20 DE NOVIEMBRE, EL 9 DE OCTUBRE DE LOS ILICITANOS

Hoy, día 20 de noviembre, hace 756 años que la ciudad ilicitana islámica de Madinat Ils (Ildj) pasó de ser musulmana a ser cristiana y…valenciana. El rey aragonés Jaime I conquistó tal día como hoy, en 1265, la villa ilicitana y entró en ella triunfalmente. Se abrió entonces una nueva página de la nuestra historia local inaugurándose la nueva era de la Edad Media en que el tiempo dejó de medirse por el cómputo mahometano de la Hégira y por tanto se inició el proceso de cristiandad de la villa ilicitana y empezó la integración de la ciudad en la Corona de Aragón y por tanto en el Reino de Valencia. 

Resumidamente: los ilicitanos de aquella época (mayormente musulmanes, judíos y una minoría descendente de hispanovisigodos o “cristianos viejos”) pasaron a ser también valencianos y desde el punto de vista religioso y gubernativo el control, la dominación, propiedad o poder de la villa dejaron de ser musulmanes para ser cristianos y aragoneses aunque al poco Jaime I por razones de un pacto se vio obligado a ceder la villa ilicitana a Castilla.

Posteriormente, su nieto, Jaime II, en 1305 recupera definitivamente la ciudad para la Corona de Aragón y por tanto la reintegra definitivamente en el Reino de Valencia, gracias al “Tratado de Elxe”. Es una pena, una lástima que esta fecha, esta efeméride, continúe olvidada y sin celebrarse pública y oficialmente (excepto un año que se celebró durante el acto del 9 de octubre en el Palacio de Altamira mediante la izada de la Real Senyera y la presencia de un actor vestido de Jaime I, y poco más). 

Es triste que los ilicitanos, una inmensa mayoría desconozca esta fecha y no sepa la gran importancia y la enorme influencia y las consecuencias que aquella conquista de la ciudad por Jaime I tuvieron y que llegan a la actualidad: hoy no seriamos valencianos, no perteneceríamos a la Comunidad Valenciana o esta no existiría, sin aquel 20 de noviembre de 1265, no seríamos de mayoría cristiana ni de mayoría étnica blanca. Y no lo digo por racismo, que no soy xenófobo, sino por historia. Sin aquel 20 de noviembre de 1265 ahora seriamos distintos. Elche sería diferente hoy. La Historia se habría desarrollado de otra manera.

El Ayuntamiento ilicitano aún tiene pendiente hacer una serie de actos oficiales al estilo de los que realizaron las Cortes Valencianas y el Consell de la Generalitat cuando se cumplió en 1988 el 750 aniversario de la conquista por Jaime I de la ciudad de Valencia o “9 d’ octubre”. Entonces se celebró esta efeméride como el inicio o creación del histórico Reino de Valencia, como el origen de la actual Comunitat Autónoma y de su territorio y por tanto de la identidad valenciana.

El Ayuntamiento ilicitano nunca ha conmemorado ni reivindicado oficial y públicamente la efeméride del 20 de noviembre. Este día no. Jamás ha reivindicado nuestra valencianidad como tercera ciudad en importancia de la Comunitat ningún 20 de noviembre de ningún año. Tan solo se recuerda en fiestas de agosto en la representación de la toma del Palacio de Altamira por la Asociación Festera de Moros y Cristianos.

Es muy importante que Elche y los ilicitanos celebremos el 20 de noviembre. Es muy importante aquel hecho histórico de la conquista de la ciudad por Jaime I porque los ilicitanos tenemos en el 20 de noviembre nuestro local y particular o propio ‘9 de octubre’. El 20 de noviembre debería ser nuestro 9 de octubre de por vida, por siempre y para siempre.

¡Vixca el 20 de novembre de 1265! ¡Vixca el Rei Jaime I! ¡Los ilicitanos también somos valencianos! ¡El sur también existe!

Por Josep Esteve Rico Sogorb

Investigador de la Historia de Elche

*******************************************

(traduccio al valencià segons les Normes d'El Puig o de la RACV que foren oficials des de 1982) 

20 DE NOVEMBRE, EL 9 D'OCTUBRE DELS ILICITANS  

Hui, dia 20 de novembre, fa 756 anys que la ciutat ilicitana islamica de Madinat Ils (Ildj) passà de ser musulmana a ser cristiana i…valenciana. El rei aragones Jaume I conquistà tal dia com hui, en 1265, la vila ilicitana i entrà en ella triumfalment. S'obri llavors una nova pagina de la nostra historia local inaugurant-se la nova era de l'Edat Mija en que el temps deixà de medir-se pel comput mahometà de l'Hegira i per tant s'inicià el proces de cristiandat de la vila ilicitana i començà l'integracio de la ciutat en la Corona d'Arago i per tant en el Regne de Valencia. Resumidament: els ilicitans d'aquella epoca (majorment musulmans, judeus i una minoria descendent d'hispanovisigots o “cristians vells”) passaren a ser tambe valencians i des del punt de vista religios i governatiu el control, la dominacio, propietat o poder de la vila deixaren de ser musulmans per a ser cristians i aragonesos encara que al poc Jaume I per raons d'un pacte es va vore obligat a cedir la vila ilicitana a Castella.

Posteriorment, el seu net, Jaume II, en 1305 recupera definitivament la ciutat per a la Corona d'Arago i per tant la reintegrà definitivament en el Regne de Valencia gracies al “Tractat d'Elxe”. Es una pena, una llastima que esta data, esta efemeride, continue oblidada i sense celebrar-se publica i oficialment (excepte un any que se celebrà durant l'acte del 9 d'octubre en el Palau d'Altamira mijant l'issada de la Real Senyera i la presencia d'un actor vestit de Jaume I, i poc mes). Es trist que els ilicitans, una immensa majoria desconeixca esta data i no sapia la gran importancia i l'enorme influencia i les conseqüencies que aquella conquista de la ciutat per Jaume I tingueren i que apleguen a l'actualitat: hui no seriem valencians, no pertanyeriem a la Comunitat Valenciana o esta no existiria, sense aquell 20 de novembre de 1265 no seriem de majoria cristiana ni de majoria etnica blanca. I no ho dic per racisme puix no soc xenofob, sino per historia. Sense aquell 20 de novembre de 1265 ara seriem distints. La ciutat ilicitana seria diferent hui. L'Historia s'hauria desenrollat d'atra manera.

L'Ajuntament ilicità encara te pendent fer una serie d'actes oficials a l'estil dels que dugueren a terme les Corts Valencianes i el Consell de la Generalitat quan se compli en 1988 el 750 aniversari de la conquista per Jaume I de la ciutat de Valencia o “9 D’ octubre”. Llavors es celebrà esta data com l'inici o creacio de l'historic Regne de Valencia, com l'orige de l'actual Comunitat Autonoma i del seu territori i per tant de l'identitat valenciana.

L'Ajuntament ilicita mai ha commemorat ni reivindicat oficial i publicament l’efemeride del 20 de novembre. Este dia no. Jamai ha reivindicat nostra valencianitat com tercera ciutat en importancia de la Comunitat cap 20 de novembre de cap any. Nomes se recorda en festes d'agost en la representacio de la rendicio del Palau d'Altamira per l'Associacio Festera de Moros i Cristians.

Es molt important que els ilicitans celebrem el 20 de novembre. Es molt important aquell fet historic de la conquista de la ciutat per Jaume I perque els ilicitans tenim en el 20 de novembre nostre local i particular o propi ‘9 d'octubre’. El 20 de novembre deuria ser nostre 9 d'octubre de per vida, per sempre i per a sempre.

¡Vixca el 20 de novembre de 1265! ¡Vixca el Rei Jaume I! ¡Els ilicitans tambe som valencians! ¡El sur tambe existix!

Per Josep Esteve Rico Sogorb

Investigador de l' Historia Ilicitana

LO MISTERI D'ELIG

El Misteri d'Elig, tambe nomenat Festa d'Elig o simplement 'La Festa', es una representacio sacro lirica i teatral, cantada i escenificada, que te una partitura musical en un llibret narratiu dels seus directors o mestres de capella (“Consueta”) que tracta sobre la Mort o ´Dormicio´, Assuncio i Coronacio de la Verge Maria basada en els texts o arguments d´alguns evangelis apocrifs, especialment i majorment en el del pseudo Josep d´Arimatea. La representacio està dividida en dos actes, ´La Vespra´ i ´La Festa´, per lo que l´obra s´escenifica de bades cada 14 i 15 d´ agost -dia de la festivitat de l´Assuncio- en l´interior de la Basilica de Santa Maria, en la valenciana ciutat d´Elig. Els dies anteriors, 11,12 i 13, el ´Misteri´ es representa, cobrant entrada, condensat o resumit en un unic acte que servix com a previ ensaig general. S’ha de recordar que estes representacions es celebren dins de la semana de festes ilicitanes en honor a la Verge de l’Assuncio, Patrona i Alcaldesa Honoraria Perpetua d´Elig. Prova de la relacio entre el ´Misteri´ i les festes, es la gran palmera de focs artificials que es llança des de la torre de la Basilica als sons del ‘Gloria et Patri et Filio’ (fragment del moment mes emotiu i clau del ´Misteri´: la Coronacio) a les 12 de la matinada del 13 al 14 d´agost en la tradicional, multicolor i sonora ´Nit de l´Albà´ de trons, coets i ´carretilles´ (coets borrachos o sense canya), similar hui a la tradicional ‘Cordà’ de Paterna.

Descens de l'angel en la "Mangrana"

Varies investigacions recents situen cronologicament l´orige del ´Misteri d´Elig´ al voltant de la segon mitat del sigle XV entrant en contradiccio aixina en les tradicions i llegendes locals que el relacionen per una banda, en la conquista per Jaume I de la musulmana vila ilicitana ´ILDJ´ o ‘Madinat Ils’ en 1265, o en atre sentit, en la vinguda del rei castellà Alfons X el Sabi en 1242 i en la seua obra ´Las Cantigas´ en la que apareixen referencies al cult assuncioniste i al descobriment d´una image mariana a la vora de la mar, i per atra, en la trobada de l’image de la Verge dins d´un arca de fusta en la plaja de les Assusenes, El Tamarit, Santa Pola, el 29 de decembre de 1370, en temps de Pere el Cerimonios. Crec que hi ha suficients indicis que demostren un orige anterior al sigle XV, molts investigadors serios defenen un orige primitiu, arcaic, al voltant del sigle XIII, coincidint contemporaneament en les dates ades senyalades (1242 i 1265). Ademes, hi ha cert vincul entre la trobada de l’arca en l’image de la Verge i la “Consueta” i la representacio del "Misteri”. Les dos celebracions estan interconectades de forma “misteriosa”, sense saber els motius, pero estan vinculades.

