"Ni el Poder ni la Gloria". Blog de Josep Esteve Rico Sogorb

Artículos de opinión e investigación sobre Historia, Lengua, Literatura, Arte, Cultura, Política, Sociedad, etcétera. La mayoría publicados en medios de comunicación en papel y digitales de todo ámbito territorial tanto en España como en el extranjero

domingo, 15 de agosto de 2021


Tabarca no es catalana ni està en els inexistents “Països Catalans”

La revista “ElTemps.cat” (catalana i pancatalanista) ha tornat a fer de les seues tocant-nos els nassos al valencians. Este panflet cultural politisat i que es dedica a difondre, impondre i expandir (invadir, mes be) tot lo que siga catala fora del seu territori autonomic i especialment en casa dels veïns aragonesos, balears i valencians; ha publicat una noticia referent a la nostra illa de Tabarca.

Noticia que, llevant la part documental que tracta dels origens i evolucio historica de l’illa i dels seus habitants (en alguna que atra manipulacio), per lo demes, ha resultat ser un evident i clar atentat contra l’identitat propia autoctona d’est enclau i dels seus moradors. ElTemps.cat” no s’amaga. Fa apologia del nacionalisme catala expansioniste-absorbent-fagocitador i de l’independentisme imperialiste mes extrem encara que es disfrasse de “progressiste”. 

Esta revista es un clar eixemple d’imperialisme d’esquerra.  I en la noticia a la que nos referim diu que l’illa de Tabarca (que està a 6 kilometros de Santa Pola) es troba en els “Països Catalans”  considerant-la com a illa catalana  i situant-la front al “llitoral catala”, mes o menys, tot aço es lo que ha publicat i ha volgut dir esta revista mijant mentires, falsetats, quimeres, falacies i manipulacions intencionades.

Des del punt de vista geografic, “ElTemps.cat” podia haver dit que Tabarca es valenciana, que pertany a la Comunitat Valenciana  i que està front al llitoral llevanti – peninsular – iberic – mediterraneu. Pero no, ha optat per considerar-la catalana, com si es trobara a 6 km de Barcelona.  Com sempre, i no es la primera vegada ni sera l’ultima.

Tabarca ha segut grega, punica, romana, bizantina, visigoda, islamica, aragonesa, castellana, genovesa, napolitana, ilicitana, santapolera…pero mai catalana.

Va ser, es i sempre sera, valenciana. Els seus pocs habitants parlen valencià, encara que els seus llinages son d’orige italià.  Tabarca pertany al terme municipal de la ciutat d’ Alacant. Historicament va formar part del marquesat d’Elig.

Si a tot aço unim que els “Països Catalans” (una entelequia) no han existit mai, que no foren ni son una realitat ni una entitat juridica-administrativa-politica en personalitat propia sino que son una denominacio quimerica inventada pel pancatalanisme per a ficar dins de  la “Gran Catalunya” als territoris veïns que antigament formaven part de la Corona d’ Arago (mai catalanoaragonesa) en l’excusa de que les parles autoctones se pareixen; puix el tracte que la revista “ElTemps.cat” li ha donat a Tabarca en la noticia ha segut un insult, falta de respecte, ingerencia, burla, ofensa, humillacio i atentat contra l’identitat propia autoctona dels tabarquins, dels santapolers, dels ilicitans (que la sentim nostra), dels alacantins que l’ administren i mantenen, i dels valencians en general. 

Tabarca, que està en el sur valencià, tambe es valenciana, (perque el sur tambe existix) i no es catalana ni dels “Països Catalans”. A tocar els nassos ad atre lloc, senyors de “ElTemps.cat”.

Josep Esteve Rico Sogorb

Academic corresponent de l’ Institut d’Estudis Valencians per Elig


 




La subasta de la luz (megavatios a más de 100 euros)

A pesar de la rebaja del IVA en el importe del recibo de la luz, el precio del megavatio/hora ha vuelto a batir otro record histórico tras varios días de subidas. Más de cien euros resulta extremo, exagerado, abusivo, elevado y demasiado caro. Tal subida es un robo, una rapiña, un saqueo, un atraco, un asalto (legal, claro) a los bolsillos de muchos ciudadanos, especialmente de aquellos que sufren ‘pobreza energética’. Pero también es una puñalada para las familias de la cada vez más reducida y deficitaria clase media. Se agradece ese 10 % de IVA que nos ha ‘regalado’ el Gobierno, pero es insuficiente.

