat a les necessitats de molts ciutadans per exigencies llaborals o per no tindre vehicul  propi. Es cert que este sistema ha millorat i que els mijos usats, en general –menys algunes excepcions concretes i segons els sectors- estan a l’ultima en quant a tecnologia, comfort, comoditat i rapidea.


En el sur hi ha necessitat de comunicacio, de conexio, de vertebracio territorial entre si i cap a Castello i Valencia. La ciutat ilicitana es un important enclau urba que des de l’ antigor mante les necessitats de comunicacio rodada i de transit de persones en els següents municipis: Alacant, Oriola, Murcia i inclos Castello i Valencia. El poble ilicità està prou ben comunicat en tals localitats a traves d’ autocars i de la xarcia ferroviaria.

Si un ilicità vol anar a Monover en transport public -autocar, tren- no pot anar directament. Estos mijos no van ni passen per la ciutat monovera. Cal agarrar un autobus que te deixe en Novelda i d'aci agarrar un que et deixe en Monòver. O agarrar-ne un en Alacant. I d'aci pujar ad un autocar que te deixe en Elda i en acabant muntar en un autobus de rodalies que fa la ruta Elda-Monover i al reves. Lo mateix li passa al ferrocarril. Des de l'estacio d' Alacant a l'estacio d'Elda i d'esta a Monover en taxi o bus de rodalies. Molt de transbordo veig, No hi ha possibilitat directa d'anar a Monover. I parlant del tren, fa anys que l'estacio de Renfe Elda-Monòver no funciona, està tancada, inactiva abandonada. Un important sector de la poblacio monovera reclama que torne a estar activa i porten anys de lluita reivindicativa, campanyes de firmes, etcetera. I cap admninistracio ha fet algo al respecte.

La conexio territorial no es bona ni per avio –en Castello, on l' aeroport es un aeroport "fantasma"- ni en barco, puix per ad anar a Mallorca, es deu partir des de Denia o Valencia. Encara recorde fa anys quan des d’Alacant eixia un gran ferry directament a Palma. Lo roïn es que tardava 12 hores.

Note en falta algunes llinees de trens, actives decades arrere i desaparegudes, especialment les de matinada. Es podía anar i tornar del sur a Valencia i viceversa despres de les 0 hores fins al nou dia, al menys en un expres de llarc recorregut que creuava el llitoral mediterraneu. Si hui existiren tals llinees, moltes persones les usarien. Els jovens ‘passarien’ del coche propi o alie, per seguritat i tranquilitat, sense riscs.

Les autoritats competents deurien restaurar llinees i recuperar servicis de matinada pel be dels viagers i per a vertebrar el territori valencià, perque vertebrar tambe es fer valencianisme.

Por Josep Esteve Rico Sogorb

Escritor i periodiste ilicità. Blogger

(Publicat en forma de columna en la seccio "Des del sur" en l'extint diari "Valencia Hui")


 


DEL IEC, L'UNITAT LLINGÜÍSTICA I L'ETNOCIDI CULTURAL


Josep Esteve Rico Sogorb

 


(Escrit segons la Normativa Ortografica de la Real Academia de Cultura Valenciana coneguda com a Normes d' El Puig, respectar la seua redaccio)


Quan alguns valencians no han "digerit" encara tal noticia -crec que no ens acostumarem- atres hem reaccionat. 

No qüestionare la dubtosa i irregular llegalitat d'una subseu del gens nostre "Institut d'Estudis Catalans" (IEC) en la provincia germana de Castello. Darrere n'hi han ocults interesos soci-economics i politic-culturals contra la Comunitat Valenciana dissenyats per poderosos "lobbies" del catalanisme extremiste baix la quimerica "unitat de la llengua" mijant una absoluta ingerencia en els nostres assunts i competencies com ad autonomia; clar atentat contra l'identitat diferenciada del Poble Valencià. 