El Misteri porta mes de cinc sigles representant-se (provablement siga mes antic, tal volta set sigles) i es u d’aquells actes sacramentals migevals teatrals, l’unic supervivent hui en dia que es celebra en l’interior d’un temple religios, dels llavors denominats “misteris” migevals (del llati “mysterium” que a la seua volta deriva del grec “mysterion” ) i tambe “sacramentals” (atre significat de la paraula “misteri”: “sacramentum”) que en tota l’area mediterranea es prodigaven molt, realisant-se dins de les iglesies, basiliques i catedrals i que estaven dedicats a la Vida i Mort de Crist, de la Verge i dels Apostols, Sants i atres personages biblics i que es representaven cantats en les diferents llengues de cada territori, provençal, mallorqui, algueres, català, llemosi, valencià… i que eren coneguts com els “mystères”. Prova de que el Misteri no va ser l’unic “misteri” i que existiren molts mes, es la supervivencia d’atres actes com el mallorqui “Cant de la Sibila” o el valencià “Cant de la Carchofa d’Alaquas”; dos representacions supervivents d’orige migeval, cantades una en mallorqui i l’atra en valencià, que mantenen segons els estudiosos, certes relacions, pareguts, similituts o influencies en el Misteri d’Elig, sobre tot respecte dels simbolismes utilisats. Com es el cas de “la Carchofa” en que al concloure les processons, un chiquet vestit d’angel va dins d’un artefacte en forma de carchofa a l’aire lliure que es elevat dos metros del paviment mentres canta un vers musicat. O quan en el Misteri d’Elig es un chiquet vestit d’angel qui va dins d’un atre artefacte pero en forma de magrana o ‘mangrana’ (localisme ilicità). Curiosament la carchofa d’Alaquas i la Magrana d’Elig s’obrin les dos de la mateixa forma, en gallons corvats que pengen cap avall. I els dos chiquets angels canten versos o coples en valencià acompanyats de musica. Les dos representacions son Festes d’Interes Turistic. La diferencia es que el Misteri d’Elig es l’unic que hui es fa en l’interior, dins d’una basilica i la “Carchofa” es representa en l’exterior. Atra diferencia important entre abdos es que, en el Misteri la “Mangrana” baixa des de la cupula de la basílica, a 30 metros d’altura, i la “Carchofa” solament s’eleva uns pocs metros. En el Misteri, tant la “Mangrana” com “L’Araceli” i la “Coronacio” (aparells, artefactes, maquinaries aerees) baixen des de la cupula utilisant una grossa maroma d’espart que es moguda a ma per mig d’un sistema estructural de corrioles, taulers, cordes, manecs, manilles i torns denominat tramoya, concretament “Tramoya Barroca”, puix es va incorporar a la representacio este sistema precisament durant el Barroc, a partir del sigle XVI. El Misteri, des del seu inici fins al Barroc, es desenrollava integrament de forma horisontal. Tots els personages entraven en escena per les portes principal i laterals de la basilica. I segurament els artefactes (“Mangrana”, “Araceli”, “Coronacio”…) en cas d’existir en els inicis de la representacio, es desplaçarien horisontalment tambe. Pero no nos ha arribat cap indici, prova o document de l’existencia d’estes maquinaries en els sigles previs al Barroc, per lo que creem que anteriorment i des de l’orige no existien i que es varen incorporar per primera vegada durant el Barroc.

Tenim documentades representacions diferents del ‘Cant de la Sibila’ de distintes localitats de tota l’area mediterranea com les de Limoges (Lemòtges en llemosi), Alguer, ademes de les de Ripoll, Barcelona, Mallorca…cantades en varies llengües com el català, el valencià, el llemosi o provençal, el mallorqui, l’algueres. Recentment s’han fet intents de recuperar el ‘Cant de la Sibila’ en la catedral de Barcelona en 2009, en la Basilica de Santa Maria del Mar (Barcelona), en la catedral de Valencia i atres poblacions del Regne de Valencia com Xeraco, Gandia, Ontinyent, on s’interpreta en llati des de l’any 2000, i Sueca que la recuperà en Nadal de 1991 i ha continuat representant-la sense interrupcio des de llavors. Cal matiçar que el Cant de la Sibila de Mallorca es patrimoni immaterial de l’Unesco a l’igual que el Misteri d’Elig.

           

                                              Carchofa d’Alaquas             Coronacio o Stma. Trinitat del Misteri d’Elig

El nexe que interrelaciona al Misteri d’Elig en el Cant de la Sibila, es l’existencia del cant gregorià present en abdos representacions. En el cas del Misteri d’Elig la part gregoriana es troba junt a reminiscencies de la lliturgia hispanovisigotica i mossarap, en els primers cants que apareixen: els cants del chiquet que interpreta a la Verge Maria, els cants dels chiquets que interpreten a les atres Maries (Iacobé i Salomé, donzelles seues) i als angels de coixi com acompanyants i el cant del chiquet angel de la ’Mangrana’. Estos tres cants, primers de la partitura no son migevals sino mes primitius i molt anteriors i les seues declamacions en les vocals de finals de paraula cantades son gregorianes en reminiscencies hispanovisigotiques i mossaraps que recorden a l’antiga lliturgia de la catedral de Toledo. A partir del cant de l’angel de la ‘Mangrana’, la partitura del Misteri d’Elig experimenta un canvi i els apostols, a excepcio de la magistral peça el “Ternari” que mante una influencia gregoriana en la seua tonalitat, canten ya en polifonía migeval i barroca, lo que supon una “modernisacio” musical respecte a les primeres coples de l’inici cantades pels primers personages de la trama i demostra que el Misteri ha patit a lo llarc dels sigles diverses modificacions, afegits, i retocs per part dels diferents directors o mestres de capella. Podem dir que el Misteri està estructurat en varies parts: una part inicial gregoriana a la que seguixen les parts romanica-migeval, gotica, renaixentista, barroca i ya les ultimes que corresponen als sigles XVIII i XIX. Tot aço sense contar les millores afegides en el sigle XX, que mes avant expliquem.

En quant al Misteri d’Elig, es tracta de l´unica obra en son genero sacro-liric-teatral que ha segut representada sense interrupcio fins l´actualitat, superant la prohibicio de representar obres teatrals en l´interior de les iglesies per part del Concili de Trento. Fon el Papa Urbà VIII qui, en 1632, concedi al poble d´Elig, a traves d'una bula, i com a excepcio dins del mon catolic, el permis oficial per a seguir fent la representacio (quan els demes “misteris” es varen prohibir), despuix de la ferma defensa que el seu ajuntament va fer traslladant una delegacio de les autoritats ilicitanes al mateix Vaticà per a demanar l´autorisacio papal.

Tots i cadascu dels personages son escenificats per homens (adults, jovens i chiquets) tractant de respectar aixi l´orige i la tradicio lliturgica que prohibien l´aparicio de dones en este tipo de representacions per qüestions morals, i costums religioses, lliturgiques; propies de l´epoca d’un sistema dominat per l’home que tenía somesa a la dona i com a impura i al marge de lo religios per lo que no podia dir missa ni tocar els objectes sants ni participar en actes sagrats.

El text del ´Misteri´, a excepcio d´algunes coples en llati, es troba escrit i es canta en valencià antic migeval, en el nostre primitiu i arcaic romanç pla valencià, en el nostre idioma autocton, que està ple dels arcaismes propis d’aquell temps.

La musica es una mescla i successio d´estils de diferents epoques que han anat afegint-se a la partitura inicial original i que inclou diversos motius de l´Edat Mija, del Renaiximent i del Barroc, sense contar les reformes, millores, recuperacions i inclusions fetes en el sigle XX com les del music Oscar Esplà que rescatà de l´oblit i reincorporà la part coneguda com la ´Judiada´ que en el sigle XIX ya no es representava al ser eliminada anteriorment de la trama.

El 18 de maig de 2001, l’UNESCO declarà al ´Misteri o Festa d´Elig´, Obra Mestra del Patrimoni Oral, Intangible i Immaterial de l'Humanitat. Alguns dels reconeiximents al Misteri son: Monument Nacional pel Govern de la II Republica Espanyola en 1931; Festa d´Interes Turístic Internacional pel Ministeri d´Informacio i Turisme en 1980; Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; Corbata de l´Orde d´Alfons X el Savi del Ministeri d´Educacio i Ciencia en 1988; i la Corbata de l´Orde d´Isabel la Catolica del Ministeri d´Assunts Exteriors en 1990; entre atres.

El primer testimoni que tenim del text o argument (llibre del mestre de cerimonies o de capella, ´Consueta´) es, una copia feta en el sigle XVII ya que el manuscrit original es va perdre. La copia es conserva, encara que no es fácil saber la seua data exacta. En l´actualitat la copia mes antiga que posseix l´ajuntament es de 1709, que era usada pels directors o mestres de capella. ´Consueta´ es el nom antic migeval que es donava a un quadern d´apunts, en el que s´anotava el ritual a seguir en qualsevol celebracio.

El text, que es curt, està format per 139 versos en la primera part o acte (´La Vespra´) i 119 en la segona (´La Festa´). Els versos son, en sa majoria, curts i senzills. A l´escomençar tot el text no es canta, pero poc a poc es va ampliant la musica fins que alcança tot el text. Es desconeix l´autor (o els autors) pero s´intuix que es molt antic. Alguns investigadors han cregut que podria ser de l´Infant En Joan Manuel de Castella, senyor d´Elig (1282-1348). Atres sostenen que podria ser del mateix rei Alfons X El Sabi (1221-1284), pero cap d´estes opinions es segura.