El precio del megavatio/hora se decide en ‘subasta’, así está regulado y montado el sistema o ‘chiringuito’. Un sistema que se aprovecha de la ignorancia de la mayoría de los consumidores acerca de cómo funcionan las subastas eléctricas y las empresas energéticas privadas y que se desarrolla como un ‘tinglado pseudogansteril’ o como un zoco-bazar de ‘mercado persa’ en el que el megavatio/hora y su precio se ’juegan’  subastándose al ‘mejor postor’ con sus pujas, alzas, vaivenes, tiras y aflojas.

Coinciden la subasta energética y la de la Bolsa en cuanto al procedimiento de pujas pero se diferencian en que la primera se juega algo intangible e inmaterial como la electricidad (corriente eléctrica) y la segunda se juega cosas materiales como dinero (billetes, bitcoins, cryptomonedas) y acciones-valores-participaciones en empresas y servicios. Una se juega la LUZ, la otra se juega el DINERO. Dos conceptos diferentes y necesarios, aunque prioritariamente la luz sea más VITAL. El mercado bursátil busca enriquecer a quienes participan, y se benefician de ello muchas personas y empresas, organismos e instituciones. El mercado energético es mas elitista y endogámico: solo se enriquecen las propias empresas privadas eléctricas y de gas así como sus altos ejecutivos (algunos, lamentablemente, se vieron envueltos en procesos judiciales por presuntas irregularidades).  Es una especie de ‘cosa nostra’ entre un grupito de jerifaltes de consejos de administración.

Los dirigentes de las compañías eléctricas privadas  que manejan los hilos en las subastas energéticas se comportan como si fueran ‘brokers’ de Bolsa o ‘Lobos de Wall Street’ cuando no lo son.  Esa voracidad depredadora es clara: megavatios/hora a más de cien euros. Suma y sigue. Pero señores, ¡qué estamos hablando de energía, de un bien común de primerísima necesidad, de utilidad pública prioritaria, vital e imprescindible!  Más imprescindible que el dinero, porque sin luz, sin corriente, sin electricidad, no podríamos trabajar ni comer ni producir/generar dinero. Tampoco podríamos estudiar, investigar, crear, en definitiva: no podríamos VIVIR. Incluso para generar riqueza productiva, para hacer dinero, para crear economía;  hace falta luz.

Por ello, este sistema de subasta eléctrica de carísimos precios, en la actual situación de pobreza energética, precariedad económica y crisis financiera, todo esto agravado por la pandemia; resulta humillante, ofensivo, discriminatorio, abusivo, depredador, agresivo, hostil, caciquil, marginativo, supremacista, dominante, impositivo, dictatorial…para el españolito de a pie. ¿Quieren más calificativos?

La subasta energética convierte al megavatio/hora en  ‘moneda de cambio’, en objeto ‘fetiche’, en una pelota que las compañías y sus directivos se pasan entre si. Que se subasten obras de arte como artículos de lujo para unos pocos privilegiados mediante carísimas pujas, es lógico. Pero que nuestro vital megavatio se subaste como si fuera un artículo de lujo cuando debería ser tratado modesta y humildemente como lo que es (un bien común de primera necesidad y de prioritaria utilidad pública); no es de lógica, no es de recibo y es un atropello.

La luz  debería ser como la Sanidad y la Educación: PÚBLICA, estatal, nacionalizada. Precisamente para evitar tanta especulación, irregularidades y precios abusivos, para aliviar las maltrechas economías de tantos consumidores y para acabar con la pobreza energética. Gobiernos de izquierdas y de derechas de varios países (se trata de gestión, las ideologías o los regímenes están al margen)  tienen nacionalizada la luz fijando un precio justo, equilibrado,  aceptable, asequible y accesible a todos y para todos los bolsillos que además controlan y regulan evitando subidas de precio astronómicas.