No es de rebut. Estic segur que a pesar del discutible "unitarisme llingüistic" com a excusa per ad ubicar eixe organisme alie en la nostra Comunitat, a l'inversa, ni els catalans ni el seu govern haurien acceptat una atra ingerencia similar per part dels valencians en son territori i contra les seues competencies autonomiques. 

Com des de fa anys, patim accions externes estrategicament programades en l'objectiu de vulnerar el nostre sentiment de poble diferenciat i les propies senyes d'identitat per a que en un futur quedem integrats o diluits dins del "omnivor" veï -Catalunya- . I si per ad aço, l'idioma valencià, -nostra llengua ancestral transmesa de pares a fills- ha de desapareixer disolt en la parla germana -"fraticidament"- : el catala; puix aixi sera.... per a resignacio de molts, rabia d'uns atres, passotisme dels mes i satisfaccio d'uns pocs individus i organismes de Catalunya en la complicitat de les nostres pusilanimes autoritats "valencianes". Despuix, plorarem. Sera el llament d'un poble vençut, covart i extinguit. Uns atres, els "colaboracionistes", brindaran sobre els residus de la Cultura i la Llengua abans mes floreixents i esplendoroses d'Europa. Tot un ETNOCIDI en majuscules.

Josep Esteve Rico Sogorb*

* Membre de:  Plataforma Civica per la Defensa de la Llengua Valenciana, Plataforma Normes d' El Puig, del Front per les Identitats i Llengües Amenaçades, Plataforma "No hablamos Catalán"


martes, 20 de mayo de 2014


ELCHE CUMPLIÓ 709 AÑOS DE VALENCIANIDAD

Nadie se acordó. Y hay que reivindicarlo. El pasado lunes 19 de mayo, se cumplieron 709 años desde que el rey de Aragón y Valencia Jaime II (nieto de Jaime I 'El Conquistador') integrara en 1305 finalmente a Elche en el Reino de Valencia (hoy Comunidad) mediante la firma del 'Tratado de Elche' que él mismo rubricó en nuestra ciudad  junto al monarca castellano Fernando IV, poniendo fin a las tensiones diplomáticas y pretensiones territoriales entre ambos, sellando la paz entre reinos y fijando para la posteridad los límites fronterizos de los reinos de Murcia y Valencia, es decir, de las Coronas de Castilla y Aragón. 

Elche es desde entonces, valenciana, parte del territorio valenciano. Los ilicitanos, somos valencianos desde aquel 19 de mayo de 1305. Si Jaime I inicia el proceso de cristianización y valencianización de Elche al conquistarla en 1265 e incorporarla a Aragón (aunque después la cedió a Castilla), es su nieto Jaime II quien recupera la ciudad y la integra definitivamente en el Reino de Valencia. 

Si Elche es hoy una localidad en zona valenciano parlante y si además posee características valencianas en su cultura y en su identidad, se debe en gran parte; al 19 de mayo de 1305, a Jaime II y a su 'Tratado de Elche'. 

La conquista por Jaime I el 20 de noviembre de 1265 es poco conocida y poco recordada. Pero el 19 de mayo de 1305 , el 'Tratado de Elche' y Jaime II; son desconocidos, nada celebrados, nada recordados por los ilicitanos. 

Sin aquel tratado, si Jaime II no nos hubiese integrado en el territorio valenciano, sin el 19 de mayo de 1305; Elche no sería hoy valenciana, no pertenecería a esta Comunidad como tercera ciudad importante. 

Reivindiquemos la efeméride y la valencianidad de Elche y de los ilicitanos. Celebremos y recordemos el 19 de mayo de 1305 y su 'Tratado de Elche'. 

Cabe homenajear y agradecer a Jaime II lo que hizo por Elche y sus habitantes. Aunque tenemos la calle 'Tratado de Elche', hace falta un busto o una escultura de Jaime II para rendir homenaje. Ojalá algún día sea posible depositar corona de laurel o ramo de flores entre señeras como ofrenda.   