En quant a la musica, la part musicada del text va ser estudiada pel music alacanti Oscar Esplá qui manifestà que la partitura contenia fragments afegits, de diferents epoques, i que per tant no era homogenea. La part mes antiga podria derivar de la lliturgia mossarap migeval puix ad esta pertanyen els cants de Maria i de l´Angel de la Magrana, d´orige desconegut. Per contra es coneixen autors musicals dels demes fragments o parts mes modernes, com Mossen Gines Perez (1548, autor de la copla ´A vosaltres venim a pregar que s´ens anem a soterrar´), Antoni de Ribera (1548, autor dels motets ´Flor de Virginal Bellesa´ i ´Aquesta gran novetat nos procura deshonor´), Mossen Lluis Vich (1594, autor del fragment ´Ans d´entrar en la sepultura´). L´autor de la part coneguda com ´Ternari´ (cantada a 3 veus i a 3 temps, en tonalitats tenor, baix i bariton, la part mes perfecta, harmoniosa i liricament mes bella del ´Misteri´) es desconegut, pero per les seues caracteristiques podria ser tambe del sigle XVI encara que mantenint una minima base primitiva de la polifonia gregoriana, a l’estil gregorià. Tambe hi ha aportacions posteriors perque el ´Misteri´ sempre ha segut a lo llarc de la seua historia, una cosa viva en permanent evolucio.

Sobre l´orige de la representacio en si, no està datat en exactitut, pero es sap que ya en 1266 existi un document real (any despuix de conquistar Jaume I la musulmana vila ilicitana de ´ILDJ´, es a dir ‘Madinat Ils’) autorisant la celebracio d´una representacio mariana i assuncionista, sacrolirica i teatral, en honor a la Mort, Assuncio i Coronacio de la Verge donada la forta devocio del rei aragones pel dogma de l´Assuncio, de manera que, tan sols 24 anys despuix de ser expulsats els musulmans de la centrica vila murada i obligats a viure en un atre barri en les afores –extramurs-, ya es celebrava en Elig una representacio assuncionista pero distinta a l´actual, mes primitiva i de desenroll escenic horisontal. No es fins el sigle XVII quan la representacio pren la forma definitiva, que persistix en l´actualitat, en l´introduccio del vertical sistema aereu ´tramoya barroca´ en l´aportacio de varis artefactes que en la ´Consueta´ de 1625 es nomenen: ´el Cadafal´, ´el Llit´, ´el Nuvol´ o ´Mangrana´, ´l´Araceli´, ´la Coronacio o Santissima Trinitat´ i l´aparicio de dispars de coets, repicar de campanes, processons d´entrada i eixida, lluita contra els judeus, etcetera.

 

ELEMENTS DE VALENCIANITAT. SIGNES D’AUTOCTONIA I D’IDENTITAT.

El Misteri o Festa posseix una serie d´elements, signes o detalls de demostrada valencianitat, autoctonia i identitat. Per eixemple, l´aparicio del toponim local en valencià ´Elig´ per a denominar a la ciutat. En el ´Llibre de la Festa de Nostra Senyora de la asumptió dita vulgarment la festa de la Vila de Elig´, en la “Consueta”, com es veu, apareix el valencianissim i autocton nom ´Elig´. En el text d’este llibre de Mestres de Capella es troba la carta que en 1625 Gaspar Soler Chacón, mestre de capella del Misteri (que en eixe any fa una copia de la “Consueta” original), li dirigix a Honorat Martí de Monssi, familiar seu i cavaller del Sant Ofici de la Santa Inquisicio de la ciutat de Murcia i son districte i capità de Sa Magestat. En el text de la carta i en l’argument i en la partitura de la “Consueta”, escrits en valencià antic, es repetix varies vegades la paraula ´Elig´ i apareixen formes autoctones com ´lloch´ (sent muda la h), ´señor´ (en ñ), l´articul neutre ´lo´, la preposicio ´ab´, la conjuncio ´y´, l’adverbi “ans”, les terminacions llatines ´atio´ (com en ´contemplatio´, ‘consolatio’, ´asumptio´), els pronoms “nos” i “vos”, la modalitat ´serviçy´ (en ç i y) o la variant “servey” en y grega (reminiscencia migeval provençal) i una mencio a la llengua valenciana: ´En cas que devot lector li semble esta nostra llengua valentiana per ser ella en si breu y tan mal llimada no repare en lo que ella es si en lo que significa...´ Per tant, l’autor, Soler Chacón, demostra tindre consciencia del nom de la parla del Misteri i de sa categoria de llengua. I el text de la ´Consueta´ s´inicia en l´introduccio ´Consueta de la Festa de la Assumtio de la gloriossisima Mare de Deu dita vulgarment la Festa de la Vila de Elig ques celebra a catorze y a quinze de agost perpetuament´. Aixina mateix l’erudit ilicità Claudiano Felipe Perpiñán va fer una copia o traduccio en castellà de la ‘Consueta’ en l’any 1700.

Tambe son elements de valencianitat la figura del ´Nuvol o Mangrana´ (localisme ilicità) representat per un artefacte aereu en forma de la fruita del magraner, tipica autoctona ilicitana. No es va poder trobar millor signe d’identitat que la fruita ilicitana “Mangrana”. Tambe podia haver segut triat un datil, fruit tambe autocton ilicità, pero els que incorporaren este artefacte i la tramoya en el Barroc optaren primer per un nuvol de color blau (inicialment) i posteriorment canviaren de nuvol blau a la roja “Mangrana”. I seguint en els elements de valencianitat, auctotonia i identitat, previament al començament d´abdos parts del ´Misteri´, en les Salves o Vespres (entre les 5 i les 6 de la vesprada del 14 i 15 d´ agost, abans d´iniciar-se cada acte), es reciten uns goigs o gojos trets d´un antic llibret barroc d´oracions a la Patrona el qual mante un grafic o gravat a ploma de l´epoca en el que es veu l´image de la Verge en el titul ´Goigs de la Vila de Elig a la Verge de la Assumptió´. Estes oracions varen ser impreses i editades en la ciutat de Valencia en l’imprenta de José Estevan ubicada enfront del forn dels Salicofres.

Josep Esteve Rico i Sogorb

Academic corresponent en l'Institut d'Estudis Valencians per la vila d'Elig

Publicat en la web i bolleti de l'Institut d'Estudis Valecians: https://inev.org/va/contingut/el-misteri-delig

***************

LO MISTERI D´ELIG, PRIMERA PARt:  “LA VESPRA”

Acabades les solemnes vespres de l´Assuncio de la Verge, cantades sobre el mateix escenari de la Festa o Misteri d´Elig pel clero de la Bassilica de Santa María, s´inicia el primer acte de la representacio sacra ilicitana el dia 14 d’ agost, el qual es conegut com ´La Vespra´ (en castellà ´víspera´, dia anterior) diferenciant-se del segon acte, ´La Festa´ que tindrà lloc el dia següent, el 15, festivitat de la Patrona i celebracio del Dogma Universal de l’ Assuncio de la Verge Maria.

                                                             Misteri d´Elig. L´Ascensio i coronacio

A les 6 de la vesprada ix la comitiva que des de la propenca ermita de Sant Sebastià conduix als actors del drama assuncioniste fins la basilica. Encapçalen la comitiva l´ Arciprest de Santa Maria i els Cavallers Electes i Portaestandart que vestixen de frac o chaqué i porten els dos primers una vara dorada en senyal d´ autoritat i este ultim el peno o estandart de la Confraria de la Verge. Darrere van els personages de l´ obra seguits per membres del Patronat del Misteri, organisme encarregat de l´ organisacio i custodia del drama assuncioniste. La breu marcha fins la bassilica l´obri la Banda Municipal de Musica que interpreta un pasodoble compost pel mestre Alfredo Javaloyes, music ilicità, titulat ´El Abanico´.

L´escenificacio escomença quan apareix la Verge i ses donzelles acompanyants en la porta principal del temple. La Verge es representada per un chiquet de curta edat vestit en una tunica blanca i un mant blau, portant sobre el cap una corona o diadema dorada. Son acompanyament està format per Maria Salome i Maria Jacobe, tambe chiquets, que vestixen similar a la Verge i porten escrits els noms en les corresponents corones. Igualment formen part de l´acompanyament dos angels de coixi -aixi nomenats per portar en ses mans coixins de vellut roig- i quatre angels de mant que van agarrant el mant de la Verge. Tots estos personages son representats per chiquets, ya que l´orige liturgic del teatre religios migeval no permitia la participacio de dones.

En quant els chiquets actors entren per la porta de la basilica, sona l´orgue. Tant la Verge Maria (´la Maria´, com es coneguda popularment pels ilicitans) com el seu acompanyament queden molt a prop de la porta principal, a l´inici del ´andador´ o corredor (`pasillo´) en forma de pla inclinat que conduix des d´ este lloc fins l´escenari o ´Cadafal´ (´catafalco´), estructura quadrada de madera construida entre el crucer i el presbiteri. Mentres tant, l´ Arciprest i els Cavallers Portaestadart i Electes pugen per l´andador i ocupen ses cadires instalades en dos zones amples del corredor, justament al costat de la porta del taulat. El chiquet que representa a la Verge, mirant cap a l´ altar major de la basilica, canta a ses companyeres, les Maries Iacobe i Salome, demanant-les ajuda en dia tan important per ad ella. Els components de l´ acompanyament marià li responen en atre cant en el que manifesten sa absoluta fidelitat.

La Maria alvança uns passos i, agenollada damunt dels dos coixins rojos que porten els angels que l´acompanyen, expresa son desig de reunir-se en son Fill, JesuCrist. Maria, sempre envoltada pel seu acompanyament, escomença l´ascens per l´ andador. En son cami es dete en tres ocasions. En cadascuna d´ elles s´agenolla damunt dels coixins i girada cap a uns menuts grups escultorics colocats en els pilars del temple i que representen escenes del patiment i mort de Crist, realisa una especie de Via Crucis rememorant la Passio del Senyor. El primer d´ estos chicotets altars representa l´Hort de Getsemani i la Verge entona una copla davant mateixa. Uns passos mes avant es dete front a la representacio del Mont Calvari proseguint el cant i finalment s´ agenolla junt al Sant Sepulcre on conclou la dita copla.