La nacionalización de la luz (es lo mejor) será difícil, me consta. Demasiados intereses. Las empresas privadas energéticas ya presionarían al Gobierno para evitarla. Y de momento, mientras esperamos esta casi utópica nacionalización de la luz, el Gobierno debería coger el toro por los cuernos, hacer caso de los demás (porque en este tema de las elevadas subidas de precio del megavatio/hora tiene en contra no solo a la oposición de centro-derecha, derecha y ultraderecha sino también a sus socios de izquierda de Podemos)  y de una vez por todas acabar con esta injusticia fijando un precio exacto y razonable, más bajo que el actual, un precio justo e intermedio (ni muy bajo para que las compañías no pierdan beneficios ni demasiado caro para que el consumidor pueda subsistir) .

Ya está bien. Nos están sangrando económicamente con el recibo de la luz. Los directivos de las compañías eléctricas viven como reyes y los demás como mendigos. Vergonzoso.


Por Josep Esteve Rico Sogorb

domingo, 8 de agosto de 2021

 


EL ABUSO PUBLICITARIO DE LAS CADENAS TELEVISIVAS                         

Reconozco la importancia de la publicidad en la vida, tanto a nivel individual como colectivo, tanto en el ámbito privado como en el público y defiendo su utilización, pero a la vez abogo por un adecuado y equilibrado uso de la misma sin llegar al extremo del abuso y del cansino hartazgo del consumidor final. Cruzar la línea roja o límite en publicidad tiene negativas consecuencias.  

Entiendo, comprendo y acepto que las cadenas televisivas “vivan” (se nutran, se abastezcan o se mantengan económicamente y se autofinancien) de la publicidad. Asimilo y hasta veo bien que las empresas privadas se anuncien y promocionen sus productos o servicios en las cadenas televisivas. Pero lo que no es de recibo es que el total de espacio publicitario diario en la inmensa mayoría de ellas sea sumamente abusivo hasta la saturación, hasta la exageración; sobrepasando, triplicando cuanto menos al total de tiempo de programación.

Es desproporcionado que cada quince minutos de película o de programa, las cadenas televisivas apliquen muchos tramos publicitarios de quince minutos, con lo que cualquier programa se alarga el doble o más con cuatro, seis u ocho tramos publicitarios de quince minutos.  Y no digamos cuando justo después de quince minutos de publicidad, al minuto, cortan de repente el programa y te arrean un “volvemos en 1 anuncio” o un cortito “volvemos en 1 minuto” que nunca son exactos sino que se exceden en pelín. Y nos decimos “¿Otra vez publicidad? ¡Pero si hace cinco minutos hemos tenido quince de publicidad! ¡Qué pesadez!”

Cansa, agota, desespera, inquieta, agobia y produce ansiedad en muchos espectadores. Contra tal abuso, hacemos zapping, cambiamos de canal y, oh, sorpresa: el nuevo canal elegido también está en pausa publicitaria de similar duración. Como si se pusieran de acuerdo todas las cadenas televisivas, pertenezcan o no a los mismos grupos empresariales. Si son del mismo grupo, es lógico que coincidan en las pausas publicitarias pero si son competencia, también coinciden. Como si se espiaran mutuamente. Criterios de competitividad.

Es necesario que alguien o algo (las empresas audiovisuales, el Gobierno, la Ley…) regulen la publicidad en las cadenas televisivas privadas, centrando, ajustando y equilibrando la aparición y la duración de los anuncios evitando el abuso, el derroche, la exageración, la saturación, el cansino y pesado hartazgo y la desesperación del consumidor.

Ya sé que hoy la situación no es la de hace 40 años cuando no habrían cadenas privadas, cuando las dos cadenas públicas eran las únicas. Entonces la publicidad aparecía durante cinco, diez o quince minutos cada hora de programa, fuese una película, una serie o un concurso. Se decía que lo justo para ir al aseo. Y lo normal para las vejigas siempre ha sido orinar cada tres o cuatro horas. Quizá aquello era poco tiempo publicitario pero no nos quejábamos. Ahora, nos hemos ido de un extremo a otro. Por favor, un término medio, pero ya, que esto no hay quien lo aguante. 