¡Viva el 19 de mayo! Entre 1305 y 2014 median 709 años del 'Tratado de Elche' y de la ‘huella’ de Jaime II en nuestra ciudad. La valencianidad de Elche estuvo de aniversario, cumplió siete siglos. Felicidades. ¡Somos ilicitanos, som valencianos!

Por Josep Esteve Rico Sogorb

**********************************************************************************

ELS ILICITANS COMPLIM 709 ANYS DE VALENCIANITAT

Ningu se'n recordà i cal reivindicar tal data. El passat 19 de maig es compliren 709 anys de quan el rei d'Arago i Valencia Jaume II (net de Jaume I 'El Conquestador') integrà en 1305 definitivament a 'Elxe' dins del Regne de Valencia (hui Comunitat) mijant la firma del 'Tratado de Elxe' que ell mateix rubricà en la vila ilicitana junt al monarca castellà Ferran IV, posant aixina fi a les tensions diplomatiques i pretensions territorials entre abdos Corones, sagellant la pau entre regnes i fixant per a la posteritat  els llimits fronteriços dels regnes de Murcia i Valencia, es a dir, de les Corones de Castella i Arago. 

    Esta efemeride es important: 19 de maig de 1305 - 19 de maig de 2014, 709 anys de vigencia del 'Tratado de Elxe' i set segles de valencianitat ilicitana. Llavors, allo va ser de gran transcendencia per ad Elig, per als seus habitants, per al Regne de Valencia i per a tots els nostres antepassats valencians. Elig es, des d' aquell moment, valenciana, part del territori valencià. Els ilicitans, som valencians des d'aquell 19 de maig de 1305. 

    Si Jaume I inicià el proces de cristianisacio i valencianisacio d'Elig al conquestar-la en 1265 i incorporar-la ad Arago (encara que despuix la va cedir a Castella); es el seu net Jaume II qui culmina el proces integrador d'Elig en el Regne de Valencia quedant la vila ilicitana incorporada al territori  valencià de forma definitiva. Si Elig es hui una localitat en zona valenciana parlant i si ademes posseix caracteristiques valencianes en la seua cultura i en la seua identitat es conseqüencia d'aquell 19 de maig de 1305 i es gracies a Jaume II i al seu 'Tratado de Elxe'. 

    Es una pena que la conquesta de la vila ilicitana per Jaume I 'El Conquestador' el 20 de novembre de 1265 siga poc coneguda i poc celebrada o apenes recordada pels ilicitans com a inici del proces integrador de valencianisacio d'Elig. Pero es molt mes llamentable que el 19 de maig de 1305 mijant la firma del 'Tratado de Elxe' per Jaume II com a punt final de l'integracio territorial d'Elig en el Regne de Valencia encara siga menys conegut i res celebrat o apenes recordat pels ilicitans. Sense aquell tractat, si Jaume II no nos haguera integrat en el territori valencià, sense aquell 19 de maig de 1305; Elig no seria hui valenciana, no pertanyeria ad esta Comunitat Autonoma com a tercera ciutat en importancia. 

    Estic a favor de tal efemeride i de la valencianitat d'Elig i dels ilicitans. Celebrem puix i recordem aquell 19 de maig de 1305 i el seu 'Tratado de Elxe'. Cal homenajar i agraïr a  Jaume II lo que feu per Elig i pels seus habitants.  I encara que tenim un carrer dedicat al 'Tratado de Elxe', necessitem un bust o una escultura de Jaume II per a realisar est acte d'homenage: depositar una corona de llorer o un ramell de flors entre senyeres com a ofrena.  

    ¡Vixca el 19 de maig! Entre 1305 i 2014 migen 709 anys del 'Tratado de Elxe' i de la presencia de Jaume II en la nostra ciutat. La valencianitat d'Elig ha estat d'aniversari, complix set segles. Felicitats. ¡Som ilicitans, som valencians!