Acabats estos cants, l´acompanyament continua son ascens cap al Cadafal. Este, de forma quadrangular i cobert en una grossa estora dels mateixos colors blaus (atre signe de valencianitat i d´ espiritualitat) que la de l´ andador, està envoltat per un menut passamans de barrots salomonics. Sobre esta baranda lluïxen dotze ciris que allumenen l´escena. A l´esquerra, podem contemplar un llit cobert de vels blancs. A la dreta, huit cadires destinades als personages de l´acompanyament marià. La Verge s´ agenolla sobre el llit, de cara a la porta major del temple, i les dos Maries i els angels de coixi i de mant es situen a peu al seu voltant. Des d´este lloc torna a manifestar son incontenible desig de trobar-se en companyia de son Fill.

Finalisada la peticio de Maria, s´ obri la porta del ´Cel´ que, per al ´Misteri´, es simula en la cupula de la basilica. Este cel es una llona, llançol o llenç pintat en nuvols i angels i tapa completament l´ anell toral de la cupula. Solament una obertura quadrada, que coincidix en el centre del Cadafal, pot obrir-se i tancar-se mijant unes portes deslisables, les Portes del Cel. Pel buit que deixen estes portes escomença a baixar un aparell conegut com a ´Núvol o Mangrana´ (´nube o granada´) que realisa la seua aparicio en forma d´ esfera i suspes per una forta i grossa maroma de cordes d´ espart. Es de color grana, roig fort o vermell i son exterior es troba adornat en dibuixos geometrics o peçes metaliques de color dorat. De son inferior extrem penja una cua d´ or.

Una vegada traspassada la porta del cel i mijant tirants de corda, la magrana escomença a obrir-se en huit ales, branques, gallons o gajos. En son interior, totalment recobert d´ or i pell, es descobrix un chiquet que, vestit en tunica i en ales de plomes en la seua esquena, figura ser un angel. En ses mans porta una Palma Dorada. Esta obertura del cel i eixida de l´ aparell aereu es realisada en musica de l´ orgue, volteig de campanes i dispars de coets de tro. Quan el nuvol ha baixat alguns metros, acaben les citades mostres d´ alegria i l´angel, despuix de deixar caure un mocador ple d´ or i pell tallat en fragments en els que es figura una finissima pluja d´or, inicia son cant en el que saluda a Maria i li anuncia que Crist ha escoltat sos precs i accedix a sos desijos.

Quan la ´Mangrana´ arriba al Cadafal, els components de l´acompanyament de la Verge s´ apresuren a acostar-se a l´ aparell i desnyugar els lligaments que asseguren al chiquet actor en la seua baixada. Una volta lliurat, l´ angel s´ acosta al llit de Maria i agenollat davant d´ ella, li entrega la simbolica Palma Dorada despuix de tocar-la en els llavis i la front com a gest reverencial i salutacio, gest tradicional en les religions semitiques. La Verge, en el mateix ceremonial, pren el singular obsequi i expressa al mensager de Crist un nou desig: que els apostols es troben presents en el moment de la seua mort. Escoltada la seua peticio, l´ angel puja de nou a la Mangrana on, despuix de ser nyugat atra volta en una forta correja per ad evitar qualsevol accident, inicia l´ ascens cap al cel mentres manifesta la confirmacio dels anhels de la Verge. A l´ arribar l´ aparell a les portes del cel, s´obrin en les mateixes mostres d´ alegria que en la primera ocasio. I una volta tancades les ales de la Mangrana, començarà esta ad entrar per les dites portes.

En el Cadafal, quan la magrana o nuvol es troba a pocs metros del cel, els angels i les Maries saluden a la Verge realisant una genuflexio davant d´ ella i passen despuix a les cadires preparades en la part oposta de l´escenari. Tambe s´ alçaran dels seus llocs els dos Cavallers Electes, els quals ixen per l´ andador al carrer. Tal accio, que hui unicament te un valor simbolic, nos recorda l´ epoca en que estos cavallers eren els que organisaven el Misteri per encarrec del Consell Municipal de la Vila o ajuntament antic. Ademes, dirigits per l´arciprest de la basilica, que actuava com a mestre de cerimonies, eixien en busca dels diferents actors que, preparats en la propenca ermita de Sant Sebastià, necessitaven ser introduits en escena en el moment adequat. Estos cavallers tambe realisaven, per tant, la funcio d´ autentics traspunts teatrals.

Instants despuix d´ haver-se tancat el cel darrere de la magrana, tornaran a ocupar sos sillons els Electes que simulen, d´esta manera, haver anat fins la capella de Sant Sebastià per ad indicar a l´actor que interpreta el paper de l´ apostol Sant Joan, un tenor liric, que ha arribat la hora o moment de la seua intervencio o entrada en escena. Apareix, puix, dit apostol al peu de l´andador. Vestix una tunica de color blanc com a simbol de purea. En sa ma esquerra porta un vell llibre de pergami que simbolisa son propi evangeli. A mida que puja pel corredor central, va fent gests i ademans d´extranyea davant la incomprensible força que l´impulsa a recorrer tal cami. Cap la mitat de l´andador, quan descobrix a la Verge agenollada en son llit, Sant Joan camina mes rapit i la saluda en un abraç de germanor. Tambe li manifesta sa alegria per tan inesperat encontre. Maria indica al discipul predilecte de Jesus tot quant li digue l´ angel de la magrana, es a dir, la proximitat de sa mort. Ademes, a l´acabar son cant, entrega a Sant Joan la palma qui rep l´obsequi besant-lo i tocant-lo en la front a manera oriental i entona un cant trist i ple de sentiment. Seguidament es traslada cap a l´ entrada a l´escenari o cadafal i mirant a la porta major de la basilica crida a sos companyons en l´apostolat. Despuix torna a cantar-li a la Verge, expresant-li una volta mes la seua tristor i el seu desconcert.

Mentres Sant Joan dedica a Maria est ultim cant, comença a pujar per l´ andador l´ apostol Sant Pere. En ses mans porta, com a representacio simbolica unes grans claus dorades en recort d´ aquelles que Crist li donà de les portes del cel. Cal senyalar que este personage, com atres dos mes que indicarem mes avant en son moment, ha de ser representat a la força i per tradicio religiosa, per un sacerdot donat el seu caracter sagrat.

                                                            La "Mangrana" a punt d’ entrar en el cel

Sant Pere, un baix liric, efectuant els mateixos ademans de sorpresa que Sant Joan, puja a poc a poc per l´ andador. Una volta davant del llit de la Verge, la saluda posant-li les mans sobre els muscles, i posteriorment, abraça a Sant Joan, i immediatament es dirigix a Maria cantant en greu i fonda veu. Al temps que resonen les notes d´ este cant, ascendixen per l´ andador sis apostols que igualment simulen extranyea. Despuix d´ entrar en el cadafal, s´acosten al llit i saluden a la Verge besant-li les mans i fent una genuflexio. Tambe saluden a Sant Pere i a Sant Joan en abraços d´ amistat i germanor. U d´ estos sis apostols es el Mestre de Capella o Director Musical del Misteri que, caracterisat com un personage mes, podra dirigir els cantics de manera discreta i sense que el public note sa presencia.

En l´ andador i en el mateix moment, comença atra escena coneguda com a 'Ternari'. A l´inici del corredor inclinat coincidixen tres apostols, un tenor, un bariton i un baix. Cadascu entra per una de les tres ultimes portes de la basilica: Porta Major, de Sant Agatangel (Patrò d´ Elig) i de la Resurreccio (erroneament coneguda com a Porta de Sant Joan). U d´estos apostols es el peregri Sant Jaume vestit en tunica adornada en conches marines, capell a l´ esquena i bacul o vara en carabassa per a l´ aigua. Esta entrada simultanea per tres accesos diferents simbolisa l´ encontre dels discipuls de Crist en un crucer de tres camins. Els apostols es saluden entre si i asombrats davant del fet de vore´s reunits, canten a tres veus i a tres temps. Finalisat el cant, els tres apostols s´encaminen cap al cadafal. Entren en el mateix i, com els discipuls que els precediren, saluden a Maria, a Sant Pere i a Sant Joan. D´esta manera es reunixen els apostols, tal i com manifestà l´ angel del nuvol, al voltant del llit de la Verge. Unicament, es dona una excepcio, Sant Tomas no apareixerà fins el final del segon acte o ´La Festa´ a l´estar molt llunt, predicant en les Indies, com es menciona en diferents evangelis canonics i apocrifs i segons la tradicio cristiana.

Els apostols entonen un singular cant que apareix escrit ademes de en valencià, tambe en llati. Es tracta d´una Salve dedicada a la Verge que es iniciada pels apostols agenollats. Despuix del primer vers, es posen en peu i, a partir d´ este moment, van fent fondes inclinacions per grups de veus (tenors, baritons i baixos) a mida que es desenrolla el cant. L´ultim vers de la Salve coincidix en la caiguda de genolls de tots els apostols excepte Sant Joan que, portant la palma dorada, es l´unic personage que sempre roman de peu a lo llarc de l´ obra. Instants despuix s´ alça Sant Pere i, canta dirigint-se a Maria. Torna a agenollar-se Sant Pere. Les Maries i els angels abandonen ses cadires i es coloquen en la capçalera del llit. El chiquet que interpreta a la Verge arreplega un ciri ences en ses mans. Es el preludi de sa mort. En veu entretallada i trista recomana a sos fills, els apostols, que soterren son cos en la Vall de Josafat. Despuix de les ultimes notes del cant, cau Maria com a morta sobre el llit. Els apostols i les Maries acompanyant s´acosten ad ajudar-la.