Josep Esteve Rico Sogorb


domingo, 30 de mayo de 2021

 


Unitat del valencianisme politic 

DES DEL SUR  

VENTS D’ UNIO 

En el sur, el Valencianisme no es veu ni es sent igual que en el centre o cap i casal. Mentres en la zona central del territori autonomic els valencianistes de cada sector estan a la grenya enfrontats i protagonisant desunio i divisio entre tots ells i demostrant una dificultosa incapacitat d’ enteniment i de consens; aci en el sur nos llamentem de la situacio observant com s’està perdent un temps valuos. Nos sentim impotents per no poder fer res al respecte degut a que som molt menys i estem debilitats en quant a mijos, recursos humans i estructures.

Es penos que el Valencianisme Politic continue fragmentat i en divorci i que el PP s’aprofite per a vendre’s com l’ unica opcio valencianista quan no ho es. Al menys de forma total o pleno, no ho es. Fins ara no han fructificat els intents d’ acostament per ad aglutinar una gran força electoral cent per cent valencianista i d’ estricta obediencia valenciana. De cara a les proximes votades crec que cal reintentar-ho. Estem davant de l’ultima oportunitat abans d’eleccions per a crear eixa gran aliança de tots els valencianismes politics tricolors –dreta conservadora regionalista, centrisme moderat, independents localistes, nacionalisme lliberal, nacionalisme progressiste, republicanisme valencianiste- que en lo minimament basic coincidixquen, perque el poble valencià, fart i desconfiat de les majories absolutes, ho demana. Com tambe ho demanen les bases dels varis partits i mini partits valencianistes que hi ha en estos moments. Per aixo, si estos partidets s’alien, el Valencianisme Politic entraria en les Corts i ajuntaments. 

Aci esperem resultats. Perque quan el cap i casal funciona, el Valencianisme alvança reviscolant en el sur. Anem a remolc de vosatres. I que soplen per fi ‘vents d’ unio’. Com escrigue Ausias March, el millor poeta valencià de la nostra historia:  "Velen e vents han nostres desigs complir". Ixcà se faça realitat eixa unio del valencianisme politic. 

Per Josep Esteve Rico Sogorb

Escritor i periodiste

(Publicat en diari Valencia Hui) 


 

Analisis d’una situacio  

DES DEL SUR 

Depressions, canvis i etapes 

Es pot caure malalt físicament o decaure abatut i fatigat, ‘cremat’ per diverses circumstancies que com a gotes s’ acumulen en un simbolic got d’ aigüa arribant a rebossar-se o colmar-se.

Es l’instant crucial d’una persona –tambe d’una entitat, esta la componen persones- en que les forces se'n van, la ment es bloqueja i l’ anim i la voluntat fallen. Es l'inflexio o ‘impasse’ en el cami de la vida de l’individu o de l’associacio.

Es igualment, un moment d’autoanalisis, de reflexio al voltant dels esforços que s’han estat fent des de temps arrere durant una etapa. Un moment en que es qüestionen totes les coses realisades i pendents o inclus les per fer-ne. Un instant en que es sopesen els pro i els contra de tot i que es juja si ha servit d’algo i si valdrà la pena seguir, continuar en la mateixa llinea o es millor abandonar, deixar-ho tot o aplicar canvis, moficacions, reformes. Es a dir, renovar-se.

Quan una persona es percata o una entitat es dona conte de tot aço sorgix la ‘crisis’, brolla l’ esclafit o ‘explosio’ entre gran tensio animica i molta pressio nerviosa i seguidament apareix la ‘depressio’: soletat, tristor, decaiment, fatiga, apatia, desmotivacio, abatiment, etcetera. Estos sintomes solen ser motivats per problemes de tipo economic, professional, llaboral, familiar, sentimental, entre atres.

I en tot este sindrom –en persones o entitats– es comença a estar i sentir-se a soles –sensacio d’abandonament– deixant l’accio o tasca que es portava fent-se, caiguent en l’inactivitat practicament total i donant-se conte de la gent que s’ha alluntat i de qui encara s’acosta recolzant.

En Elig, una entitat, sos premis i son president es troben ‘cremats’ i malalts sense forces per a seguir i esperant traspassar-ho tot ad algu que vullga. Obligat el relleu. ¿Qui vol?

 Per Josep Esteve Rico Sogorb

(Publicat en la seua columna de la seccio "Des del sur" en l'extint diari "Valencia Hui") 


 

Intercomunicar i vertebrar el territori valencià  

 

DES DEL SUR 

 

VIAGERS DE MATINADA 

Una societat alvançada destaca, entre atres coses, per contar en un sistema de transports publics adeqüat a les necessitats de molts ciutadans per exigencies llaborals o per no tindre vehicul  propi. Es cert que este sistema ha millorat i que els mijos usats, en general –menys algunes excepcions concretes i segons els sectors- estan a l’ultima en quant a tecnologia, comfort, comoditat i rapidea.