Per Josep Esteve Rico Sogorb

lunes, 2 de abril de 2012

25 D'ABRIL (300 años de la batalla de Almansa)

Hoy es 25 de abril. La fecha de la batalla de Almansa -determinante en la europea Guerra de Sucesión- tras la cual los valencianos perdimos el autogobierno, las leyes e instituciones propies y nuestra independencia como pueblo ademas de ver humillada nuestra identidad –lengua, cultura, símbolos- por capricho de un absolutista rey; no es suficientemente conocida aunque la mayoría de los municipios del sur de la Comunidad Valenciana.

Esa gran parte de localidades sureñas -entre ellas, Elche- se declaró partidaria del pretendiente Carlos de Austria -de talante foralista o regionalista- y por tanto contraria al ganador, el francés Felipe V de Borbón, hombre tiránico, déspota, centralista y represor. Y eso que la propia Oriola u Orihuela participó activamente en esta batalla.

El caso de Elche -y de otras tantas ciudades del sur valenciano- no fue tan fuerte ni malo como el de Xàtiva, donde el recuerdo negativo de la destrucción e incendio de la ciudad por los borbónicos, mantiene un rechazo en los corazones de los actuales habitantes, cuando sus antepasados -que fueron quemados por aquellos- son conocidos como 'socarrats'.

Tampoco hubo unanimidad entre los sureños en cuanto a apoyar a ambos bandos. Los alicantinos fueron mayormente partidarios del Borbón. Los ilicitanos apoyaron más bien al Austria aunque la nobleza fue pro-felipista. Y los oriolanos cambiaron de bando, defendiendo primero a uno y despues al otro.

La represión felipista en el sur no fue extrema y no dejó excesivo calado, ni mal sabor de boca o negativo recuerdo. El ejemplo está en que los ilicitanos -y otros sureños- no conocen generalmente el refrán ‘quan el mal ve d’Almansa a tots alcança’ a pesar de que les afectan las consecuencias de ésta tras 300 años y no se dan cuenta. Y si sumamos la larga etapa del franquismo, todo explica la desinformación e ignorancia o desconocimiento genérico de los ilicitanos y demás sureños sobre la batalla Almansa y el 25 de abril.

Celebrar una derrota no resulta agradable y los pueblos suelen festejar victorias. Pero, los efectos negativos de la batalla de Almansa, después de tres siglos, aún los notamos todos los valencianos. Cabe recordar la fecha, no alegremente– que no es para estar contentos- ni con tristeza, sino con mentalidad reivindicativa hacia lo que fuimos y tuvimos, apostando por recuperarlo todo e incluso por superarnos avanzando en nuestra evolución como nacionalidad histórica.

En la parte superior de la provincia de Alicante –en Alcoy, Denia y Pego, por ejemplo, donde la represión borbónica resultó grave- el 25 de abril está arraigado, siendo más recordado y celebrado. Contrariamente, en la parte inferior, -Medio y Bajo Vinalopó, Vega Baja- no goza de una global aceptación social. Cosa de minorias.

Se harán actos recordatorios y reivindicativos hoy 25 de abril y durante el resto de la semana-sobre la fecha y su significado- por varios colectivos localistas. Las Cortes Valencianas han preparado una macroexposición de la batalla de Almansa. Será asimismo tras el día de San Jorge, fiesta en muchas localidades, ferias y días del Libro y el aniversario de la portuguesa 'Revolución de los Claveles'.
Para la mayoria de los valencianos del sur, el 25 de abril seguirá siendo una fecha desconocida si desde las administraciones municipales y entitades culturales no se fomenta ni se da a conocer, lamentablemente.
A pesar de que nuestros antepasados, organizados en pequeñas milicias ciudadanas o populares, también lucharon -desde las Germanias- por la libertad, por sus derechos, por su identidad y contra el represivo absolutismo centralista.

Y aunque aquel 25 de abril de 1707 hace 300 años en la llanura de Almansa se enfrentaron ejércitos profesionales de coaliciones europeas, las consecuencias de esta batalla nos marcaron y aún perduran.
In memoriam.

Por Josep E. Rico Sogorb