Tots els personages existents en l´escenari entaulat, ademes de simular un intent d´ auxili a la Verge, en sa actitut intenten amagar a la vista del public una interessant part de la tramoya del drama sacro que te lloc en eixos moments. L´actor que figurava ser la Mare de Crist, despuix de desplomar-se, es fet desapareixer en l´interior del cadafal mijant un escotilló situat baix el mateix llit. A continuacio, ascen a la superficie del llit una menuda plataforma en l´image de la Verge de l´ Assuncio, Patrona d´ Elig, en actitut jacent. Aixi queda incorporada a l´escena la figura de Maria venerada en la basilica ilicitana. Presenta el rostre cobert en una maixquera, en la que els ulls apareixen tancats en el fi de representar sa mort en major fidelitat. Davant del cos de la Verge reclinat ad lo llarc del llit, els apostols, que porten veles enceses en ses mans, entonen un bell cantic funebre en el que expressen l´esperança de la futura resurreccio.

Expirat el cant emocionat dels apostols, s´obrin de nou les portes del cel i inicia el descens un aparell aereu denominat ´Araceli o Resselica´. Es tracta d´ un artefacte en forma de retaule, construit de ferro i forrat totalment d´ or i pell. Està compost de quatre repises colocades simetricament al voltant d´un buit central. En les plataformes apareixen agenollats dos angels adults que toquen una guitarra i un arpa. Les repises inferiors les ocupen dos angels chiquets en guitarres menudes. El buit central està destinat al ´Angel Major´, que apareix de peu i revestit en ornaments sacerdotals puix este personage tambe ha de ser inpretetat per un religios. En quant la Resselica ha traspassat les portes del cel, una pluja d´or i pell, cau sobre l´ escenari. El cor angelic inicia son cant comunicant a Maria ses proximes Resurreccio i Assuncio.

A l´arribar l´Araceli al cadafal, sense detindre son cant, l´Angel Major arreplega una chicoteta image de la Verge vestida en vels blancs que li oferix u dels chiquets de l´ acompanyament de Maria. Esta minuscula talla representa l´anima de la Verge. En aço es simbolisa de forma visual la separacio de l´esperit i del cos, es a dir, la mort efectiva de la Mare de Crist. En son ascens, els angels entonen les mateixes estrofes que cantaren en sa baixada. I en l´arribada de l´Araceli al cel conclou el primer acte del ´Misteri´.

Finalment, l´arciprest de la basilica i els Cavallers Portaestandart i Electes, entren en el cadafal, besen els peus de l´image difunta. Igualment procedixen les Maries, els angels de l´acompanyament i els apostols. D´estos, l´ultim en fer-ho serà Sant Joan, qui, ademes, deixa sobre la figura de la Verge, creuada sobre son pit, la palma dorada. Seguidament ixen els actors cap a l´ermita de Sant Sebastià, on es desprendiran de ses vestidures fins el dia següent en que tindrà lloc la segona i ultima part del ´Misteri´, coneguda com ´La Festa´, acte que te el seu moment culminant en la coronacio de la Verge despuix de sa resurreccio i assuncio als cels. 

Per Josep Esteve Rico Sogorb

(Publicat en la web de l' Institut d' Estudis Valencians) 

 

Analisis d’una situacio  

DES DEL SUR 

Depressions, canvis i etapes 

Es pot caure malalt físicament o decaure abatut i fatigat, ‘cremat’ per diverses circumstancies que com a gotes s’ acumulen en un simbolic got d’ aigüa arribant a rebossar-se o colmar-se.

Es l’instant crucial d’una persona –tambe d’una entitat, esta la componen persones- en que les forces se'n van, la ment es bloqueja i l’ anim i la voluntat fallen. Es l'inflexio o ‘impasse’ en el cami de la vida de l’individu o de l’associacio.

Es igualment, un moment d’autoanalisis, de reflexio al voltant dels esforços que s’han estat fent des de temps arrere durant una etapa. Un moment en que es qüestionen totes les coses realisades i pendents o inclus les per fer-ne. Un instant en que es sopesen els pro i els contra de tot i que es juja si ha servit d’algo i si valdrà la pena seguir, continuar en la mateixa llinea o es millor abandonar, deixar-ho tot o aplicar canvis, moficacions, reformes. Es a dir, renovar-se.

Quan una persona es percata o una entitat es dona conte de tot aço sorgix la ‘crisis’, brolla l’ esclafit o ‘explosio’ entre gran tensio animica i molta pressio nerviosa i seguidament apareix la ‘depressio’: soletat, tristor, decaiment, fatiga, apatia, desmotivacio, abatiment, etcetera. Estos sintomes solen ser motivats per problemes de tipo economic, professional, llaboral, familiar, sentimental, entre atres.

I en tot este sindrom –en persones o entitats– es comença a estar i sentir-se a soles –sensacio d’abandonament– deixant l’accio o tasca que es portava fent-se, caiguent en l’inactivitat practicament total i donant-se conte de la gent que s’ha alluntat i de qui encara s’acosta recolzant.

En Elig, una entitat, sos premis i son president es troben ‘cremats’ i malalts sense forces per a seguir i esperant traspassar-ho tot ad algu que vullga. Obligat el relleu. ¿Qui vol?

 Per Josep Esteve Rico Sogorb

(Publicat en la seua columna de la seccio "Des del sur" en l'extint diari "Valencia Hui") 

II CONGRÉS DE LA LLENGUA VALENCIANA

VALENCIA CIUTAT

PALAU DE CONGRESSOS 26, 27, 28 NOVEMBRE DE 2003

PONENCIA – COMUNICACIO

TITUL: 

“APORTACIONS A L’ IDIOMA VALENCIA DES D’ ELIG: EL SUR OPINA”

DEL GRUP CULTURAL  ILICITÀ RV TONICO SANSANO D’ ELIG

Presentada per Josep Esteve Rico Sogorb

President  Grup Cultural  Ilicità rv Tonico Sansano-Elig

(Escritor i periodiste. Titulat Mig en Valencià per L’ Universitat Politecnica)

El Grup Cultural Ilicità d’ Elig com a entitat des de 1976 fent valencianisme i ilicitanisme –abdos coses van paraleles i unides- defensora i promotora de l’ identitat valenciana en les nostres ciutat i comarca, sensible a la problematica i necessitats de la llengua, usuaria de l’ idioma valencià parlat i escrit; es presenta en este conclau o congrés 18 anys despres de fer-ho tambe en una comunicacio del llavors president del GCI Josep Marin Morell en aquell precedent pioner que fon el I Congrés celebrat en la nostra ciutat d’ Elig  del qual este congrés es continuacio.

Hem recollit en este treball que presentem aci, diverses consideracions, modificacions, reformes, valoracions i aportacions per al present i futur del nostre idioma autocton buscant enriquir-lo, potencianciar-lo, millorar-lo i actualisar-lo fent-lo mes accesible, facil i comodo per a tots: castellàparlants, valenciàparlants i tambe, -¿per qué no?- per als inmigrants estrangers –un fenomen al que no podem ser aliens i que pren cos dia a dia i que en un plaç no molt llarc influirà en la situacio social i llingüistica del territori valencià-.  Tot aço, clar està, des de la perspectiva o punt de vista de valencians del Sur que volem complementar i pluralisar l’ estandar global o generic valencià de la normativa d’ El Puig.

Esta ponencia o comunicacio no es una tesis doctoral en filologia ni ho preten ser. Ni soc filolec ni m’  atribuixc coneiximents en tal materia ni vullc suplantar a cap filolec. Per aixo m’estalviaré les numeroses cites bibliografiques  d’autors reconeguts. Este treball es un document resum i basic de lo que els ilicitans –valenciàparlants d’ Elig- i de la seua comarca –i inclus els demes parlants surenys- nos agradaria i satisfaria que fora, tinguera i oferira la llengua valenciana estandar de les nostres normes d’ El Puig: paraules, grafies, reformes, canvis normatius, eliminacions i noves inclussions en diccionaris-gramatiques-vocabulari-diccionari enciclopedic-correctors-traductors ; hui per hui encara en la discutida potestat i autoritat academica de la Seccio de Llengua de la RACV.

La filologia i la sociollingüistica evolucionen i fan modificacions, millores, actualisacions. Al menys atres llengues si, pero el valencià, el nostre, -Normes d’ El Puig- du un parentesis de llarcs anys sense actualisar-se a les necessitats socials. I crec –creem- que ya es hora d’ obrir-lo a la societat adeqüant-lo a la realitat actual.

Fa anys la tendencia filologica majoritaria va ser no aceptar, rebujar i minusvalorar les paraules propies autoctones, uniques i genuïnes d’ un municipi o comarca; o siga, els localismes, per considerar-los dialectals, incults, acientifics i vulgars. Com que no tenien cabuda en els estandar dels idiomes. Globalisant i estandarisant d’ esta forma anulaven la riquea plural, variada i heterogenea localista que tot idioma conté. Hui en canvi, s’ han donat conte que a pesar de l’ estandarisacio-globalisacio normativa, els parlants, el poble continua utilisant els localismes. No han pogut del tot acabar en ells. I han canviat de sistema. El castellà i el català son eixemples. Tant la RAE com el IEC acepten acompanyar a la paraula estandar, un sinonim minoritari localiste com els americanismes en l’ espanyol o les paraules valencianes, araneses, provençals, mallorquines que el català ha integrat. Enciclopedies com la Espasa-Calpe (vora aixo de “dícese en america, en chile o en México...”)  i els vocabularis del IEC ho refleixen molt be (eixemple de sombrero: capell /barret), demostrant que poden perfectament conviure els genuïns localismes junt al terme estandar i global.

El nostre valencià, les normes d’ El Puig –ull, soc conscient de que es un ardu treball, ample, llarc, gran, complexe, dificil i complicat pero no imposible- en este tema que plantege te una assignatura pendent. La RACV -em consta- està acabant des de la seua secretaria –espere que siga pronte- un Diccionari

Enciclopedic  o enciclopedia-diccionari-vocabulari que recollirà precisament si no m’ equivoque per primera vegada en l’ historia de la llengua valenciana moltissims localismes sinonims del lexic estandar.

El GCI i servidor, hem aportat a esta iniciativa - a consulta de la propia secretaría de la RACV – junt a atres entitats i persones del sur que ho feren per les seues respectives zones, una relacio d’ autoctones paraules genuïnes, uniques, i propies d’ Elig i la seua comarca. I eixa relacio volem aportar-la a este congrés instant a que siguen aceptades-aprovades i integrades a l’ estandar en les publicacions pertinents. Afegir totes estes formes mes o manco locals als proxims diccionaris de la RACV, podria significar tambe una major acceptacio de les Normes i lexic d’esta, en estes comarques en les que actualment son menys acceptades que en les comarques centrals.