En el sur hi ha necessitat de comunicacio, de conexio, de vertebracio territorial entre si i cap a Castello i Valencia. La ciutat ilicitana es un important enclau urba que des de l’ antigor mante les necessitats de comunicacio rodada i de transit de persones en els següents municipis: Alacant, Oriola, Murcia i inclos Castello i Valencia. El poble ilicità està prou ben comunicat en tals localitats a traves d’ autocars i de la xarcia ferroviaria.

Si un ilicità vol anar a Monover en transport public -autocar, tren- no pot anar directament. Estos mijos no van ni passen per la ciutat monovera. Cal agarrar un autobus que te deixe en Novelda i d'aci agarrar un que et deixe en Monòver. O agarrar-ne un en Alacant. I d'aci pujar ad un autocar que te deixe en Elda i en acabant muntar en un autobus de rodalies que fa la ruta Elda-Monover i al reves. Lo mateix li passa al ferrocarril. Des de l'estacio d' Alacant a l'estacio d'Elda i d'esta a Monover en taxi o bus de rodalies. Molt de transbordo veig, No hi ha possibilitat directa d'anar a Monover. I parlant del tren, fa anys que l'estacio de Renfe Elda-Monòver no funciona, està tancada, inactiva abandonada. Un important sector de la poblacio monovera reclama que torne a estar activa i porten anys de lluita reivindicativa, campanyes de firmes, etcetera. I cap admninistracio ha fet algo al respecte.

La conexio territorial no es bona ni per avio –en Castello, on l' aeroport es un aeroport "fantasma"- ni en barco, puix per ad anar a Mallorca, es deu partir des de Denia o Valencia. Encara recorde fa anys quan des d’Alacant eixia un gran ferry directament a Palma. Lo roïn es que tardava 12 hores.

Note en falta algunes llinees de trens, actives decades arrere i desaparegudes, especialment les de matinada. Es podía anar i tornar del sur a Valencia i viceversa despres de les 0 hores fins al nou dia, al menys en un expres de llarc recorregut que creuava el llitoral mediterraneu. Si hui existiren tals llinees, moltes persones les usarien. Els jovens ‘passarien’ del coche propi o alie, per seguritat i tranquilitat, sense riscs.

Les autoritats competents deurien restaurar llinees i recuperar servicis de matinada pel be dels viagers i per a vertebrar el territori valencià, perque vertebrar tambe es fer valencianisme.

Por Josep Esteve Rico Sogorb

Escritor i periodiste ilicità. Blogger

(Publicat en forma de columna en la seccio "Des del sur" en l'extint diari "Valencia Hui")


Març i abril del 39 en el Sur Valencià


Vintihuit de març, septuagesim tercer aniversari del final de la guerra civil, i exactament en terres valencianes. Una contenda fraticida en la que en abdos bandos varen haver grups de descontrolats que cometiren atrocitats. Este recòrt posseix una cronologia significativa per al territori valencià, i especialment per al Sur, que cal nomenar “els ultims dies d'un març republicà en el sur valencià', que despuix donaria pas de sobte ad atre mes, el “primer abril franquiste en un sur valencià una vegada espanyolisat”.

Els darrers estertors del març republicà valencià s'inicien previament fora de nostre territori el dia 28 de març de 1939 en l'entrada de les tropes colpistes franquistes en Madrit despuix d’un dur i llarc sege resistit per la seua poblacio heroicament i en evidents penuries tals com la fam i l'escassea d'aliments, mentres el govern i l'Estat republicans fins el moment havien mantingut la seua seu i capitalitat en la ciutat de Valencia, en territori valencià.

Casi a l'unison, l'ultim govern temporal de la II Republica, interi o intern, s'acabava de traslladar (en acabant de caure la ciutat de Valencia, capital provissional de l'Estat republicà) ad una finca entre arboredes nomenada ‘El Poblet’ en el sur del territori valencià, entre les localitats alacantines d'Elda, Petrer i Sax, en la comarca del Mig Vinalopó. En eixa finca, coneguda estrategicament com 'Posicio Yuste' es celebrà l'ultima sessio del consell de ministres del govern republicà presidit pel doctor Joan NEGRÍN immediatament despuix de coneixer la caiguda de Madrit.