Son paraules, fixe’ns vostens, uniques en la ciutat i camp d’Elig. Conservades ad lo llarc dels sigles i transmeses hereditariament. Es lexic quotidià relatiu a llavors, treballs diaris i fruits i utensilis de la naturalea i la societat. No son paraules rebuscades sino senzilles i d’ us popular. Veja’m alguns eixemples de la llarga recopilacio que hem conseguit:

.-encarnella............carxofa, alcachofa  (està en el diccionari de milacre)

.-escarmundar........podar, podar

.-abelollat...............atontat, atolondrat, alelat.

.-apaput..................palput, abubilla

.-asimbori...............estupit, estupido

.-arrempuixar.........localisme en comarques mija i alta del Vinalopó, "empuixar": “espentar”, (es variant valencianisada derivada del castellà EMPUJAR ) 

.-chibar...................derivat de “estibar”. Localisme zones alta, baixa i mija del Vinalopó, significa “espentar”, empujar

.-atressar.................atressar a correr, posar-se a correr, eixir corrent

.-balona..................part ampla del tronc de la palmera

.-tabala................... penca que queda al tallar la rama de la palmera

.-bobiló o bobilot....abello, abellot, abejorro

.-bosseres................barbeta i part al voltant dels llavis, que s’ embruta al  menjar  o beure /boca de rap, bocazas

.-befada...................onejada, tufo, mal olor, hedor

.-bomir....................sumbar, (so, fer sumbits) // queixar-se, protestar

.-bossí......................part estreta de l’ esofac, previa a l’ entrada a l’ estomac

.-calfonada...............calentura, febra

.-candit…………….madur, dolç. Del datil ilicità madur i dolç (de l’ arap “cande” : madur  i dolç)

.-carpit…………….s’ aplica a qui està mort de fret, gelat.

.-tenat……………...nom d’ una classe de datil ilicità distint al tenat

.-carrac…………….vell, deteriorat, envellit, demacrat, decrepit

.-sedaç o cedaç……estoreta feta en les fibres o fils entramats que ixen en la soca de les palmeres

.-catinau, garrinyau...En comarques miges del sur: cria, pardalet menut i enclenc del niu//Persona enclenc, poca cosa, debil. /// “Caganius”,“cria, pollet menut o benjami d’una niuada”.

.-cociol…………….llibrell –barreño- gran fet de fanco argila

.-copina....................ram o ramell de flors

.-corbalà...................cormora, cormorán, (au aqüatica)

.-cornijal...................canto, raco, raconera

.-cuquell....................olives adobades en oli, ditet coent i orenga

.-fogasseta.................Tonya., Pastiç o biscuit cuit en forn o fogaça, propi de Mona de Pasqüa,  sense ou

.-sebail......................cistella per a baixar els datils ilicitans de la palmera

.-chollar-se…………tallar-se el pel, el monyo, pelar, mondar

.-chafungue...............terreny humit ple de fanc

.-chalefa……………s` aplica a les pedorretes, ventositats

.-defora, a defora.......expressio aplicada al camp, afores de la ciutat

.-desgaritat................estropejat, trencat, desarmat

.-desgronsar..............afluixar, soltar, desarticular

.-devés, DEVERS.....indica distancia i direccio, es sinonim de “cap a, de vers,  vers” , hacia, anar a, dirigir-se a, es molt usada en el sur

.-engorrifiar..............enganyar

.-ensa........................reclam de caça, trampa, encarnada, esc, sege de peixca, sedal

.-ensolfatar..............."solfatar", fumigar, desinfectar arbres (derivat del sulfat quimic del producte que s’ utilisa)

.-entaconar...............polinisar fecundar, fertilisar manualment la palmera ficant la llavor en la palmera femella

.-enviscar..................ficar tela, lliga, ret,corda per a atrapar pardals/enganyar/atraure/engatusar/

.-esbalaïr-se..............desmayar-se, perdre el sentit ///esglayar-se, espantar-se, asustarse

.-escaldufat...............bla, refinat, remilgat, debil

.-escarmundar...........podar, desmochar palmeres

.-espertugó................sacudida, espenta, esclafit, sobresalt

.-esquifet..................aspre, que fuig, esquiu (huraño)

.-estibar.....................s’ aplica a espentar, espentejar (empujar)

.-estufós....................s’ aplica en el sentit d’ enfadat, airat

.-faenafuig………… gandul,, que fuig del treball

.-falsa........................s’ aplica al traster, andana, -desvan-buhardilla-

.-gosfartó..................famolenc, menjador, galduf, gloto, farto,

.-fassegures (derivat de farcidures) pilotes o albondigues  del pucher

.-farcidures…………pilotes o albondigues del pucher

.-ferrabraç.................violent, vehement,

.-ferret……………...forrellat

.-feseta o faseta….....falç de chicotet tamany

.-furri.........................s’ aplica a la ictericia

.-gabre.......................mascle de l’ aneta real

.-galipot.................s’ aplica a la porqueria, mugre, alquitra

.-gambosi...............s’ aplica al llaurador

.-gargallo...............gargall, gargara, pero tambe escopinyada

.-gramantú..............gramantol, bogavante

.-greixer, (o)...........ogre, home del sac, que dona por als chiquets

.-llamparonada........taca gran, mancha

.-llanternada............colp

.-llapó......................escopinyada de saliva espesa

.-magarrufa..............objecte menut i irregular en to despectiu

.-mallancó...............que passa de chiquet a home

.-acha, es.................antorcha, tea feta de fulles de palma i fils de tronc de palmera

.-aliacada.................tint groc de la pell, ictericia

.-amujolat.................pasmat, embobat

.-asaonat...................madur, gros, entrat en anys i en exces de pes i tamany

.-betumer..................enllustrador, limpiabotas, que unta de betu, d'aci el nom

.-bollitori..................bollit, fet de ceba, creïlla i verdures

.-bombeta………….pera, bombilla lámpara de llum

.-borrar....................s’aplica al broll i germinacio de les plantes

.-brahó.....................contraccio del braç o del bíceps

.-bufador..................presuntuos, presumit

.-caganyiu................poqueta cosa, alfenyic, enclenc, esmirriat,

.-caixeta...................envoltura llenyosa circunda a la palmera, espata, bracea

.-camarroja..............chicoria silvestre, planta 

.-llinsó, llinço..........diente de león (en la resta se li diu camarroja ), planta, 

.-capusar..................ficar el cap dins de l’ aigüa, somergir /errar, equivocar-se

.-caixcabot...............base grossa de la palmera on s’ acumulen les punches

.-crevillada...............agrietada

.-falluc......................que falla

.-llus, lluç..................pescadilla // generic lluçet , en la resta del territori valencià s’ aplica al peix en castellà “merluza”

.-mançanera...............pomera (manzano)

.-manyumpla..............colp d’ accident, tortazo,

.-marom (o)................reservat, recelos,

.-mengrí......................raquitic, enclenc

.-merdensí..................mes pijoratiu que l’ anterior, mierdecilla, poca cosa

.-mindanc, mindango......pereos, gandul

.-molada……………...bandada, manada d’ animals (en la resta s’ aplica a la moledura o molenda)

.-mollica......................au insectivora

.-morús, moruso...........reservat, aspre, hosc

.-mosiguell-o, moseguell-o, morcigall-o, borreguell-o; rat penat. Murciélago

.-mostrenc-o..................silvestre

.-motroc-o.....................chiquet molest, pesat i fatidios

.-munyidor…………….qui recollix o recull datils de la palmera

.-nyofla………………..bufa, pet, ventositat///Cosa negativa, roïna, mala, de poca calitat/Agressio física, galtada, colp d’ accident

.-parusc-o……………...adult vetera i experimentat

.-patojo...........................trompellot, inepte

.-peloig, pelocho............chiquet descarriat, pillete, gamberrro

.-pendanga……………..dona de mala vida, puta

.-pinyolenc.....................fruit en os de gran tamany, que te pinyol

.-pinyora.........................persona arrogant, incordiant i molesta

.-pitutayo........................diminutiu, menut

.-piula.............................tro, masclet, petardo menut de poca potencia // en la resta del territori valencià s’ aplica a un au palmípeda l’ ante Penélope, o pato silbon que en Elig diem “piuló o chiulador”

.-piuvert..........................au palmípeda, polla de agua

.-pixorro..........................membre viril masculi, aumentatiu

.-planchet………………entramat d’ una obra, enrejat

.-Ponsil, poncil................especie de llimo de pell grossa // en la resta, fruit del ponciler, cidro, cidrera, poncidre

.-poriga...........................por (miedo)

.-poent., puent.................que ol mal, podrit

.-rabijunc.........................pato rabut, que te rabo

.-ramal, ramalet..............corda per a baixar i pujar de la palmera el sebail que porta els datils

.-ramas, ramaç, ramaso...espadice o inflorescencia de la palmera, ramazo con semilla que poliniza

.-rascaça..........................escorpina de tamany menut

.-rebeculat.......................eixecutat rapida i completament

.-reganchador..................colom que atrau, que s’ en du les colomes alienes

.-regolar...........................anar rodant, girar, donar voltes

.-repixc, repisco...............pizca, pessic, pixca, pixqueta

.-retovat...........................tractor agrícola per a triturar la terra

.-roncador........................au, porro comu en El Fondo. /En la resta, s’ aplica a un peix: pristipoma benetti

.-roquer...........................au tarro blanc, en el Fondo/En la resta s’ aplica a l’ oroneta/oronella deles roques: Hirundo rupestris i al pex Crenilabrus

.-ruc.................................s’ aplica a la persona de poques llums, curt de mollera, que no es  inteligent / Enla resta es diu  del burro o pollino

.-sangüanc, sanguango...vago, gandul

.-zagal, sagal, zagala, sagala, sagalet, zagalet, sagaleta, zagaleta. Localismes sinonims de chic, chica, chiquet, chiqueta de les zones mija, alta del Vinalopó

.-sapet.............................au del Fondo, zampulli chic

.-sarandeta......................cistella d’ espart menuda on es recolecten els datils

.-sarset............................au cerceta comu en El Fondo

.-sebaíl............................cistella per a baixar a terra els datils collits en la palmera

.-setiet………………….cistelleta feta de fulla de palma per a molts usos

.-sorel..............................peix jurel

.-sunsuncorda..................persona de grau superior// egoiste, cregut,

.-surrat............................cohibit, timit. / En la resta s’ aplica a una bandada de pardals

.-taleca............................refaix o faixa que protegix els riyons del palmerer,  munyidor,   escarmundador / en la resta s’ aplica al talego, pecats, mort

.-tangà, tangano..............membre viril masculi, verga

.-tápena………………...tapera, taperera, alcaparra

.-tavella...........................llavors, embrio dins de la vaina /En la resta s’ aplica a tota la vaina, balla, i a la llegum fava tendra

.-taveller..........................fastidios, pesat, molest

.-tello...............................joc infantil a la cama coixa

.-tempir...........................sao, estat optim d’ humetat de la terra, capa humeda  de la terra llaurada

.-terongeta.......................albóndiga, pilota gran (tarongeta, fassegura en atres pobles del sur) del  pucher (cocido con relleno)

.-terrós.............................terró, terrón, troç gran i compacte de terra

.-tetella............................pechuga de les aus

.-tortici............................tort

.-trasbiscorniar................embrollar, embolicar, confondre,liar

.-traquear.........................traquetejar a la porta

.-trencador.......................moli on es separa la claixca, corfa, clofoll, clafoll o clafolla de l’armela

.-escorfa..........................corfa, piel, cáscara

.- troneta..........................part alta del tragallum que sobreix de la terrassa d’ un edifici

.-tropolotrop, trocolatroc, trapalatrop…………......torpe, atontat, atolondrat, descuidat

.-vensill............................cordellet, trocet de bramant per a nyugar

.-virgo…………………..peix que viu en l’ alguero

.-onque…………………localisme sinonim de  « tio » en Monover

.-penya…………………localisme sinonim de «acera » de carrer en Monover

.-rejola…………………localisme sinonim de « acera » de carrer en Novelda

.-giraboix………………plat tipic de Novelda i terme. L’atribucio a all-i-oli  es incorrecta ,este es u dels components del giraboix

.-monesill, monesillo......localisme del sur, sinonim de ajudant escolà o monaguillo

.-abixorro, abichorro.......brumerol, abellot, abejorro

.-muscar......................esglayar, assussar el gos per a que mossegue ad algu, embestir,llançar el gos

.-camfunfles................tonteries, coses buides, inutils, sense sentit, perdre el temps, parlar mes del conte, de lo normal

La relacio de paraules es molt mes llarga i completa, pero estos son alguns dels eixemples mes clars. La paraula 'encarnella' es troba una volta nomes recollida en un unic diccionari: el de la RACV- Federico Domenech editat en temps de Xavier Casp. I aixo va ser de casualitat perque el president de l’ entitat ilicitana PHACE Sr. Payà , academic corresponent en la RACV va propondre que fora aceptada i inclosa.

Ademes de paraules –lexic- de localismes i tipismes, tambe hi ha aforismes, dits, refranys, frases dites i fetes que son propies d’Elig i atres zones del Sur. Encara que estes frases o expressions serien mes llogiques foren recollides en un tractat d’ adagis i aforismes en lloc de vocabularis o diccionaris. Les citaré perque son molt curioses i pintoresques. Per eixemple :

.-mal d’ enmig............sinonim de “menys mal”, menos mal que...

.-camfunfles i pa torrat..........:  fum de boja, fum de palloc, brossa en la mija

.-boca i rap..............critica a l’ apariencia fisica d’ algu/// s’ usa per a callar o tancar la boca oberta d’ algu en alusio a la boca ampla del peix rap/// sinonim : Bovo i Coria

.-esbandir-se el collar/la bufa:.......... anar- se’n a fer gargares, rebuig, lliurar-se d’ algu

.-descansar la guixa..............quedar-se a gust, descansar despres d’ una discussio, parar (en relacio a l’ anou de la gola o al paregut de la guixa en est anou que es mou molt  quan es discutix)

.-fer-se un manec................unflar-se, posar-se morat, passar-se, fartar-se a menjar, beure, tambe en sentit sexual

.-alçar el bull.......................quan algo arriba al llimit maxim, al tope, quan es calfa l’ambient d’ una multitut

.-pujar-se a la figuereta........enfadar-se, pujar-se de to al maxim

.-tindre barra..........tindre morro, cara, caradura,  indecent, hostil socialment

.-estar raç com ull de peix....... Estar el cel ras o net de nuvols i/o de boira.

.-si tens fam pega un bram.......picar entre menjars, entre hores, apagar la fam  abans de cada menjar, matar el cuc, matar el  cuquet, 'gusanillo', hacer boca

En quant a gramatica, flexio i formes verbals cal destacar alguns aspectes que cal tindre en conte i que deuriem com a minim ser valorats, analistas, estudiats i a ser posible aprovats, per a ser admesos i inclosos en la normativa. Cal puix una revisio a fondo.

Encara que per aci  hi ha moltes variants, respecte a les que ressenya el Diccionari de la RACV i els treballs sobre flexio i conjugacio verbal de Toni Fontelles i Miquel Castellano, nomes vaig a ressenyar  aci algunes de les que considere mes destacades o importants:

-1ª i 2ª PERSONES DEL PLURAL DEL SUBJUNTIU PRESENT:  Aci  les desinencies finals per a estos temps verbals, son sempre –em- i –eu-, mentres que en els estudis de Fontelles i Castellano, son quasi sempre en -am- i –au-. Eixemples: “diguem i digueu”  front a “digam i digau”; o “estiguem i estigueu” front a “estigam i estigau”.

-1ª I 2ª PERSONES DEL PLURAL DE L’IMPERATIU:  Aci passa lo mateix que en el cas anterior; les desinencies son –em- i –eu-, en lloc de –am- i –au-; eixemple: “prenguem/prengueu” front a “prengam/prengau”.

-ESTABLEIXER/PERTENEIXER: Estes formes son empleades aci com a variants de ESTABLIR i PERTANYER, en tota la corresponent variacio en les seues conjugacions. La primera de les formes no apareix en el Diccionari RACV ni en el Vocabulari de Fullana, mentres que la segona no apareix en el diccionari RACV, pero si en el vacabulari de Fullana, a mes de “Pertanyer”.

-¿SUPOSAR/DISPOSAR/PROPOSAR, SUPONDRE/DISPONDRE/PROPONDRE, Etc........?: L’ opinio general es que son formes catalanes pero aci en el sur s’ empleen majoritariament i no es per catalanisme puix els llinages catalans eren pocs i no pugueren modificar-alterar la llengua popular. En algunes zones d’ aci s’ usen les dos indistintament. De les dos, en proporcio  la forma mes parlada acaba en OSAR i no en ONDRE.  Caldria investigar a vore per qué estan tan arraïlades. Fullana les va reconeixer. Cal revisar-ho.

I tornant un poc a l’ esperit d’ esta comunicacio-ponencia i que he mencionat a l’ inici, no a soles el GCI i els ilicitans valenciaparlants demanem estes reformes de lexic, formes verbals i frases d’ us social. Hi ha mes.

El següent cas que vaig a referir es una critica i demanem l’ eliminacio de la seua presencia en diccionaris-vocabularis-enciclopedies; lo que seria una justa rehabilitacio. Un cas de toponimia i etimologia. En el tom castellá-valencià  del vocabulari de la RACV-Federico Doménech i tambe en els diccionaris-vocabularis catalanistes es fa mencio a la forma toponímica dels habitants d’ elig. La RACV va incloure en el capitul de la lletra I pagina 237 la forma “ilicitano” per a referir-se al ciutadà d’ elig ficant com a sinonims de “ilicitano, ilicitana” en valencià les paraules “elcha, elchana” en Ch (els catalanistes fiquen “elxà, elxana” en la X segons el IEC). Aço es un erro, una falsetat toponímico-etimologica i historico-llingüistica. Son incertes, erronees i desacertades estes paraules. Ni Ch autóctona ni en la X pancatalanisadora. L’ inclusio de les mateixes es faria suponc llaugerament per inercia, per moda afectada per la contaminacio catalanista o per falta d’ informacio.La forma correcta de traduccio seria: ilicitano = ilicità  o  ilicitana= ilicitana. Sense la L geminada que usen els catalanistes per al so de LL. Per supost que la X de “elxà, elxana” foneticament està mal empleada, no correspon al so de ch sorda o forta de la grafia IG, puix deriven del toponim ELIG, forma autóctona valenciana d’ esta ciutat. Es cert que no cal, sobra eixa L.L geminada en “il.licità” perque els romans no pronunciaven Illici en LL sino Ilici en una L a soles i escrivint distinguien la “ele” i la “elle”. Sent esta, la LL, junta sense punt separador, sense geminacio. Opinions molt interessants com les de Chimo Lanuza, Fontelles, Gimeno i Laura Garcia demostren que la L.L geminada va ser un invent posterior a la romanisacio, al llati de Roma. No en va, podem comprobar en els diccionaris de llati com tota la familia de paraules derivades de la raïl o prefixe “IL, ILI”  porta una L a soles: ilia, ilerda, ilergetes, ilex, iliacus, ilicet, ilicis, ilico, ilignus, ilion, iliona, ilioneusm ilithya,  i ilium. Per contra la familia de paraules en so de “elle” o LL totes porten la LL unida, sense punt geminat: illi, illibate, illibatio, illibatus, illic, illicitus, etc... Sobra la L.L que deixem als catalans que la usen si volen. Puix be, filolecs i llingüistes han reconegut que l’inclusio del sinonim “elcha, elchana” com a forma valenciana del toponimic “ilicitano” en castellà; es un erro, una fasetat, que la veritat i la rao son nostres. I aci ve la convincent explicacio:

La toponimia, eixa modalitat-especialitat de la ciencia historico-llingüistica es prou fiable en alt porcentage. Les derivacions lexiques demostren clarament qual es el nom real, vertader dels habitants d’ Elig. Esta, va ser nomenada per primera volta Ciutat, en l’epoca d’August, emperador de Roma, en el sigle I de la nostra era fa mes de 2000 anys enel titul Colonia ( civitas, ciutat) Ivlia (fundada per descendents de la familia Julia) Illici (nom toponim del lloc o ciutat) Augusta (perque derivaba directament del cesar August).  El nom Illici (sense geminacio i que derivà despres en Ilici) era originari en la seua raïl o prefixe de la fenicia Ilix que venia a significar segons unes interpretacions “terra de conills”  i posteriorment segons atres “forma atornillada” en alusio a les palmeres. La cadena etimologica-toponimica seguida, sense interrupcio va ser la següent des l’inici fenici-grec-focens, passant per lo punic, lo llat iIlix-Hilix-Hilici, Hayke, Helike, Elike,  Helici, Helice Elice, Ilice, Ilici, Illici, Puix be, el gentilici dels habitants d’ Elig “ilicitans, ilicitanos” te el seu orige en esta primera declaracio en titul propi com a ciutat independent, lliure d’ imposts, en acunyament de moneda propia, en drets civics especials, com a seu episcopal, de tot l’ imperi romà. Este suces va marcar el desenroll i futur d’ esta urbe i fruit d’ allo es el fet de que els habitants siguen “ilicitans” perque son “fills d’ Ilici” i no fills d’ Elche o d’ Elig, puix estos toponims son posteriors. La segona volta que va ser reconeguda en titul de ciutat va ser en 1871 pel rei Amadeu I lo que popularisà el nom castellà de la ciutat.  Entre les dos proclamacions hi ha quasi 2000 anys i en este paréntesis forem vila senyorial o real alternadament i no ciutat.

Som ilicitans, (de Ilici) i no “elchans” (de Elche, deformacio castellanisadora de la forma valenciana,  de l’ autentic nom en valencià Elig. Eixa ch sorda final de la grafia IG per desinencia es deixa escorrer pronunciada pels castellans com un E suau: Elig (ig)-----Elch(e…) donant el resultat de lo que hui coneixem com Elche.  No som “elchans” ni “elchanos” ni en X ni en CH perque estarien llavors trets o derivats de la forma castellana Elche segons la cadena etimologica ades explicada. I per aixo tampoc “elxà, elxana, elxans, elxanes, elxer, elxers, elxens, elchens…”. Posant un eixemple, som Ilicitans a pesar de que els noms  oficials siguen Elche i Elx i l’ historic siga Elig.... som Ilicitans, naturals d’ Elig “Ilicitanos, natirales de Elche” a l’ igual que els de Huelva som onubenses i no huelveros ni huelvenses. Ni elcha-elchana-elxá-elxana son correctes ni tampoc ho son elcher, elxer, elxens, elchens. Estos son despectius i s’ usen per a burla. Elchens/eses, elxens/es sí que son toponims  historics i oficials pero d’ atra ciutat com es Elche de la Sierra.

Per aixo, el Gci demana que s’acepte la modificacio del toponim “ilicitano”  en diccionaris-vocabularis-enciclodies fent desapareixer la veu Elcha-Elchana-Elxà-Elxana tant en les nostres normes valencianes com en les catalanes i ficant com a sinomin la correcta veu: Ilicità. Aixi s’eliminaria l’ agravi i malestar que patim.

Per ultim, els ilicitans i els surenys en general, el GCI i servidor; com a parlants i usuaris de l’ idioma, som sensibles a la situacio actual llingüistica i hem arribat a la conclusio de la necessitat d’ actualisar-lo, reformant, modificant i millorant la nostra normativa en 3 dimensions: a) per al valenciàparlant autocton. B) per al castellàparlant, C) per a l’inmigrant estranger. I sempre en perfecte equilibri. Per ad obrir la nostra  normativa acostant-la a la societat que seguíx desconeixent quines son les normes d’ El Puig. En una epoca en que totes les llengües i ses normatives alvançen fent actualisacions, el valencià no pot ni deu quedar-se arrere ni anclat. En l’ actual era tecnológica d’ inclusio d’ anglicismes i tecnicismes, el valencià ha d’adaptar-se. Cal puix una revisio a fondo. Majorment léxica, normativa, gramatical i ortograficament.  Els ilicitans i els surenys en general (que tambe som valencians i tant com ho son els del centre i el nort) hem observat que les normes d’ El Puig per raons que seria llarc explicar aci, conté en proporcio mes aportacio de la zona central. Caldria distribuir mes equitativament la composicio normativa. Alguns filolecs han reconegut que quan es feren les normes d’ El Puig caigueren en l’erro, moda o tendencia de priorisar el dialecte central o apichat. Tambe caigueren en la tendencia davant d’ un castellanisme, d’ utilizar un catalanisme en lloc de rebuscar, trobar i aportar un vocable valencianiste. Aixo deuria ser subsanable i estandarisar de forma equitativa nort-centre-sur.  Per a fer-ho caldria una revissio ampla i a fondo, no superficial,  unida a una criticable i criticada ademes d’ analisable, qüestionable i qüestionada accentuacio en part llogica socialment pero mig dubtosa ya que al nostre pareixer abunden massa o en exageracio –de forma abusiva- les vocals obertes en accent greu que realment el poble no vocalisa al no obrir tant la boca per a pronunciar-les i en atres casos, li sobren o li falten accents aguts en vocals tancades. Per eixemple en el cas del toponim del cap i casal: Valencia. Li sobra i es mes, no li es necesari ni imprescindible eixe accent grafic tancat –agut- en eixa E en la nostra normativa. I no cal ni discutir que en mes rao li sobra l’accent grafic obert –greu- que el català fica –València- i usen els catalanistes i que ara es oficial. No hi ha en l’ aparent similitut homografa puix no es lo mateix ni es pronuncien igual Valencia o Valencia que Valencia. No cal recordar que este cas no correspon a la llengua –fonetica i ortografia- autoctona valenciana.

Pero eixa revisio de les Normes d’ El Puig ademes de supondre l’ equilibri dit ades –menys apichat i mes aportacions comarcals de nort i sur, de tot el territori- al nostre vore necessita d’urgencia acomodant-la i adaptant-la als temps i exigencies actuals, lo següent  per a fer-la facil, accesible, comoda per al poble, atractiva i d’ interes: ACTUALISACIO mijant canvis, reformes, noves incorporacions, modificacions, millores de tipo ortografic, lexic, semantic, gramatical, morfologic:

a.-Reagrupacio de grafies que plantegen dificultats, (despres de reestudiar-ho) com C, SS, S, Ç  aixi com dels seus fonemes, de forma que es puguen simplificar i reduïr.

b.-Desaparicio de la D intervocálica que practicament en la llengua parlada ningu o quasi ningu pronuncia, fet que considerem u dels signes d’ identitat que nos diferencien d’ atres llengues que -com el catal- per contra sí que pronuncien i per tant representen graficament.

c.-Desaparicio de la H que es muda i sobre tot al principi de paraula. I especialment quan s’apostrofa. Veem que sobra, que no es necesaria, que no es imprescindible i que apenes te una funcio digam vital. Es mes, estorba i dificulta, La seua desaparicio supondría fer mes facil, inteligible i comodo l’ aprenentage. El castellà o espanyol tambe mante per part d’ un important numero d’ estudiosos i intelectuals la reivindicacio de la seua desaparicio. Eixemples: L’ Honor per L’ Onor.

d.-Aceptacio de les formes pronominals autoctones com “mos, mosatros”  resarcint-les, llevant-les la seua image de vulgarismes incultistes encara que siguen derivats de  ”nos, nosatres, nosaltres (arcaisme migeval). I demanem la prioritat en les formes “nos, mos » deixant en segon lloc la forma arcaica « ens »

e.-Aceptacio de la conjuncio copulativa o enllaç “Y “ grega, u dels signes d’ identitat ortografica diferenciadora, propia i auctona. En aixo, apostem en clau valenciana per diferenciar la nostra llengua de les atres del mateix tronc com català, balear, etc.

f.-Desaparicio del guio intermig en les formes pronominals-verbals. Tampoc es necessari eixe espai distanciador graficament. Quan es fa la combinacio Vore-te. I llogicament quan fem la modalitat apostrofada Vore’t no s’ utilisa.

g.-Substitucio del vocable “llavors” com ad adverbi quan es un arcaisme i un cultisme lliterari en desus social que ningu o quasi ningu utilisa en la parla coloquial, per les les expressions mes usuals i actuals "en aquell temps" o "en tal temps (dies, ocasio, moment)" i quan fa d'adverbi de modo per "en tal cas", "en eixe cas", "en conseqüencia", "d'eixa manera”

h.-Substitucio dels arcaismes que quasi ningu pronuncia actualment com fins, segle, esglesia, per les formes actuals i populars hasda, sigle, iglesia o eglesia (sense la s)

i.-Traduïr al valencià els vocables tecnics d’ atres llengues com l’ angles i no utilisar-los en la llengua estrangera procurant mantindre la purea del valencià evitant estrangerismes. Paraules com “mountain-bike” deuria ser “bicicleta de muntanya”. No dir parking sino APARCAMENT, no dir basquet sino BALOCISTELLA, no dir walkman sino PORTATIL, no dir airbag sino GLOBO DE SEGURITAT, no dir snowboard sino SURF DE NEU, etc.

Final:

Aço es en definitiva, la serie de propostes que fa el GCI d’ Elig despres de coneixer les necessitats dels valenciàparlants ilicitans, de la comarca, del Sur o tota la provincia d’ alacant. Aço es lo que el Sur demana i vol per a enriquir la normativa. Propostes que presentem i defenem aci i que elevem a  tots aquells que tinguen autoritat i potestat normativa-academica en la situcio llingüistica. Necessitats pensem, que ningu pot negar i evitar i que a cada pas del temps es fa mes urgent que siguen admeses, reconegudes i actualisades. Tot siga per be del nostre idioma. Cal millorar-lo acostant-lo a la societat pero molt be actualisat. Aixi serà -junt en mijos, infraestructures, campanyes de difussio, etc- mes accesible i facil a tot lo mon. A simplificar toquen.

 

Moltes gracies.