Seguint en la cronologia de 'els ultims dies del març republicà valencià', paralelament a la sessio ministerial, restes del derrotat eixercit republicà se dirigiren cap al sur valencià, ad Alacant, l'unica ciutat encara en mans del Govern i en la que encara no havien entrat les tropes colpistes franquistes. L'entrada de l'eixercit de Franco i aliats italo-alemanys seria qüestio d'hores, a lo sum dos dies. Alacant va ser l'ultima ciutat en caure en poder de les tropes “nacionals”.

El govern de Negrín va vore tot perdut i decidi fugir a l'exili. En varis automobils, des de la 'Posicio Yuste' la majoria se dirigi a l'aerodrom d'El Fondò-Manyà en la veïna ciutat surenya valenciana de Monover i junt a la carretera comarcal ad El Pinos, a on prengueren varis avions en direccio a Toulouse i Moscú.

Mentres, en estos ultims dies 28, 29, 30, 31 de març de 1939, fa 73 anys, en el moll del port d'Alacant es concentraren mils de persones, en la seua majoria valencians,  fugint de l'eixercit franquiste que s'acostava des d’Albacete. Entre ells, soldats, milicians, dirigents politics i sindicals, artistes, intelectuals, dones, chiquets, ancians...la majoria sense faltes ni delits en el seu haver. Tan nomes, les seues idees i pertinences a sindicats i partits afins al govern republicà.

 El barc mercant angles 'Stan Brook', gracies a la desinteressada humanitat del seu capità, el mariner gales Archibald Dickson, pujà a bordo a mes de dos mil setcents republicans (majorment valencians) que en el moll havien esperat per a fugir a l'estranger, i burlant el bloqueig del port impost pels barcs de l’ Armada de Franco, va conseguir traslladar-los a Orà (Argelia) despuix d’ un  viage de dos mesos, conseguint salvar-los.  I de fet, molts dels afincats en la ciutat argelina foren valencians (d'ells, molts ilicitans i alacantins)

Les tropes italianes de la divisio 'Littorio' dirigides pel general Gambara entraren per fi a Alacant casi triumfalment per l'escassa resistencia que trobaren en els carrers. Nomes en el port un grup de milicians contraatacà pero foren eliminats.

A partir d'este moment, la situacio donà un gir de 180 graus. Els exiliats estaven en alta mar a bordo del 'Stan Brook' a salvo. Les tropes italianes anaven ocupant el port, a on feren una concentracio en desfilada i foren processonant braç en alt pels carrers de la ciutat.

Agonisà març del 39. La poblacio supervivent alacantina se gità encara republicana el 31 per ad amaneixer franquista al dia següent, 1 d'abril, data oficial del final de la contenda civil, quan Franco emet el seu part de guerra: 'Desarmado y cautivo el ejército rojo... la guerra ha terminado...'

Immediata conseqüencia d'aixo va ser el canvi de signe politic de l'ajuntament alacanti instaurant una gestora provissional formada per afins a l'alçament i bando 'nacional' o franquiste i la posta en llibertat dels presos de dreta catolica (que tambe els hague i que tambe patiren a mans d'uns pocs exaltats que operaren dins de la llegalitat republicana) en la seua majoria valencians. Molts d'estos represaliats tampoc tenien delits i nomes patiren per les seues idees, riquea, o per anar a missa, principalment.

Recordem a tots aquells valencians (alacantins, castellonencs, valencians) que patiren eixos ultims dies de març republicà. Als bons i honrats valencians republicans, que els hague entre tots ells. Als bons i honrats valencians no republicans, que tambe els hague. Per ells, per tots, recordem la lliço de la memoria historica per a que jamai se repetixca, per a que cap valencià patixca per les seues idees, per a que mai se succeixquen en terra valenciana ni 'darrers dies de març republicà ' ni ‘primers dies d’ abril franquiste’. I com digue Azaña, 'Pau, Pietat, Perdo'. Sense rencor.

 

Josep Esteve Rico Sogorb